The Project Gutenberg EBook of Paulina Buxareu, by Josep Maria Sagarra

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Paulina Buxareu

Author: Josep Maria Sagarra

Release Date: March 2, 2008 [EBook #24729]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK PAULINA BUXAREU ***









PAULINA BUXAREU - Josep Maria de Sagarra



PRIMERA PART



I

Jo vaig conixer en Vctor Buxareu i Buxareu en un dol poblet de
muntanya on em deixo caure gaireb tots els istius.

En aquest poblet no hi tinc casa prpia ni llogada, ni una
llenqueta de terra, ni una tomaquera tan sols; no m'hi lliga cap
inters material, per petit que sigui. Aix s causa que el seu
record no faci trontollar el meu egosme: ni em treu la son el
presseguer exposat a la golafreria pblica, ni el mestre de cases
que no fineix mai la paret del galliner.

Aquest poble no s gaire lluny de Barcelona; permet l'anar i venir
cada dia; cosa que el fa assolible a molta gent de despatx. Per,
sigui pel que sigui, la concurrncia hi s escassa; i no pas per
falta d'aigua, ni de verdor, ni de bones vistes. No vol dir tot
aix que en el poblet deixi de formar-s'hi colnia. Ben al
contrari; hi ha una mena de colnia reduda, ensopida; d'aquestes
colnies que, encara que siguin d'estar per casa i dispensin de
tot enfarfec sumptuari, tenen l'inconvenient gravssim que les
trobes a cada moment i no t's possible donar un pas si no s en
comunitat.

Per jo confesso que es pot passar per aix i molt ms, perqu el
poblet s'ho val i ho fa perdonar tot. Com que s en una vall
pregona i els pendents li venen a sobre, per tot arreu se sent una
can d'aigua que no s'acaba mai.

La seva grcia no l'envileixen els pantalons de color de crema
guardadors d'arrogncies abdominals, ni el castell barroer
d'alguna dama, ni els paperots que hi ha vora les fonts, entre els
blauets i les campanetes, greixosos d'acariciar la xocolata i la
llonganissa.

Per damunt de la trista deixalla dels homes, hi ha el meravells
encantament de totes les coses vives; i jo, per part meva, servo
d'aquest poble els ms amables records: ja sia la imatge del
dessagnament solar, de la fumarella de boira o de la nuca rosada
vctima del boll.

En els llocs on el nombre d'estiuejants s redut, t una
importncia capital el saber (quan encara no apreta la calor) qui
sn els novells, quina casta de gent anir a raure a tal casa o a
tal altra; perqu, naturalment, en els poblets d'estiueig hi ha
sempre els emigrants i els ocells de pas; com que els que se'n van
per tornar l'any vinent ja es coneixen i ja s'ho han dit tot, els
ocells de pas vnen a ser en definitiva l'xit o el fracs de
l'istiu.

No costar gaire imaginar-nos els salts que fa el cor quan es
veuen venir per la carretera les tartanes que duen als nous
estiuejants. Entre les dues rodes plenes de pols, i sota la vela
decrpita, bateguen les nimes que han de posar una mica de
grcia, ensopiment o lleugeresa dins d'aquest aire on deliren els
pollancres i es belluga un b de Du de coses entendridores.

I no hi ha dubte que s la tafaneria ms justificada la del
jovenet que, fendint les ombres vesprals amb una mirada violenta
(quan encara no s'ha descongestionat la crrega humana del
vehicle) descobreix un ample barret i una lleu ombrella, i sent
el cascavell d'unes rialles molt fresques que delaten una joveneta
de divuit anys.

Una noia inconeguda, en aquests casos, s el ms torbador misteri
que pugui presentar-se: no et deixa aclucar l'ull en tota la nit.
Com es fa viva, aquella calma nocturna, amb els grills i les
aranyes, i algun lladruc estants, si penses que no gaire lluny de
tu jeu una donzella que t'ha semblat divina a la migrada claror
dels fanals de la tartana, i t'imagines que dem, a plena llum,
esguardars la seva rosada finor, i sentirs el to de la seva veu
en el reps discret d'una pollancreda!

Per, abandonem tals consideracions i anem al gra. Vull dir: no
oblidem el meu amic Vctor Buxareu. Aquest apreciable subjecte el
vaig conixer, com ja he dit, en el poblet muntanyenc; i ara dir
que en qualitat d'ocell de pas. Efectivament, la famlia Buxareu
va venir un any, i desprs no ha tornat: sigui perqu es van
ensopir molt, sigui perqu no els varen provar les aiges.

Era quan el juliol estava fent els darrers badalls que
comparegueren, en un auto llogat, en Vctor, la seva dona, quatre
brivalls deliciosos, i una germana que, si no hem de mirar gaire
prim, tamb dir que era deliciosa.

L'arribada va ser cap al tard. Com que ning els coneixia, no hi
hagueren xiscles, ni petons, ni encaixades.

Varen installar-se silenciosament en llur domicili estival: una
caseta horrible, pintada de rosa, amb una mica de jard, per
situada en un rec agradable de verdor; encara que el senyor Prats
(un de la colnia) deia que a la nit no podrien dormir de mosquits
per estar massa prop de la Riera.

Les minyones dels Buxareu varen comparixer una mica ms tard amb
la tartana del servei pblic. I deixem-los estar la primera nit,
atrafegats amb la cuina que no tira, apaivagant la canalla i
cercant les claus dels baguls.

s intil contar la manera no gens complicada com jo vaig entrar
en relaci amb la famlia Buxareu. Noms puc dir que, al cap d'una
setmana de veure'ns, en Vctor em va invitar a fer una excursi
plegats; una excursi curta sense massa pujades ni baixades,
perqu els nens poguessin fruir fora i no perills l'estabilitat
de la senyora Buxareu. La senyora Buxareu no s'havia decidit
encara a calar les espardenyes camperoles.

En Vctor Buxareu s un home obert i franc. Posseeix els dots de
l'admiraci i l'entusiasme: s d'aquells que van amb el cor a la
m. Sense ser un xerraire excessiu, li agrada parlar, i parlar
d'ell, com totes les persones ben intencionades.

Deu anar a la ratlla dels trenta quatre anys, i fsicament s
d'una vulgaritat simptica: ni alt ni baix, ni gras ni prim,
tirant a bru, el cabell escs, afaitat sempre d'una manera
impecable; es deixa un bigotet com un raspall; t uns ulls atacats
de miopia, i una gran boca, on es marca una certa energia viril.

Vesteix discretament, no diu mai cap paraula grollera, s
extraordinriament efusiu, i quan dna la m apreta ben fort.

El rostre de la senyora Buxareu s una harmonia daurada, fina i
grassa, on es fonen les perles i les roses; i els seus ulls sn
dues llenquetes de cel tremolads.

s una dona que ompliria de glria la intimitat d'un burgs
capficat pel negoci, i vessaria trgiques ombres a la capalera
d'un adolescent inexpert. Per la senyora Buxareu s tranquila i
honesta: els seus ulls, d'una sinceritat difana, reflecteixen
sempre la cara bruna del seu marit, i tot el sant dia no fa sin
repetir els noms dels seus infants, quatre galifardeus que no la
deixen viure.

Aquesta dona, nascuda d'una mare troglodtica i d'un senyor
Ramonet qualsevol, engendrada amb les angnies de la botigueta i
educada per unes monges incolores, tot de sobte es manifest
meravellosa, enlluernant; i quan, per una puja de valors, el seu
pare es va engegar amb autombil de trompeta ferotge per
l'esfaltat del Passeig de Grcia, la senyora Buxareu arrib a ser
una donzella cobejable en tots els sentits. Aleshores vingu el
festeig amb en Vctor, desprs el casament, desprs quatre
infants; i, malgrat aquesta darrera circumstncia, la gerdor no ha
emigrat del seu cos, i la senyora Buxareu s una bellesa digna de
tota honor.

Deixem ara la senyora Buxareu, i diguem alguna cosa de la germana
d'en Vctor. En parlar d'aquesta donzella voldria que una absoluta
fredor guis les meves paraules. Aix ho dic per algunes coses que
ms endavant han de ser comentades en aquesta histria.

La germana, que es diu Lluseta, s bruna, petita, t una cara
simptica; no s bella, per s bufona, el cos ben proporcionat;
t la veu de noia viciada, per sap donar-li unes inflexions molt
dolces que a ella li escauen b

La seva animeta no es manifesta mai. s d'aquelles noies que, al
comenament de tractar-la, un no sap ben b amb qui se les heu.
Tan aviat diu una cosa atinada i graciosa, com es despenja amb una
lletania de consideracions enfavades i ridcoles. Tan aviat fa un
gest de flexible llibertat, com s'encongeix en una hipcrita
virtut de collegiala. Al punt de la nostra coneixena acabava de
complir divuit anys.

Per ni la senyora Buxareu, que es diu Maria de la Merc, ni la
Lluseta, sn les que omplen aquella casa ni les que donen
carcter a la famlia Buxareu. S'aguanten totes dues dins d'un to
correcte, descolorit i vulgar.

...All els que vibren de deb sn en Vctor Buxareu i la canalla.
La descendncia est constituda per quatre nois: el ms gran t
deu anys, i el ms petit tres i mig. Llurs noms, per ordre de
grans a petits, sn: Josep, Vctor, Llus i Ramon.

Des que arribaren es varen fer el amos de la situaci. Quan encara
la famlia Buxareu es mantenia en la ms absoluta reserva, i
noms, de tant en tant, quan se'ls trobava en tombar un corriolet,
feien un -Bones tardes- discretssim, els quatre xicots, amb les
consecutives reprensions i protestes de la seva mare, es ficaven
per tot arreu i se les emprenien amb el ms pintat. El que
guanyava en ardidesa els seus germans era en Vctor, el segon:
l'endem de l'arribada va anar ja a cops de puny amb un xicot ve
ms gran que ell; i, amb una decisi extraordinria, va comprar
anissos en una tenda que venen de tot.

Els quatre nens de la senyora Buxareu foren el primer lligam, els
qui trencaren el gla. Per a ells no existia obstacle de cap mena:
passaren el llindar ve, jugaren amb altres nens i s'atiparen de
confitures d'altri. Desprs foren les dones les qui entraren en
moderada relaci; i finalment en Vctor, que el segon diumenge, a
la sortida de missa, ja parl del temps, de la poltica i del seu
negoci amb dos o tres senyors estiuejants.

Desprs, els Buxareu foren el bo i millor de la colnia: totes les
senyores parlaven d'ells amb elogi desmesurat; els marits
assentien prudentment; la canalla demostraven un goig
extraordinari jugant amb els quatre petits Buxareu; i els nens de
cada casa tenien especial predilecci per un dels quatre germans.
La Lluseta, encara que amb certa timidesa, va alternar amb
tothom, va ballar, i va dir coses plenes de salvatge joventut i de
blederia de pensionat. El que els homes adoraven ms en la nova
famlia, era la portentosa cabellera de la senyora Buxareu, la
blancor de la seva pell, la finor deliciosa dels seus braos;
encara que tot aix ho cloen amb aquestes quatre paraules: -s
una dona espatarrant;- i, d'en Vctor, no sabien dir altra cosa
sin que era molt simptic.

Efectivament, la qualitat sobresortint d'en Vctor Buxareu era un
do per a fer-se simptic a tothom. Tenia el bon encert d'endevinar
la flaca de la gent; per era un bon encert instintiu. Ell no deia
mai res desagradable. La seva amabilitat era dola sense ser
embafadora.

La Maria de la Merc n'estava enamoradssima; la Lluseta sentia
per ell una admiraci profunda; i els seus fills li saltaven a
sobre d'una manera esbojarrada i brutal, jugaven amb ell com si
fos un xicot; per a la ms lleugera advertncia, al crit ms
insignificant, l'obeen amb una puntualitat esveradora. I aquest
estat cordialssim de tota la famlia no passava desapercebut de
la gent, i refermava ms encara les admiracions i les lloances.

Jo he de confessar que aquesta simpata centrfuga d'en Vctor
Buxareu em va agafar de ple, en el poc que pesava la meva opini
dins les decisions i comentaris de la colnia: vaig convertir-me
en cantor absolut i entusiasta d'en Vctor.

Per no havia arreplegat encara el _moment sentimental_ del meu
nou amic; i, si no l'havia arreplegat, el veia venir: jo estava
segur que en Vctor em tenia simpata i confiana; que si no havia
trencat el gla era per falta d'ocasi oportuna; i, en aquest
estat les coses, s molt natural que no trigussim gaires dies a
trobar l'hora de les confidncies.

Fou en una d'aquelles sortides que fiem a la caiguda de la tarda.
Endavant anaven els quatre nens, la Lluseta, la Maria de la
Merc, una mainadera, i altres persones grans i petites que no sn
del cas. La cosa ms natural hauria estat que jo dons conversa a
la Lluseta. Doncs no era aix (en aquestes sortides, moltes
vegades m'ha tocat carregar amb el neulers): jo anava endarrerit,
aclaparat totalment per la conversa clida i prdiga d'en Vctor
Buxareu. I perdoneu un petit incs: he dit que moltes vegades m'ha
tocat carregar amb els neulers, i aix s la pura veritat: ara
recordo que, en un altre poble tan dol com el que ens entret,
una tarda d'istiu que anvem de passejada amb altres amics i
amigues meves, mentre els meus companys cadascun frua del bra
d'una donzella, jo, darrera de tothom, com un conco avorrit, duia
repenjada una mena de senyora escardalenca, mare d'un feix de
bordegassos, que s'entretenia fent-me pessigolletes al clatell amb
una herba rasposa. Us torno a dir que em perdoneu aquest incs de
comprimida protesta, i tornem a seguir el fil d'aquesta histria.

En Vctor Buxareu, desprs de fer mil voltes de paraules, no
trobant encara el to, faltant-li l'embranzida, a la fi va
decidir-se; i, agafant-me el bra i esguardant la llunyania blava,
digu:

-Miri: aix del casament, s qesti d'ensopegar-ho.

Jo he estat sempre un home d'una gran timidesa: potser li dir que
ms d'una vegada aquesta timidesa m'ha fet quedar en ridcul. Com
vost comprn, amb aquest defecte no he tingut mai un xit decidit
entre les dones. Ms li dir: quan era jovenet, les dones em feien
una mena de por. Era un noi sorrut: d'aquests que no riuen ni es
diverteixen. Vagi a saber qui en tenia la culpa, de tot aix: si
el meu propi natural o l'educaci rgida que m'havia donat el meu
pare.

Aix s que, quan algun company o parent meu de la mateixa edat em
parlava d'amor o de festeig, jo contestava sempre amb una rialleta
d'esperit fort. I cregui que dintre meu patia terriblement: la
meva vida estava ben desgavellada, i la presncia d'una dona, ms
o menys jove i ms o menys maca, em trasbalsava de cap a peus. Per
altra banda jo sentia una horror molt gran per certes coses: vull
dir que era un noi absolutament cast. Aix vaig arribar fins a
vint-i-un anys.

En aquesta edat va passar-me un fet decisiu. Vost sap quina s la
indstria de casa nostra. El meu pare, al Cel sigui, era un esclau
de la seva fbrica i el seu negoci: per a ell no hi havia al mn
sin all i la famlia, i fins li semblava que la famlia i el
negoci eren la mateixa cosa. Tant al meu germ com a mi, en
sortint del collegi, ens va collocar l'un a la fbrica, l'altre
al despatx: jo era aquest ltim. I el meu pare no concebia que
nosaltres tingussim altres aspiracions, ni que veissim ms enll
d'aquell lmit que ell ens havia marcat. Si jo li hagus proposat
de ser metge o advocat, o qualsevol altra carrera, crec que
m'hauria tret de casa.

Com li he dit abans, arrib per a mi un fet extraordinari. El meu
pare, desitjs de completar la meva educaci, de fer-me una mica
home, va decidir enviar-me a Anglaterra; per desprs es repens,
i va enviar-me a Brusselles. A mi aix em fu molta illusi.
Vingueren els preparatius, em recomanaren a un senyor catal,
resident a Blgica, molt amic de casa, i vaig fer el viatge amb
tota felicitat. Per, miri, jo sc com els gats: vull dir que
m'enyoro. De primer escrivia a casa unes cartes plenes
d'entusiasme. Desprs el meu pare, que em coneixia bastant b, va
notar un decaiment en mi. Si sorrut i esquerp era a Barcelona,
molt ms ho era all, entre les meves noves relacions. Tenia dos
companys, a la pensi on m'estava, que em semblaven intolerables.
En fi, que em vaig posar malalt, i em vingueren a cercar. La meva
malaltia era nerviosa, produda per una debilitat general. Em
recomanaren reps. Vaig deixar tot treball, i el meu pare em va
enviar a Sitges, a una casa on havem passat algun istiu, amb
l'nica missi de jeure sota els pins. Aleshores tenia vint-i-dos
anys. Vaig passar quatre mesos completament sol, i mai el cervell
m'ha donat tantes voltes com en aquell temps.

Aquella por que m'havia fet tot el que podrem dir-ne relacions va
passar-me de mica en mica. Perqu... veur... no s que jo cregus
que era una infelicitat estimar una dona: el que em passava s que
ho veia molt lluny de mi... qu li dir!... no sabia com
embestir-ho... Per altra banda el treball me'n distreia, i no
sentia cap necessitat de tenir nvia. Per tot aquell temps
d'estar sol, aquelles hores interminables! No es cregui, a mi la
naturalesa m'agrada molt: jo, al camp, hi frueixo, com ho haur
pogut observar aquests dies; per la soletat, la absncia de
treball! Se'm va fer una mena d'angnia a dins, com un buit, i,
aleshores s, vaig sentir, per primer cop en ma vida, d'una manera
irresistible, la necessitat d'estimar una dona.

Jo he benet moltes vegades la malaltia aquella. Va arribar el
temps de la calor, va venir el meu pare a fer-me un mes de
companyia, les torres i les cases d'estiuejants varen omplir-se...
all la vaig veure per primera vegada.

Aqu en Vctor Buxareu call; una mena d'entendriment percud el
seu cos, i s'adon del to una mica massa vibrant de la seva veu.
Jo no vaig dir mitja paraula. Haviem perdut de vista els companys
de passeig, i apretrem el pas en silenci.

De seguida vrem atrapar la colla. Una mica de sol estants
s'havia posat damunt la cabellera de la senyora Buxareu, la seva
nuca rosada semblava ms fresca que mai, i el seu cos rtmicament
avanava pel caminoi humit, gras d'herbes. Aleshores en Vctor
Buxareu no pogu contenir el torrent estroncat de la seva paraula,
que, ms vibrant i ms clida digu aquestes coses:

-La meva timidesa em corsecava la sang. No sabia com fer-m'ho
perqu ella comprengus que jo l'estimava; noms de veure-la
quedava desconcertat. Per, cregui'm, la meva dona, si vost
l'hagus coneguda aleshores (no s per dir-ho, ni perqu sigui la
meva dona)...

 A mi em va venir a la punta de la llengua una oraci laudatria
de la senyora Buxareu, per vaig creure ms convenient callar: el
meu elogi hauria desfet la sincera solemnitat del moment. En
Vctor continu:

-Vost no sap el que vaig patir. Per una tarda, fent esforos
sobrehumans, li vaig dir: -Maria de la Merc: l'estimo. I, miri,
jo em pensava que ella no se n'havia adonat, que aquestes paraules
la sorpendrien. Doncs tot al contrari escolt la meva declaraci,
muda, una mica vermella. Desprs em digu, per tota resposta: -Ja
m'ho pensava: jo tamb l'estimo a vost. I els seus ulls
s'omplien de llgrimes.- En Victor Buxareu va fer un gran sospir.
Erem en una pujada. Pos un moment la seva m damunt de la meva
espatlla i exclam, molt convenut:

-Ja li ho he dit, amic meu: aix del matrimoni s qesti
d'ensopegar-ho; i jo cregui que n'estic satisfet.- Per fi
arribrem a la font desitjada. Ens vrem barrejar amb els altres.
Jo vaig tenir ocasi de dir tres o quatre coses a la Lluseta, de
complimentar la senyora Buxareu i de caar un borinot per a la
canalla.

La senyora Buxareu distribu el berenar. En Vctor restava al meu
costat, una mica confs de les seves anteriors declaracions, una
mica trist d'haver interromput aquell moment de fina intimitat,
una mica penedit d'haver donat un trosset de la seva nima, per
content en mig de tot, respirant una impertorbable satisfacci; i,
sense encomanar-se a Du ni al diable, va recollir el pa i la
llonganissa que li oferia la seva dona, i, amb una voracitat
primitiva, hi va enfonsar les dents com si tal cosa.



II

No vacillar gens per a afirmar que en Vctor Buxareu era
superior a tots els individus de la colnia. Aquesta qualitat va
fer minvar els elogis, fins a arribar a una indiferncia, fins a
arribar a una antipatia. Aix sol passar per tot arreu, per en
les colnies estivals es perden i es guanyen els prestigis amb la
rapidesa mxima.

Molt aviat el trobaren tivat, poc sincer. Li discutiren la
fortuna; descendiren al terreny de la compra, del forner, de la
dona que porta els ous i de la que porta el peix. De la senyora
Buxareu en digueren a l'alada d'un campanar, i els nens els
trobaren impertinents, enganxosos i mal educats. Tot aix, com s
natural, es deia en veu baixa, i la famlia Buxareu seguia
aparentment en un lloc d'honor. En Vctor va adonar-se'n, i
procur tenir el mnimum de contacte amb la gent: a ell
l'interessava que els nens fessin salut, i anava poble enfora a
cercar la llibertat dels camins, i en les petites excursions es
redu el nombre fins a arribar a l'estricta famlia.

Tot aix, a mi, no em va venir gens de nou, i vaig alegrar-me'n,
en el fons. La meva amistat amb els Buxareu no va decandir, sin
molt al contrari. s clar que alg deia que jo hi anava per la
Lluseta, i alg, ms mal intencionat, afegia que el fi de les
meves ambicions era la senyora Buxareu. Per aix, a mi, tant se
me'n donava; i en Vctor (que tamb una mica d'aquesta misria li
arrib a les orelles) era prou noble per a fer-ne gens de cabal.

En fer afirmacions i en explicar esdeveniments cal comptar sempre
amb la malcia de la gent, i procurar que les nostres paraules
restin invulnerables; i no seria aquesta la sort de la meva
histria si no parls clarament sobre la relaci parcial que jo
tenia amb en Vctor Buxareu, la seva dona i la seva germana.

No cal que insisteixi sobre la meva amistat amb en Vctor. En
parlar de la Maria de la Merc, afirmo sincerament que sols una
justificada admiraci de la seva bellesa va inspirar les nostres
cordials relacions. Aqu el punt ms flac s el que fa referncia
a la Lluseta.

Aquesta donzella no era pas despreciable per al que podriem dir-ne
una combinaci matrimonial, i em sembla naturalssim que alg
penss de mi: -Aquest va directament. a apoderar-se del cor de la
Luseta.

Abans s'ha afirmat que la Lluseta era una noia desconcertant, una
barreja de cosa viva i cosa dissecada. Aix no s res
extraordinari. Si anem a mirar, la majoria de les donzelles que
coneixem, si fa o no fa pateixen d'aquest mal.

Jo no tinc la pretensi d'endevinar en un moment la complicada
psicologia de les persones, i totes les coses que fins ara he dit
de la Lluseta no sn sin primeres impressions: a mesura que
passaren els dies en el nostre com sojorn estival, s'an definint
el concepte que jo em formulava sobre aquesta noia, i, ara que han
passat els anys, puc parlar-ne amb tota imparcialitat.

La Lluseta no era una noia comunicativa: donava la impressi de
ser una persona callada, fins parada. Anava amb les altres
donzelles, i mai feia el primer paper, ni el segon: es tenia de
mirar molt, per veure-la, Per els ulls pacients i una mica fins
podien copsar un detall en el vestit, un gracis esborifament a la
cabellera o un tremolar indecs a les parpelles, que la feien
superior a totes les noies que la voltaven; i aleshores, encara
que un no volgus, solament veia la Lluseta.

D'aix, estic segur que ella no se n'adon mai, com no se
n'adonaren les senyores de la colnia; i, si alguna de les seves
amistats efmeres va adonar-se'n (em refereixo a les femenines),
suposo que s'ho callaria prudentment.

Fora del que he dit abans, res extraordinari percudia en la seva
figura: tenia una mica de tot; no hi havia en ella cap contrast
violent; tot s'unia, es fonia i s'harmonitzava d'una manera
tranquila.

Pel que fa referncia a les nostres relacions, estic segur que no
vaig estimar-la mai. Ara b: els ms grans esdeveniments depenen a
vegades d'una casualitat, d'una circumstncia insignificant.
Alguna d'aquestes circumstncies insignificants, es present
entre la Lluseta i jo? Em guardar prou de negar-ho. Ara recordo
un fet, i el contar tan b com spiga.

Era un dia que jo, prudentment, i una mica apartat dels altres,
sentia relliscar per la meva sang aquella torbadora satisfacci i
aquella picor amable que produeix una companyia femenina. Aquesta
companyia femenina era la Lluseta. En les nostres estones de
colloqui, hi havia dies que jo no sabia qu dir-li: ella tampoc
podia desplegar les paraules de cap manera. Altres cops ens
entreteniem dient coses sense cap substncia, repetint
combinacions de paraules fetes, manifestant sentiments
completament falsos. Altres vegades, tant ella com jo, diem
purament i simple el que pensvem.

I vet aqu que aquest dia era d'aquells que les paraules fluen
sense dificultats i sense afectaci. Jo s que vaig parlar molt i
d'una pila de coses: ella, per la seva part, xerrava com un ocell.
rem a la caiguda de la tarda. Caminavem per un corriol una mica
pendent, la Lluseta estava relativament cansada; i vrem callar
una estona. Jo estic segurssim que ella no va adonar-se de res,
que absolutament res de particular va veure en les meves paraules
d'abans, perqu de fet res de particular hi havia; per (el que
sn les coses!) tamb estic segurssim que aquella tarda jo havia
vist i havia sentit d'una manera diversa que les altres tardes. Si
em fessin dir per qu, no podria precisar-ho justament. M'havia
enamorat de la Lluseta? Aix no; per que el meu esperit estava
en una predisposici per a arribar-hi, aix ja s ms possible. En
fi, feia una estona que callvem. Jo anava a dir alguna cosa; no
s qu anava a dir d'una manera concreta; per segurament anava a
_iniciar-me_. Per un esdeveniment insignificant, i extraordinari
al mateix temps, succe aleshores. Jo vaig mirar a terra, i vaig
apreciar, a uns pocs millmetres de la meva espardenya, l'nic
ser que en aquell moment em podia fer perdre la serenitat: un
gripau. Instintivament, vaig fer un salt enrera, abandonant la
meva parella: una mena d'esgarrifor em va crrer de dalt a baix de
l'espinada, i vaig fer mil combinacions i mil escarafalls per no
veure una altra vegada aquell sser humil que diuen que s tan
til a l'agricultura. Aix em va trasbalsar en absolut. La
Lluseta, que havia apreciat finament la meva ridcula posici, va
riure per tot el succet, i a mi no em qued altre remei que
riure, tamb, i ponderar l'horror que em produen aquesta mena de
bestioles. No cal dir que, desprs d'aix, era ja intil tota la
preparaci d'abans. Quan vaig trobar-me sol vaig meditar una mica
sobre els fets d'aquella tarda, i em vaig esgarrifar pensant que
jo hauria pogut _iniciar-me_, s a dir, que, cedint a una lleu
emoci epidrmica, hagus pogut jugar amb les nostres vides.
Perqu veia, aleshores, que all no podia ser, que jo no estimava
la Lluseta; que no podia estimar-la. El motiu d'aquesta
apreciaci tampoc puc dir-lo. Sn coses que no es raonen: se
senten com aquestes punxades que et sembla que et fiblen el cor,
que sn molt vives, per que no saps com ni per qu t'han vingut.
Tot aix vaig pensar-ho rpidament. Jo estava salvat, i dintre meu
benea el grotesc incident, i estava contentssim de pensar que la
Lluseta no s'havia informat de res.

Desprs d'aquest dia no es cregui que jo m'aparts de la Lluseta.
No n'hi havia cap necessitat: el perill havia desaparescut d'una
manera absoluta, i jo podia apreciar ms que mai la nostra amistat
transparent i serenssima.

Tot el que succe entre nosaltres est ja contat. Aix fou el
mxim moment sentimental: desprs, una tranquillitat agradable.
En Vctor dubt, per un instant, de si jo estaria enamorat de la
seva germana; la Maria de la Merc s'ho va arribar a creure;
encara que ben aviat s'esvaren en ells aquests dubtes i aquestes
creences.

Aclarit aquest punt, es veur que la meva amistat amb els Buxareu
no amagava cap inters sentimental. Potser va refermar les meves
simpaties el fet que observava entre la gent de la colnia:
aquella mena de conjura infundada i ridcula contra les adorables
persones. Era fatal que succes: pagaven ells, com haurien pogut
pagar uns altres. Sn coses que passen a l'istiu, entre gent
desenfeinada, quan apreta la calor i s'enverinen totes les
misries espirituals. Ja podies anar all on volguessis, que
sempre senties el mateix: que si la senyora Buxareu anava massa
escotada; que si l'altre dia va egenollar-se a missa, i se li
varen veure les cames; que si la Lluseta tenia una conversa massa
lliure; que si la deixaven anar massa sola. Aquest _massa_, que en
les boques de les bones dames burgeses adquireix unes proporcions
incommensurables i monstruoses, era repetit sense fi. Tals
converses m'indignaven, i ms d'un cop vaig tenir paraules agres i
violentes amb alg que em va ferir amb la seva impertinncia o la
seva grolleria.

Varen passar, d'una bufada, els dolos dies de setembre. En
Vctor, des que s'adon que era possible que jo estims la seva
germana, em va mirar amb un posat d'home gran, com si hi hagus un
abisme d'anys entre ell i jo; i, encara que no minvs la seva
cordialitat, va desaparixer una mica aquell to confidencial dels
primers temps. La conversa amb en Vctor no podia tenir per a mi
gaires atractius: es repetiren els temes; hi hagu dies que em
vaig avorrir extraordinriament. Per, malgrat aix, cada dia
l'apreciava ms: em semblava un home d'una noblesa excepcional.

La senyora Buxareu em tractava amb un aire proteccionista, com
solen fer totes les casades que encara tenen un peu en el verger
de les illusions. Era una gran conversadora. No em cost gaire
d'adonar-me que tota la seva aureola fsica obea a un miracle i
que la seva nima, tan apreciable com es vulgui, era d'una
enternidora vulgaritat. A la senyora Buxareu li agradava molt
parlar de certs drames familiars, de certes relliscades femenines
i li agradava parlar-ne amb l'egoisme, una mica repugnant,
d'aquell que es plany dels qui es pelen de fred i s'est repapat a
la vora d'una estufa. Quan una dama, com la senyora Buxareu, est
segura del seu prestigi, s'entret en aquests inofensius
refinaments. Li agradava tamb matisar les seves converses amb
alguna figura de les que estan a l'altra banda del pont: diguem
l'amiga de _fulano_, diguem la dansarina tal... La seva flaca era
parlar de vestits. Jo confesso (no s que m'en gloriegi) posseir
una dosi de tranquillitat inexpugnable per a sostenir tots els
atacs sumptuaris: aix m'ha fet ser simptic, sens dubte, a
algunes dames que quan no saben qu dir es desboquen pel pendent
de la roba, i, si troben qui les escolti, es banyen en aigua de
roses. Quan la senyora Buxareu parlava de vestits, dubto que
trobs una vctima ms pacient que jo. Era tan pacient, que no
semblava vctima i aix, la senyora Buxareu, estic segur que m'ho
agraa. Un dels seus temes predilectes era tamb parlar de la
canalla; per la senyora Buxareu no tenia gens de grcia ni finor
a apreciar i judicar els seus nens. Rarssimes vegades parlava del
seu marit; i aquestes rarssimes vegades es manifestava tan
satisfeta, tan cofoia i tan intolerable, que venien ganes de
dir-li que en Vctor Buxareu era un criminal.

Qui no podia veure, la Maria de la Merc, era la seva cunyada, la
Lluseta. Ella procurava dissimular-ho tant com podia; per era
una cosa ms forta que totes les seves ficcions.

Aix era vell. En Vctor se n'adon des d'un principi, per
procur sempre conciliar-ho una mica. Ell estimava follament la
seva dona, per no podia ni volia abandonar la seva germana, i al
punt de morir el pare, en Vctor, com a germ gran que era,
procur rodejar-la de tota llei d'atencions.

Aquesta mtua antipatia era un corc dins l'nima d'en Vctor;
per, com que no tenia soluci, ho trampejaven tots de la millor
manera possible.

Quan la senyora Buxareu va adonar-se perfectament que les seves
suposicions sobre m, pel que es referia a la Lluseta, eren
infundades, no pogu fer-hi ms: la satisfacci ms viva se li
pint a la cara. Aix, a mi, em va molestar una mica, i vaig
procurar sempre fer veure que no me n'adonava, com si ignors tot
el que s'havia pensat de mi.

La senyora Buxareu parlava molt de la seva famlia, del seu pare i
la seva mare; i en contava coses tan prodigioses, que jo ja tenia
ganes de conixer aquesta parella. A1guna vegada vaig fer-ne
allusions an en Vctor; i, pel que va dir-me'n, em va semblar que
els seus sogres el molestaven intensament.

Els quatre nens m'agafaren una franquesa illimitada: rem els
millors amics. Jo els vaig ensenyar una pila de coses sobre els
animals i sobre les plantes, i algunes canonetes d'un grotesc
barroer que indignaven la seva mare i amb les quals ells es feien
uns tips de riure que refrescaven el cor.

Aix pass aquell istiu. Jo vaig tenir d'abandonar el poblet. Era
l'endem de la Merc. A casa els Buxareu s'havia fet una mica de
festa, i jo em trobava malament a conseqencia d'un petit excs
d'alcohol. Recordo que el dia que me'n vaig anar feia una pluja
desagradable, i vaig sentir una gran recana de deixar aquella
efmera joia de l'istiu, i sobretot la blavor, tan fina, de la
muntanya una mica velada per la pluja.



III

Les amistats estivals solen durar com les papallones. La ciutat i
la rigidesa del vestit d'hivern modifiquen les nimes. Adu,
generoses i elstiques llibertats! Aquella senyora de la bata lila
i les espardenyes, que vas veure venir, un dia, de cal forner, amb
un pa de barra sota l'aixella; aquella apreciab1e senyora que et
va explicar la confecci d'unes sopes i et va dir que el seu marit
estava trencat; ara passa per la teva vora i fa veure que no et
coneix. La simetria dels pisos i els carrers, la policia urbana,
han eixugat tot aquell doll d'afectes que corria per les fontetes
i les rieretes, i ja no queda res de l'intercanvi i la sollicitud
mtua de les famlies.

Jo em temia que amb els Buxareu passs una cosa semblant, encara
que, en despedir-nos, en Vctor va obrir-me el seu domicili
barcelon, que era a l'Avinguda de la Repblica Argentina. No cal
dir que em pregaren molt, que hi ans; per els primers temps
d'estar installat a Barcelona, tenia altres coses que em
distreien i m'interessaven ms que el record d'unes hores
estivals.

Un dia vaig trobar en Vctor Buxareu al tramvia. Va parlar-me amb
una amabilitat tan viva, que jo vaig prometre formalment anar a
casa seva.

Per s all que passa: un deixa les coses per a l'endem, i mai
arriba el moment de fer-les; fins que vaig trobar una altra vegada
els Buxareu en unes funcions d'abonament organitzades per una
senyora molt lletja i on es feien comdies castellanes d'aquelles
tan ensopides. Jo els vaig saludar una mica avergonyit, per amb
el ferm propsit d'anar-los a veure el primer dia que pogus.

Era un diumenge a la tarda. Feia una temperatura deliciosa:
estavem en ple estiuet de Sant Mart. Vaig agafar el tramvia de
l'Avinguda, i cap a cals Buxareu falta gent!

Vaig baixar al peu mateix de la casa. Era una torreta de dos
pisos, amb reixat de ferro i un bon tros de jard al darrera. Una
cambrereta em va obrir, em fu entrar i va abandonar-me en una
sala plena de discreci i bon sentit, amb comodssimes butaques i
confortables catifes. Per aquella franquesa que jo sentia els
dies estivals se m'havia encongit de mala manera: em trobava sol
dins de l'habitaci, i sentia unes ganes instintives d'anar-me'n;
tenia les mans engavanyades pel barret; no sabia com posar les
cames; i esperava els esdeveniments amb la respiraci una mica
accelerada.

La meva situaci s'anava fent cada vegada ms enutjosa; fins que
vaig sentir un grinyolar de portes, uns passos decidits, i la cara
de bonhomia i franquesa d'en Vctor Buxareu em torn la
tranquillitat perduda.

-Qu tal!... Segui.- I no cal esmentar que entre nosaltres dos hi
hagueren aquelles encaixades, i tot all que es diu i tot all que
es fa.

-No s veritat que pendria una tassa de caf?

A tal pregunta d'en Vctor vaig respondre amb somriures; per eren
excuses que no sortien del cor, perqu a mi el caf m'agrada molt.

Torn a comparixer la cambrereta; i en Vctor degu donar unes
ordres tan extraordinries, que la cambrereta per tercera vegada
es present davant meu, amb una safata on hi havia un servei de
caf, una capsa d'havans i una botella de curaao vermell. Perqu
a en Vctor li agrada viure b, i jo, per la meva part, li havia
fet alguna confidncia alcohlica.

No cal dir que vrem pendre el caf amb tot el respecte degut, i
fruirem el cigar i el curaao, coses que, totes plegades,
predisposen a la bona humor, a la cordialitat, i a sentir la joia
de viure en les puntes de tots els nervis.

Jo, primerament, vaig preguntar per la famlia. No hi havia
novetat. Un dels nois, el petit, estava una mica malalt; per a mi
em vingu de nou que no sortissin a rebre'm ni la Maria de la
Merc ni la Lluseta. I dels altres nens no cal dir res, perqu
eren a casa els avis. Mentre dur la influncia de les begudes, jo
vaig anar parlant sistemticament de coses sense cap inters; per
havien passat tres quarts d'hora, i ja no sabia qu dir. D'altra
banda no gosava preguntar ms per la dona i la germana: potser no
em volien rebre, o no en tenien ganes; potser en aquells moments
els era enutjs i molest. Vaig decidir anar-me'n; per feia tan
poc temps que durava la visita... Es pot dir que tota l'estona
l'havia passada ingerint, i em semblava de molt poca delicadesa
anar a una casa per primera vegada, acceptar sense escrpol el qu
se m'oferia, i tocar el dos, com es diu vulgarment. Aix s que
vaig fer esforos, i, encara que pllidament i ensopida, vaig
continuar la conversa amb en Vctor.

Ell es feu crrec de tot: val a dir que, en qesti de proposar
temes per a dialogar, encara hi tenia ms poca traa que jo.
Havien passat cinc quarts d'hora, i llavors ja no vaig creure
prudent allargar la visita; i en Vctor, comprenent el meu
propsit, digu:

-Pugi un moment a dalt. La meva dona tindr molt de gust de
veure'l, i el _nano_ est ensopidet: fa dos dies que s al llit.
No gran cosa: una mica d'indisposici.

Jo vaig agrair en silenci l'atenci i la franquesa fent una
lleugera inclinaci de cap i un somriure una mica rubors.

En Vctor em fu passar per un _hall_; desprs pujrem unes
escales, arribrem al primer pis, s'obr una porteta blanca, i jo
vaig entrar darrera d'ell en una habitaci una mica fosca,
lleugerament perfumada de paper d'Armnia.

Un cop avesat a la penombra, vaig distingir perfectament les
persones i les coses de l'habitaci. En un llitet de metall daurat
hi havia en Ramon, el petit dels Buxareu, bastant pllid i amb
una lluentor als ulls, conseqncia de la febre. Al seu costat,
respirant una fina negligncia, hi havia la senyora Buxareu, que
em va semblar ms bella que mai; i la Lluseta conversava amb una
dama vestida de fosc, baixeta, bastant grassa, d'unes faccions ben
apreciables encara, i de pentinat pretensis. Aquesta senyora em
mir amb uns impertinents al moment d'entrar a l'habitaci.

El nen fou el primer de cridar-me pel meu nom. La Lluseta em
salud dolament, i la Maria de la Merc, molt amable, per amb
aquella hipcrita confusi de la mestressa de casa quan el
foraster sorprn una intimitat de la famlia. La senyora
inconeguda rest en silenci, fins que en Vctor digu: -No es
coneixen? La tia Paulina,- i de seguida hi afeg el meu nom. La
dama va fer un -Tantssim gust- molt afectat, i jo vaig estrnyer
una m petita, fresca i rabassuda com un porcellet.

La tia Paulina va mirar-me de cap a peus. Jo estava decidit a
anar-me'n, per la Maria de la Merc em preg que segus una
estoneta; i, com que el seient que tenia ms a prop estava al
costat de la senyora que m'acabaven de presentar, per cortesia,
per curiositat i per avinentesa vaig collocar-me a tret de
conversa ntima amb la dama dels impertinents, a qui, en sentir el
meu nom, se li enrojol la cara de satisfacci, i exclam tot
seguit: -Ai, Vctor! Poc m'ho podia esperar!- Amb perd sigui dit,
la tia Paulina era una admiradora meva.

Ara veuran en qu consistia la seva admiraci. Quan jo anava al
collegi dels Jesutes, vaig fer uns versos en castell per a ser
llegits en presncia d'un senyor bisbe que ja s mort. Recordo que
aquests versos varen fer plorar els meus companys de collegi; i
un pare jesuta, el nom del qual no est b que retregui, tingu
la pensada de publicar-los a la _Revista Popular_. Aquells versos
duien una empenta formidable. Recordo que, entre altres coses
divertides, n'hi havia una que deia:

Oprobio vil, de que Satn blasona. Doncs b: la tia Paulina, es
veu que, en aquella ocasi ja llunyana, va emocionar-se amb el
fruit de la meva musa infantil, i l'emoci fou tan forta, que, en
conixer-me a mi en carn i ossos, no pogu menys de manifestar-ho
tot seguit.

Quan jo vaig veure que l'admiraci era purament i exclusiva per
aquest motiu, vaig tranquillitzar-me.

Desprs que la tia Paulina hagu ponderat els versos i la meva
persona, val a dir que la famlia es qued un xic esverada; i en
Vctor fou l'nic que s'atrev a posar aquest comentari, amb una
mica de satisfacci i una goteta de dola ironia:

-No li estranyi: la tia Paulina llegeix molt.

Jo estava perplex. Com, aquella bona dona, havia anat a retreure
els versos del bisbe? No hi havia dubte que jo estava en presncia
d'un sser essencialment pintoresc, de l'individu ms curis de la
famlia. A la tia Paulina, estic cert que l'havia pressentida, que
l'havia olorada en alguna paraula que en Vctor Buxareu em digu
el passat estiu: La tia Paulina necessriament devia existir i jo
devia conixer-la i l'instant de la presentaci fou un moment
felicssim, revelatori. Jo em trobava davant d'ella sense saber a
qu atenir-me, completament desarmat. s clar que ella sentia per
mi una admiraci sincera; per quina llei d'admiraci!

La tia Paulina era un sser despreciable? Ben segur que no: una
rpida consulta a les mirades femenines i als ulls mateixos d'en
Vctor m'hauria fet veure que a la tia Paulina se la respectava,
se li donava una certa valor, se la tenia per alguna cosa.
-Llegeix molt- s tot el que en Vctor havia dit d'ella, per prou
sabreu el que en certes ocasions i en certs llavis t de valuosa
una afirmaci com aquesta.

Tot el prestigi que es concedia a la tia Paulina era pel fet de
llegir, i llegir molt. I qu s el que llegia, aquella dola
dama? Aquests i altres consideracions se'm rebolcaren pel cervell
durant el curt silenci que preced el comentari d'en Vctor.

S'ha de dir que no vaig encaparrar-me-hi gaire, i vaig decidir
guardar una prudent reserva i deixar la tia Paulina que
s'expansions. La Lluseta call tota l'estona que dur la visita;
i la Maria de la Merc, noms de tant en tant digu alguna
d'aquelles coses buides per les quals ella es pensava tocar amb el
dit el cel. En Vctor, una mica resignat, per no absolutament
desprovet de respecte, va deixar que la tia Paulina s'engegus
amb tots els cavalls de la seva fantasia.

La tia Paulina era una dona meravellosa i feia honor a les seves
lectures. Molt aviat va fer-me saber la seva indiscutible
competncia en una mena de _psicologia experimental_ que ella
s'havia empescat i que atenyia solament el sexe femen. Ella, amb
els homes, no volia saber-hi res; per el que s el cor de la
dona, el coneixia pam a pam. Des del primer moment vaig veure que
la tia Paulina havia trobat en mi un interlocutor que ella
judicava a la seva altura, perqu semblava que no tenia temps per
a etzibar les oracions, i de tant en tant tenia de fer un sospir,
cosa que demostrava el gust i la necessitat que sentia de fer
paleses les grcies del seu cervell.

Tot aix va motivar les protestes del pobre Ramonet, que adesiara
me'n deia una de les seves; i jo em veia amb grans treballs per a
conciliar la meva atenci a la tia Paulina i a la cridria del
malalt.

Aleshores jo me la vaig anar mirant amb detenci. No li feia ms
que uns quaranta un o quaranta dos anys, i molt ben portats,
encara: ni un solt filet d'argent podia trobar-se per remei en la
frondosa selva de cabells negres que revelaven una experta per no
distingida pentinadora. Era molt blanca de pell, tenia uns ulls
negres bastant considerables, un nas rodonet i petitet, clots a
tot arreu de la cara i posats amb no poca grcia, una barbeta
sortida, un sotabarba lleu, dolcssim, ondulat, i una gorja
bastant escollada, on duia una cinteta de vellut negre amb un
camafeu antic. Les mans, que ja havia apreciat pel tacte, tenien
les ungles acurades, i els dits curtssims i grassonets; els
braos ns fins al colze, i un d'ells afavorit amb un braalet
d'or. No duia cap anell de boda, ni cap anell amb fastus excs de
pedreria: solament una baga en l'ndex esquerre amb uns petits
diamants de montura antiga, joia familiar sens dubte.

En el seu vestit hi havia aquell no s qu una mica ranci, de les
solterones, que mai s antiptic del tot, i sempre parla de coses
pretrites que no hem vist per que ens imaginem. I la pea de
convicci de la seva indumentria eren els impertinents, que, si
obeen en part a una malaltia dels ulls, no hi havia dubte que
obeen quasi plenament a una idea que sobre ells es devia formar
la tia Paulina.

La tia Paulina, com s'ha dit, xerrava per les butxaques, i no
abandonava per res el tema de l'nima femenina. Tenia la pretensi
de ser el director espiritual de totes les noies, i en
notificar-me aix va dirigir una mirada a mi i una altra a la
Lluseta; cosa que no va molestar-me, per que em sembl d'una
grollera innocncia. Naturalment que vaig fer veure que no me
n'adonava, i no vaig interrompre per res el seu discurs.

No tard gaire a manifestar clarament les seves fonts de cultura.
Eren aquestes, en bona part, les novelles de Georges Ohnet i el
_Mensajero del Sagrado Corazn de Jess_. Era una apassionada dels
versos, i confess que plorava cada cop que llegia les poesies
d'En Cases i Amig.

Em pregunt, amb gran inters, qu s el que feia i el qu
escrivia, si estava enamorat; i, finalment, em digu que havia
estat molt amiga d'una parenta meva que s monja en un convent de
les Indies Orientals.

Jo confesso que la tia Paulina em va desconcertar, de primer
moment: em sembl una mena de cacatua intolerable; per aix
mateix he de confessar que vaig ser molt injust, perqu la seva
veu no era antiptica, sin tot al contrari, i ben aviat la
impressi de disgust va convertir-se en una muda joiositat.

A mi, el que ms grcia em feia, eren les seves pretensions de
directora espiritual; i sobre aquest punt vaig fer-li alguna
objecci (no gens seriosa naturalment), que fou subratllada pels
somriures i els escarafalls, una mica excessius, de la Maria de la
Merc.

Aleshores, la tia Paulina, veient que jo podia dubtar del que ella
em deia, va escarrassar-se encisadorament.

Digu que ella, entre la joventut, s'hi trobava com el peix a
l'aigua i que una donzella fresca i plena d'illusions li semblava
un ngel, i que era el que l'acostava ms a una mena de glria
celestial. Estava en la creena que els homes rem unes males
bsties perqu destruiem aquestes nimes lilials; cosa que
ocasion la protesta sorollosa d'en Vctor. La tia Paulina es
calm, i confess que no volia dir tant.

Segons les seves afirmacions, no hi havia donzella que al punt de
conixer-la no li confis tots els secrets; i moltes vegades, pels
seus prudentssims consells i per la seva experincia, s'havia
decidit la sort d'una famlia.

Jo, amb una ardidesa potser inconvenient, i segur, per les meves
observacions, del seu estat de solteria, vaig preguntar-li si mai
havia estat enamorada de cap home.

Aqu la tia Paulina em contest aquestes paraules: -Sc dona i
tinc cor.- Naturalment que jo no vaig insistir ms.

Encara que aquest b de Du de coses varen ser dites en no gaires
minuts, jo temia pel pobre malalt i per la mateixa fora expansiva
de la tia Paulina: vaig aprofitar un moment de calma per a
acomiadar-me. La tia Paulina es manifest molt joiosa de haver
feta la meva coneixena. Jo, per part meva, vaig correspondre amb
tota la cortesia de qu disposava.

En Vctor Buxareu m'acompany fins a la porta el reixat, i mentre
baixvem les escales jo li vaig dir:

-Caram, caram, Vctor! Sap que t una parenta envejable?

En Vctor somrigu, i contest, amb resignaci:

-Pobra tia Paulina! s la germana petita de la mam (al cel
sigui).

-I viu amb vosts?

-No, encara que tot el dia se'l passa a casa nostra!

I, desprs d'un silenci enutjs afeg:

-s una mica especial, com haur pogut veure; per ens estima
molt.



IV

Paulina Buxareu era nada en una trista caseta del carrer de
Ripoll. El seu pare, don Carles Buxareu, modest corredor, havia
passat els goigs de Sant Prim; per a la fi es pogu veure una
mica les orelles, i d'aleshores en la seva vida fou una mena de
bassa d'oli. De molt jovenet festej una noia fina com un
rossinyol i s'hi cas de seguida que va poder arreplegar quatre
quartets. La vida amb la seva muller li anava com una seda; per
vet aqu que la pobra mor de sobrepart, i va deixar-li una
mosseta espavilada la qual batejaren amb el nom d'Elisa.

Passaren uns quants anys, en qu el senyor Buxareu suport la seva
viduesa d'una manera tranquila; per (el que sn les coses!) el
trobar-se sol, i els consells d'un oncle beneficiat del Pi, i una
ocasi que se, li present, li feren contraure de nou el Sagrament
del matrimoni.

L'agraciada era una noia d'aquelles que ja han festejat i que una
certa malenconia i una dolorosa desillusi condueixen en fer un
casament per inters.

El fruit del nou matrimoni fou una altra nena, que no va fer gens
de grcia al senyor Buxareu, perqu esperava un noi, per que, com
un rajol de sol, va illuminar l'nima grisa de la seva pobre
mare, que suportava els enfonys casolans i les fredes carcies del
marit amb una santa resignaci.

A la nena li posaren els noms de Paulina, Leocdia i Maria de la
Merc: Paulina perqu l'via se'n deia, Leocdia perqu la seva
mare era una mica romntica, i Maria de la Merc perqu va nixer
el 24 de setembre.

La infantesa de Paulina no va ser molt regalada, que diguem.

A deu anys es qued gaireb sola, perqu la seva germana Elisa,
que aleshores en tenia divuit, va contreure matrimoni amb un tal
Buxareu, fabricant, que, encara que duia el mateix cognom que
elles, no els era parent ni hi tenia res que veure.

Dos anys ms tard Paulina perd el seu pare; per aquesta dolor,
com que era molt criatura, no va trasvalsar-la gran cosa.

La vida de collegi li ompl els primers anys d'una manera
idllica. Anava a unes monges de la Sagrada Famlia, que tenien
un convent amb un gran jard, no gaire lluny de casa seva i al
bell mig de la Riera de Sant Joan.

De bon mat ja la despertaven les campanes de Santa Marta, de Sant
Just, de Sant Sever, del Pi, de Santa Maria i de la Catedral. Es
vestia de pressa una mena d'uniforme morat que duien totes les
noies del collegi. Feia bonic, amb les mtges ben estirades, la
cua de cabells a l'esquena, la boca com una cirereta i el nas
estarrufat, escorrent-se pel carrer de l'Infern amb una dona
vella que l'acompanyava.

La Paulina era molt bona minyona, i les monges li tenien tota mena
d'atencions. Per aix els matins anava escapada, i ms eixerida
que un psol, a fi de no perdre el premi de puntualitat. Aquelles
monges de la Sagrada Famlia donaven fins classes d'ornament; per
no eren com aquestes monges d'ara, que ensenyen a totes les noies
a fer una lletra igual, a dir les mateixes coses i a pensar de la
mateixa estpida manera: les monges que educaren Paulina, sense
donar-se'n compte, tenien una especialssima grcia a no ofegar
les qualitats individuals.

El que ella estimava ms que tot era el jard del collegi; perqu
el seu pis era tan menut i amb tan poca llum, que all de
trobar-se entre arbres grans i de deb, i trepitjar la sorra, li
feia perdre el seny. Les monges tamb n'estaven cofoies del jard,
i procuraven explotar-lo no sols per a les estones d'esbarjo de la
canalla, sin per a unes classes on es barrejava l'oci i la
disciplina, i eren una mena de duels, combats i combinacions
estratgiques les ms absurdes i divertides, que de vegades tenien
per objecte apendre les taules de multiplicar o els rius
d'Espanya, i altres vegades tenien una veritable importncia
apologtica i eren matisades i amenitzades per canonetes com
aquesta:

Fuera, fuera protestantes!
Fuera de nuestra nacin,
que queremos ser amantes
del Sagrado Corazn!

Aquestes canons, la Paulina les cantava. amb una indescriptible
fria: la seva animeta apassionada hi posava tots els ets i uts, i
barrejava les sensacions del cant amb una srie de records
d'histries de santes, de martiris i accions heroiques: i, com ms
bllic era l'aire de la can, ms plena de foc es sentia, i
s'imaginava ser una petita Emerenciana o una blanca Agns davant
de les rodes de ganivets i les calderes bullents.

En aquell temps era tan dola i tan innocentassa, que feia les
delcies de la seva mare. Pel seu natural decantat al
sentimentalisme, l'entendrien els ssers febles i les criatures de
bolquers. Mostrava una sollicitud maternal a criar gafarrons i
lluerets. Els gossos li feien una por terrible. Per el que li
feia ms por, de tot, eren els capellans. Quan tenia de
confessar-se, era tant el que patia, que una vegada es va desmaiar
abans que li donessin l'absoluci. I aix que el capell del
collegi era un santet: noms li donava una avemaria de
penitncia.

Tots es pensaven que la Paulina tirava per monja; per, quan
arrib l'edat de fer el tomb, el seu misticisme fou greument
perjudicat, i la Paulina enyorava aleshores una felicitat
terrenal. Com que era tan tendra i tan sense malcia, no sabia ben
b el que s'empescava; per a les nits ja no va somiar ms
angelets i jardins celestials. Quan va abandonar el collegi per a
sempre, hi hagueren plors; per els plors eren completament
fingits. El darrer any de ser-hi, a la Paulina tant se li'n
donaven les canonetes; i, encara que per res del mn hauria
deixat la seva fe arreladssima, una nima d'adolescent, ofegada i
encongida i vida de tot, feia moure aquell cosset amable i
bellugads.

La seva germana, que ja feia temps que era casada, li dispensava
tota mena de proteccions, i els nens de l'Elisa desvetllaren en el
cor de Paulina un sentiment maternal, un desig d'una pila de coses
que, si ella no sabia ben b de qu anaven, les pressentia, en
aquella cambra petita del seu pis del carrer de Ripoll, desprs
d'haver fet les oracions del mat, quan es rentava i es pentinava,
i es posava un lla ben eixerit. I el pressentiment i el desig
eren ms vius desprs de la buidor del dia, quan li entrava una
son dola i s'esmunyia, protegida per la tnue camisa de dormir,
entre els abrigalls del llit, on s'amagaven tots els dimonis
temptadors, aleshores Paulina passava un bracet sota el coix, es
tapava ben b, sentia a les galtes el frec de seda dels cabells i
la frescor de la tela blanca, se li enfonava el cap dolament, i,
quan aclucava els ulls, es despertaven i sortien de pertot arreu
de la cambra les larves rosades que besen a les donzelles quan
dormen i fan volar damunt de llur front purssim la tempestat de
l'amor.

Aquells somnis eren tan deliciosos, i el despertar tan fred i tan
amarg, sobretot els matins d'hivern, que amb prou feines s'atrevia
a treure el nas dels llenols i tenia una peresa terrible arrapada
al cos! Per no hi havia altre remei: la seva mare estava molt
delicada, i, com que noms tenien una minyona, Paulina feia un
esfor, es llevava, es pentinava i corria a ajudar la seva mare. I
era tan trista, la cambra de Paulina! Una calaixera negra, un
paper horrible amb uns rams de flors de color de xocolata, i tot
petit, esquifidet, tronat, relquies familiars, estampetes
carrinclones; i aquell fred i la llum que entrava per la
finestreta! I comparava aquell desori amb la casa de la seva
germana, on hi havia benestar i no hi faltava res, perqu al seu
cunyat li anava d'all ms b la fbrica, i es feien passar tots
els gustos; i ella i la seva mare tenien de fer la viu-viu,
aguantant-se amb la rendeta que els deix el senyor Buxareu i
estalviant el que Du sap per poder semblar alguna cosa i fer una
mica de bon paper el dia del sant de la tia Enriqueta o quan
s'obrien els salons de donya Montserrat amb motiu de veure passar
la process de Corpus.

Les diferncies de fortuna entre la germana casada i Paulina eren
per a aquesta un neguit espants, i li despertaven una mena
d'enveja involuntria. Per altra banda Elisa mai havia pogut
suportar a la madrastra; i, encara que les dues germanes
s'estimaven, aquella situaci de l'una, tan diferent de la de
l'altra, tenia de posar, per fora, una tivantor en llurs
relacions. Elisa procurava invitar la seva germana quan anaven al
teatre; la tenia a casa sempre que es presentava l'ocasi
oportuna; els nens d'Elisa se l'estimaven molt: tot el que
vulgueu; per Paulina es consumia d'un mal que no tenia cura, d'un
desig de ser com la seva germana.

Arrib aquell any de l'Exposici Universal. Paulina n'havia
complert dinou. Era al bo de fer goig, i la seva mare procur, per
tots els mitjans possibles, que no li faltessin emocions ni
diversions. Aquella febre que agit la ciutat de Barcelona, aquell
llenar diners i renovar fatxades, aquell daltabaix de festes i
vestits i enrenou de totes les famlies, i la forta alenada
cosmopolita que despert els bons barcelonins, no deix de
commoure tamb l'nima de la vdua Buxareu i enlluernar la dola
Paulina.

Ella, que ja havia llegit un feix de novelles d'amagat de la seva
mare, estava convenuda que aquell any seria el de la seva
alliberaci, i el cor de Paulina no s'enganyava. Una nit que era
al teatre amb la seva germana, li presentaren l'heroi somiat. Feia
poc que havia acabat la carrera de medicina, i era metge d'un
transatlntic. Estava colrat del sol i els aires de la mar, tenia
un bigoti negre i un aire de vulgaritat insuportable; per a
Paulina li sembl l'home ms bell i ms noble de la terra, i
aquella nit no pogu dormir.

L'endem, en sortir de missa, el subjecte meravells, que
l'esperava en una cantonada, li don una carteta, i la mir tan
tendrament, que a Paulina de poc que li agafa un cobriment de cor;
per reaccion, agaf la carta corrents, i fug escapada cap a
casa seva. Paulina en mig de tot, era prudent, i no volia
exposar-se a les converses del venat.

Aquella carta era per a incendiar una esttua de marbre. El jove
doctor, que era de Mrcia i es sabia les _Leyendas_ de Zorrilla
com el parenostre, va fer-hi tanta filigrana i es va travessar el
cor tantes vegades, que la pobra Paulina estava com boja, no sabia
ben b el qu es feia. Es tanc en la seva cambra, caigu
bocaterrosa damunt del llit, i, no podent aguantar l'emoci que la
dominava, es pos a plorar com una magdalena.

La seva mare sent els plors. En trobar la porta tancada, s'esver
molt. Paulina, ms esverada encara, salt del llit, amag la carta
com va saber, obr la porta, i digu a la seva mare, per excusa,
que li havia agafat un dolor terrible, i assenyal l'indret de
sota el cor. La seva mare li dugu aiguanaf, que li va venir de
primera per als nervis; i, ja reposada i una mica refeta, torn a
la seva habitaci, lleg de nou la carta, la relleg quatre, cinc,
sis vegades, i es lliur a les ms dolces fantasies.

Si no sabeu qu s l'amor, i si no sabeu qu s una donzella de
dinou anys, s intil que m'escarrassi ponderant i ponderant,
perqu all de Paulina anava ms enll de tots els lmits; per el
veritablement esglaiador era que Paulina no tenia cap amistat per
a confiar la seva situaci volcnica. Aix, encara que sembli
impossible en una noia com ella, desgraciadament era veritat:
Paulina no tenia amigues, i all que la devorava s'hauria de dir,
no es podia aguantar dins, perqu si no, una mort fulminant
l'hauria calcigada per a sempre.

El dia de la carta se'l va passar com Du va voler. En ficar-se al
llit no podia dormir de cap manera; per desprs de donar-li el
cervell voltes i voltes, arrenc un son profund.

L'endem, com sempre, va anar a missa a Santa Marta. El seu novi
l'esperava; i ella, tirant el barret al foc (com es diu
vulgarment), creient-se l'herona de _El Collar de Perlas o El
Talismn del Pirata_, i desafiant la societat sense cor fu una
veritable bogeria; la bogeria consist a tolerar que el doctor
dels bigotis l'acompanys una estoneta pel carrer del Sant Crist,
desprs pel carrer de la Tapineria, i varen anar a treure el nas,
finalment, a la Plaa de l'Angel. Tot all, que dur uns dotze
minuts, sembl a la Paulina la suprema emancipaci; i el que es
digueren els dos enamorats no est b que ho reprodueixi. La noia
arrib a casa. La seva mare era al menjadoret amb la xicra de
xocolata a punt d'estrenar. Paulina li salt al coll com una boja,
i la bes moltes vegades dient: -Mam! Mam!- La pobra dama, que
ja no s'havia fiat gaire del mal de ventre anterior, es feia creus
de tot all, i temia per la ra de la seva filla. Paulina decant
la seva expansiva fria; i, per molt que la seva mare li pregunts
i la recomans, es mantingu en una reserva absoluta, pretextant
una alegria o unes ganes de bromejar.

Com he dit abans, all rebentava per tot arreu, i Paulina se n'an
desprs a casa de l'Elisa; i, quan es vei sola amb la seva
germana, li ho digu tot, per tot.

Al cap de dos dies ho sab la mare, i al cap d'una setmana ho
sabia ja tothom. No cal dir que la vdua Buxareu va fer un serm
terrible a la seva filla, recomanant-li prudncia i prohibint-li
que ans pel carrer amb el seu novi; i no cal dir, tamb, que la
tempestat romntica que bategava dins del cor de Paulina s'ho
escolt tot com qui sent ploure.

Paulina sentia una aversi per tota mesura burgesa, i es creia una
vctima de la gent sense cor, que no comprenien les passions
transcendentals i els sacrificis heroics.

El marit d'Elisa, home prctic i de gran rectitud moral, procur
informar-se una mica sobre la conducta del nou pretendent. El
metge murci es deia Lpez Mantecn, tenia deu anys ms que la
Paulina, i era un perfecte tarambana. Havia engalipat la pobra
donzella; per ell, en la passi de Paulina, no hi cercava res ms
que all que se'n diu passar l'estona. Se l'havia vist de nit,
molt ben acompanyat (com diuen les dames); i, dat i rebatut, era
un miny que no feia per a la casa.

Tot aix, veladament, es digu a Paulina; per ella, en lloc de
creure i ajupir el cap, es rebell com si estigus boja: digu
que tot eren mentides i enveges i entrebancs criminals que
s'oposaven a la seva felicitat. La pobra vdua Buxareu no sabia
com calmar-la: havia adoptat el procediment del cstig i el
procediment de la dolor, i tot havia estat intil. Passaren els
dies, i Paulina s'aprim com un clau, que feia llstima de deb.

En Lpez Mantecn, per la seva banda, no deix d'embolicar el
cabdell en l'nima de Paulina totes les ocasions que d'una manera
secreta podien veure's. La cosa va anar tan amunt, que una nit la
vdua Buxareu sent un sorollet i un trepig misteris, es tir
qualsevol cosa a sobre, sort de la seva cambra i an fins al
recibidor. Un xiscle es sent en la fosca, i la vdua Buxareu
s'adon del que passava: Paulina havia decidit fugir amb el seu
novi. All era esglaiador. La bona vdua entr a la cambra de la
seva filla: la trob vestida, tremolant com una fulla, groga,
esverada, sense saber qu dir.

El cas era seris de deb. La mare apell a la seva mxima
autoritat; li fu veure el precipici d'ignomnia que
inconscientment havia vorejat; amb llgrimes als ulls, li parl de
la deshonra de la famlia, de l'irreparable pecat i de la seva
mort imminent. Paulina ho escolt tot, plorant a estones, sense
descloure els llavis; s'an despullant a poc a poc, i es fic al
llit. La mare no es mogu del capal fins que ja era de dia.

Mossn Pinyol era l'home de confiana de la vdua Buxareu, i no
cal dir que la seva intervenci venia aleshores com l'anell al
dit. Mossn Pinyol ja tenia un ramat d'anys, era primet i baixet,
i d'adobar conscincies i apedaar famlies en sabia un niu.
Revestint-se de la seva autoritat, va anar a trobar en Lpez
Mantecn.

Li fulmin el crrec de seductor, i en Mantecn protest amb tota
l'nima: digu que Paulina l'havia regenerat, i que pel seu amor
escalaria la glria.

A mossn Pinyol li agradava molt sentir parlar el castell ben
parlat; i d'aix en Mantecn en sabia, i a poc a poc guany el cor
de mossn Pinyol. En fi, tots plegats varen fer un garbuix que
ning s'hi entenia; i les coses haurien acabat Du sap com, si un
esdeveniment no ho hagus solucionat tot.

El vapor _El Cano_, en el qual estava de servei en Mantecn, se
n'anava a Cuba: en Mantecn era esclau dels seus deures. La
Paulina suplic que se l'endugus amb ell, que sense ell no podria
viure. En Mantecn, que no deixava de calcular, li va treure del
cap com va saber. El comiat fou per a no ser descrit, i passaren
dies d'angnia per a la pobra donzella.

Al cap de poc temps la vdua Buxareu lleg una notcia, al diari,
que li fu fer un xiscle agudssim.

El vapor _El Cano_ se'n havia anat a fons, i no s'havia salvat
ning.

Va topar amb una d'aquestes monstruoses catedrals de gla que es
passegen silenciosament pel Gran Oce. La topada fou de nit i
entre boires, i l'enfonament rpid.

D'aquesta manera trgica fin el primer amor de Paulina Buxareu.



V

Paulina Buxareu envejava la glria. s a dir, Paulina hauria
volgut passar per la Rambla i sentir a dreta i a esquerra:

-Mireu-vos-la: Aquesta s Paulina Buxareu!

Per assolir aix hauria fet qualsevol disbarat. Una temporada
l'entendr la idea de ser cantant d'pera; per tenia una trista
veueta que no arribava enlloc.

Aquest afany de celebritat s cosa molt corrent entre les
jovenetes, per a Paulina se li donava ms pujat de to: hauria
desitjat ser una vctima memorable, patir una gran tragdia i en
fi, ser alguna cosa superior a les noies que la voltaven.

En aquesta poca de somnis, li arrib el seu enamorament: i ella
ultra lliurar-s'hi com una noia apassionada, va voler-ne treure
tot el suc, i no cal dir que la mort del seu novi, li va venir com
l'anell al dit per als seus plans de glria.

Quan es va informar de la desgrcia, va fer tota mena
d'escarafalls. La dolor i la desesperaci la percudiren de cap a
peus, tant i tant, que semblava que fes comdia. Acabava la
pacincia de la gent. El metge de la famlia, que era tot un sucre
candi, ja no sabia per quin cant girar-s'hi. Des d'aleshores
Paulina inici la tanda dels atacs de nervis. I, quins atacs de
nervis! La tenien d'aguantar sis persones.

Aquesta situaci no podia durar gaire temps. A poc a poc s'an
calmant, i aleshores adopt la calculada posici de donzella
trgica.

Quan parlava amb les noies de la seva edat se les donava
d'escptica en qestions d'amor, deia que no valia la pena de
viure, i que ser dona era la ms trista condici; i de tant en
tant feia uns sospirs estudiats, i una lquida perla se li
entretenia una estoneta pel blanc del ulls, i es precipitava,
finalment, i moria en la fina convexitat de les seves galtes.

Ella no parlava mai de la seva desgrcia ni del seu amor, per de
tant en tant hi feia allusions simbliques que deixaven la gent
amb la boca oberta sense entendre'n un borrull, i, quan li
presentaven una nova amiga, la tenia per informada del seu cas: es
creia que tothom era obligat a saber-ho, a compadir-la, a
admirar-la, perqu el que li havia passat no deixava de ser una
cosa extraordinria.

La seva germana, dona eminentment prctica i burgesa, procur
domar-la tot el possible, treure-la de les parets de casa seva,
tan impregnades de pessimisme malalts, i evitar-li aquells sopars
callats i tristos en companyia de la seva mare, que es resolien
amb quatre cullerades de sopa i amb un ou passat per aigua,
engolit amb mitja dotzena de sospirs i amb molt poca gana. Els
istius sobretot, la retenia una temporadeta al seu costat, i
Paulina s'anava distraient a poc a poc, i anava normalitzant la
seva nima.

Aquella mena de tivantor que hi havia abans entre les dues
germanes an desapareixent; perqu, si abans Paulina es creia
inferior a la seva germana per la seva posici social, desprs de
la mort d'en Mantecn, encara que la posici era la mateixa
d'abans, la inferioritat de Paulina quedava compensada per la
tragdia, i la desfeta del seu amor era una cosa cotitzable, i
espiritualment Paulina s'havia enriquit no poc, i ella gaudint del
balan del marit d'Elisa, es creia posseir aquella superioritat
que senten els genis tronats quan alternen amb els milionaris.

Paulina Buxareu torn a ser una noia com totes; una mica trista,
perqu passaven els anys i l'amor no venia. Paulina feia uns grans
escarafalls dels homes: deia que mai ms, mai ms; per, per altra
banda, cap pretendent tantej el cor endurit. I aneu a saber, si
tenien ra aquelles nimes xafarderes que aplicaven a Paulina all
de la guineu: que quan no les pot haver diu que sn verdes!

Naturalment que en aquestes coses no ens hi hem de ficar: tot el
que jo he pogut recollir sobre el passat de Paulina no revela sin
que era una donzella dola, piadosa, una mica esmorteda,
senzillament amable, gran llegidora de literatura i excellent
dansarina de rigodons: no recordo ben b si de rigodons o de
llanceros.

Un mat del mes de febrer, que feia molt fred i hi havia a
Barcelona no s quina mena de passa, la mare de Paulina Buxareu,
desprs d'una curta malaltia, mor, relativament jove encara. El
seu gendre es port com un home: es cuid de tot amb una
sollicitud digna d'elogi. Per a l'enterrament i els funerals no
s'hi estalvi res, i la parentela qued admirada i satisfeta.

Encara que Paulina no s'havia estimat gran cosa la seva mare,
aquesta mort l'afect molt, per molt. Com s natural, an a viure
amb la seva germana, i les experincies que es varen fer per
animar-la i distreure-la no donaven un resultat plenament
satisfactori. Es reproduiren en els nervis de Paulina Buxareu
aquells fenmens inquietants que l'alteraren per la mort del novi;
no tan aguts, naturalment, perqu Paulina ja no era cap criatura i
havia aprs a viure una mica.

Si abans fou una dolor cridanera i irascible, ara era una dolor
reposada, i la color dramtica que la informava era de donzella
abandonada i de verge solitria. Per es pogu veure prontament
que d'una gran part dels mals de Paulina en tenia la culpa aquell
carrer de Ripoll, i aquell pis, i aquella cambra amb les flors de
color de xocolata; perqu el domicili d'Elisa (aleshores vivien al
Portal de l'Angel) ms que cap altra cosa, i la cambra que se li
destin i se li empaper de color blau cel, obraven com una
magnfica medicina sobre el seu sistema nervis. Com que era d'un
natural diligent i tenia bastant de traa en tot aix que saben
fer les dones, es dedic a ajudar de ferm la seva germana, i no
parava en tot el dia, ja sia brodant mocadors, ja empescant-se un
cam de taula o fent el fist a les calcetes de la canalla.
Paulina tenia vint-i-vuit anys. Una tranquillitat incolora
l'endolc a poc a poc, i li fugiren en part totes les cabries;
perqu les petites feines immediates de la casa l'entretenien
tant, i ella hi posava tanta afici, que no li donaven lloc a
pensar sobre el passat i el futur de la seva nima.

Aquella nova vida va refer el seu cos una mica malalts, i una
vermellor de poma acolor les seves galtes fines, envellutades per
una mena de borrissol invisible.

Aleshores semblava perfectament resignada i fins contenta, de ser
la tia Paulina; i els seus nebots la preferien a la mare per una
pila de coses. Tenia una illimitada pacincia per a aguantar
totes les trapaceries que li feien. Els dos petits, que eren un
nen i una nena, no paraven d'inventar entremaliadures: fins li
varen sucar dins d'un tinter el respallet de les dents, cosa que
va disgustar-la; per li pass de seguida el disgust. Un altra dia
varen fer entrar a l'habitaci de Paulina un home que venia a
cobrar el gas, en el precs moment que la tia s'estava rissant els
cabells i no duia res ms que un _refajo_ i un pentinador
descordat. Aquestes fetes eren severament castigades pel pare de
la canalla; els nens hi tornaven, perqu la tia Paulina era tan
bona que se li podia fer tot i no s'enfadava mai.

Els ssers humans tenen de vegades una poca, a la vida llur, que
podrem dir-ne _anglica_. s l'poca en qu la forma corporal
adquireix el grau mxim de virtut expressiva; que els ulls sn ms
clarament el reflex de l'nima; que en el gest s'hi harmonitza
tota la finor i tota l'energia, que la veu s matisada i
vibradora; que una secreta amargor vela totes les alegries, i una
gota de mel inefable llueix com una perla en mig de l'odi, de la
dolor i de l'enveja. s l'poca que l'home s'ha superat a si
mateix, i el buf div que hi ha dins de nosaltres s'ha endut, per
un instant noms, la pols terrenal que ens alimenta.

Paulina tingu el seu moment _anglic_. Era a les nits d'hivern.
El marit d'Elisa, aclaparat per la feina, llegia el diari, i de
tant en tant aixecava els ulls i, amb una mirada noms, restablia
la seva absoluta autoritat paternal. Els cinc nebots esperaven el
moment de seure a taula. El gran, en Vctor, ja tenia disset anys,
i volia fer l'home i ficar cullerada a les converses. La mare
seguia atentament tots els gestos del seu marit, sense dir res; i
la tia Paulina tenia a la falda la seva neboda petita, que noms
s'estava quieta a la falda de la tia Paulina, i li agradava molt
reposar la seva cabellera rossa i estarrufada contra la casta
tebior del coll de Paulina, i imaginar l'enorme sopera blanca que
aviat vindria de la cuina, tota coronada de vapor; i, desprs de
sopar, pensava la menuda que la tia Paulina la ficaria al llit
(perque noms volia que la despulls la tia Paulina), i abans de
dormir li contaria una rondalla ben dola, que no fes gens de por
i li fes venir la son a poc a poquet.

Paulina es cregu, un moment, que la seva via ja era signada; per
desprs de les nits angliques vingueren les nits dels diables.
Paulina tenia de lluitar una mica: la seva joventut, que
agonitzava, volia fer el darrer cant i el dolors esgarip abans de
restar per a sempre i no ser altra cosa que la tia Paulina, i
aix, li arrib quan el rellotge de la seva vida marc l'esclat
fatal dels trenta anys.

Aquest drama s'inici de la segent manera. Ella havia assolit el
mximum de felicitat, complia els anys per la Candelera, i el fet
de complir-los no la inquiet el ms mnim. Potser res hauria
succet, si un fet de carcter purament fisiolgic no hi hagus
contribut. Paulina es pos malalta: una airada forta, rebuda en
sortir d'un concert, li perjudic l'aparell respiratori, i va
jeure uns quants dies atacada greument per aquella malaltia que
els metges en dieuen una bronco-pneumnia. En sortir de la seva
malaltia li reconegueren un petit focus d'infecci al pulm
esquerre. Aix li donava una mica de temperatura; i, si el cas
s'hagus abandonat, hauria produt, sens dubte, fatals
conseqencies. S'hi pos remei deseguida, li varen prescriure un
tractament, i a la vinguda de les primeres orenetes Paulina
Buxareu an a passar una llarga convalescncia en un lloc una mica
solitari i elevat, on l'aire purssim li tornaria la salut
perduda.

Encara que es procur fer-li tota la companyia possible, Paulina
es sent sola, i, ms que sola, es sent privada de les dolces i
petites feines que la distreien d'ella mateixa; i aix, ajuntat
amb aquella certa malenconia i aquell egoisme de les persones
malaltes, produ dintre seu un descontentament de tot i un desig
d'all que semblava haver renunciat per a sempre. Aquest
descontentament degener en enveja i en mala humor injustificada;
i, com que el desequilibri dels seus nervis era absolut, no sabia
dissimular aquells mals imaginaris i aquelles dolors absurdes que
la torturaven.

La seva germana, que anava a la ratlla dels quaranta anys, i que
la condici de mare de famlia una mica egoista, tamb, i
interessada noms pels seus, posava en una situaci tan diferenta
de la de Paulina, no la pogu aconsolar com altres vegades. S'ha
de dir que les crisis anteriors que havia sofert Paulina eren per
ser ms compadides. Aleshores ella era criatura, encara, i Elisa
vivia un estat de tendresa i desequilibri sentimental produt per
les gestacions i els infantaments: es comprn, doncs, que els
corrents efusius entre les dues germanes fossin ms naturals. Per
ara la cosa havia canviat molt, i (per qu negar-ho?) el drama de
Paulina, als ulls d'un desinteressat, semblava una cosa grotesca:
en el cas d'aleshores Paulina no tenia ning, ning que la
comprengus, ultra ser la tia Paulina. Aquest qualificatiu portava
dintre seu el fred, la solitud i el desamor.

Un cop curada completament del mal fsic, torn a la casa de la
seva germana. Per que diferent era, aleshores, Paulina, de quan
en va sortir! Els nebots l'amonaven i aquella dola pacincia es
convert en sorruderia irascible. La pobra canalla, que no hi
tenia res que veure i sentien una alegria gran de tornar-la a
tenir a casa, repetiren les bromes i les impertinncies com si tal
cosa; per els efectes que produen en l'nim de Paulina
desconcertaren els petits de mala manera. La seva germana se
n'adon. Recoman als petits que no la molestessin ni la
importunessin: que estava malalta, i per aix tenia aquell mal
gnit; i els amena amb cstigs severs si desobeen aquestes
ordres. Paulina an ms endavant. En les converses era d'una
acritud estemordidora. La seva germana dissimulava i prenia tota
la pacincia possible. Els nebots grans veien que a la tia Paulina
li passava una cosa molt grossa. Naturalment que no es podia
concretar qu era ni a quin motiu obea; i ning no comprengu que
la pobra Paulina Buxareu endevinava l'agonia de la seva joventut,
sense que pogus substituir-la per una cosa ms alta.

La tia Paulina s'ompl d'estranyeses. El seu vestir era ridcul;
el seu parlar afectat. Li vingu una febre per fer obres piadoses,
per anar a ensenyar la doctrina a la canalla, per visitar malalts,
per aconsolar vdues. Es confessava tres i quatre vegades al dia.
Li agaf una afici terrible per un cert frare agust que
predicava molt b i feia furor entre les devotes. Quan era l'hora
de dinar, exposava, a taula, les seves doctrines de fraternitat i
d'humilitat: era presa d'una filantropia malaltissa que no li
passava de la llengua, perqu tot all ho tenia per fer alguna
cosa, i al fons cada dia es tornava ms egoista.

El cunyat de Paulina ja en comenava a estar tip, i li gastava
bromes referents a les seves prdiques, la contradeia, i procurava
fer-la botar, com es diu vulgarment. Aleshores es tornava roja, i
suava i cridava que era un gust. Els nebots es reien de les
estranyeses de Paulina, i entre les dues germanes hi havia un
abisme, i sols un corrent de cortesia freda lligava aquells cors
que s'havien estimat, un dia.

La vida comuna de Paulina Buxareu amb els seus germans es feia
cada vegada ms impossible. Paulina frua d'un petit capital que
li deix la seva mare, i havia heretat, feia poc, d'un oncle
matern. Tots aquests bns els hi administrava el seu cunyat, i
ella en percebia puntualment la renda. No s com fou que un dia la
mala humor de Paulina es decant pel pendent dels interessos; i,
com que tenia molt poc tacte, digu algunes coses que molestaren
el seu cunyat. Aquest profer alguna paraula dura, i, com a
conseqencia, hi hagueren plors i un petit escndol familiar, que
Elisa procur finir de la millor manera.

All fou el presagi de posteriors tempestes: es reproduren tots
els dies les escenes desagradables, quasi sempre provocades per
una estranyesa de Paulina; fins que a la fi, Paulina, molt
seriosament, parl al seu cunyat i li propos la forma de sortir
de casa i anar a viure sola amb una minyona, sense que aix
signifiqus renyina de cap mena: solament que una incompatibilitat
de carcters i una diferent apreciaci de la vida l'obligaven a
fer aquell pas, que ella creia que seria beneficis per a tots.

El seu cunyat, fredament, intent dissuadir-la sense insistir
gaire, perqu no desitjava altra cosa. Elisa simul un disgust.
Per al cap i a la fi, la separaci es dugu a terme, i la tia
Paulina pogu respirar una somiada independncia, mirant les
estrelles des del balc d'un tercer pis del carrer del Bruch.

Aleshores comenaren uns nous treballs. Paulina entr en la plena
administraci dels seus bns. Ella no sabia el que era sumar ni
restar, ni sabia tampoc com es duia una casa, ni com es revisava
una compra, ni quanta estona tenia de bullir tal cosa o tal altra.
Perqu, encara que Paulina s'havia fet la vctima i s'havia
atribut tot el pes de la casa quan encara vivia la seva mare, el
fet s que, fora de cuidar-se de la seva roba, Paulina no feia
res, ni entenia de res; i, mentre va viure a casa dels seus
germans, no cal dir que aquesta feina administrativa no li
pertocava. Per, en la situaci que es trob aleshores Paulina,
era ms greu el seu paper: no es tractava solament de distribuir
la renda, sin de vetllar pel capital. Paulina s'inform d'unes
coses que en deien accions i obligacions, de les quals no havia
sentit a parlar mai; i el que l'esver ms era que aquestes
accions i obligacions pujaven i baixaven. Tot aix li va explicar
un felip que n'estava informadssim. Ella coneixia tamb un agent
de canvi, amic de la famlia, i un advocat mallorqu que no tenia
cap assumpte i es donava importncia. I, entre el felip, l'agent
i l'advocat, la posaren al corrent i en condicions de fer produir
d'una manera segura i honrada la seva petita fortuna.

Desprs d'aquestes trifulgues vingueren les de l'ordre intern de
la casa, i el cavall de batalla eren sempre les minyones. Ella
volia una noia fiada que li servs per a tot, que no ans als
balls i no tingus novi; per aix era demanar massa, i el servei
li durava una setmana a tot tirar. La preocupaci de la minyona
arrib a ser el mal de cap ms gran: com que no tenia cap feina,
es dedicava a torturar la pobra desgraciada que es llogava per a
servir-la. En passar el compte, li mirava fins un quart de cntim;
s'empescava una srie de preguntes estranyes per fer-la cantar, la
minyona li deia haver esmerat mitja pesseta en oli i ella
sospitava que fou aplicada a adquirir pastanagues. Els diumenges,
si retardava cinc minuts a tornar a casa, en el cervell de Paulina
ja s'hi havia format la imatge de vint-i-cinc drames passionals i
cinquanta violacions.

Arrib a l'extrem d'espiar les minyones quan les enviava a casa la
cosidora, la planxadora; els escorcollava el farcell de la roba;
inquiria per entre els matalassos i en tots els recons que
poguessin servir d'amagatall.

La tia Paulina es fu una dona impossible, i no cal dir que ning
hi aguantava, a casa seva.

Una de les vctimes de Paulina Buxareu fou l'advocat mallorqu. Es
deia Timoteu Rossell, i, com s'ha anunciat abans, no tenia mai
cap assumpte d'importncia. Anava a escalfar cadires a tots els
convents de monges, i les bones dones li confiaven de vegades un
assumptet que ell allargava infinitament. Perqu, encara que se
les dons de molt piads, tenia esperit d'aranya; i, com que noms
podia embolicar gent infeli i desconeixedora del mn, quan n'hi
venia un a les mans el deixava sense suc. Per amb la tia Paulina
li caigu un os dur de rosegar, perqu el que s ella no es
deixava estafar un cntim, i les consultes no tenien altre objecte
que planyer-se de la vida amarga que li feien dur la Pepeta, la
Marieta i l'Anneta, i totes les desgracies que s'anaven succeint
en l'administraci dels fregalls i la cassola.

En aquests temps de neguit la tia Paulina es tract molt poc amb
la seva germana. Hi anava sovint, per procurava ser diplomtica.
Desprs, quan s'an trobant b, tot fent les seves cosetes i
vivint de les seves tristes preocupacions, la dolor torn a
confortar-li l'nima. Aleshores les relacions foren ms cordials;
i quan tenia un nebot malalt, o estaven amonats a casa la Elisa,
desinteressadament anava a prestar el seu concurs.

Es pot dir que fins aleshores la tia Paulina no es preocup d'una
manera seriosa en tot el que fes referncia al seu enriquiment
espiritual. Ja desenganyada del tot, i convenuda que no seria res
ms que la tia Paulina, procur adornar i complicar aquesta
personalitat que li concedia el dest.

D'aleshores dat la seva afici a la psicologia femenina. Els
primers assaigs els va fer en una pobra noia rfena d'uns amics
seus, que proteg i volgu casar de totes passades. El casament
aquest fou una veritable desgrcia, per don peu a la tia Paulina
per a creure's una autoritat en qesti de matrimonis.

Ultra el casament, cultiv la vocaci religiosa. Es fu molt amiga
de la Superiora d'un convent de monges, no s si de les Salesses.
A aquesta piadosa dama li don unes llaunes considerables, i li
refer espantoses xafarderies. Una tarda fins li cont que li
havia aparegut el dimoni en una mena d'uniforme com de gurdia
civil.

Procur tamb atreure gent a casa seva. A base de les seves
nebodes i d'unes tres o quatre noies ms, organitz una mena de
reunions on noms es podia ballar d'una certa manera i es podien
dir tan sols determinades coses, sempre sota la inspecci i
vigilncia de la tia Paulina.

A poc a poc aconsegu que es parls d'ella; que, dins un cercle de
relacions, fos la tia Paulina una cosa important; i arrib a ser
imprescindible per a certes coses: quan es tractava, per exemple,
de fer una suscripci per regalar una casulla o per pintar un
pend destinat a una determinada confraria.

La varen fer presidenta honorria de no s quines filles de Maria.
Aix li produ una gran satisfacci; perqu, amb motiu del
nomenament, va rebre no s quantes visites, i fins el bisbe li
conced audincia per tractar serioses reformes de l'associaci.

Els anys i els esdeveniments li modelaren el cos i l'nima tan
bellament, tan caractersticament, que arrib a ser una dama
deliciosa. Perqu a Paulina Buxareu totes aquestes coses no li
entenebrien gens aquella bondat ntida i dola que guardava dintre
seu, i no li llevaren una goteta tan sols d'aquella mel
d'innocncia, que era ben b la mateixa de quan tenia deu anys i
anava amb la trena penjant i les cames en l'aire.

La tia Paulina havia cridat, havia patit, havia fet
extravagncies, bogeries, incorreccions; l'havia encesa l'amor i
l'havia ennegrida la desgrcia; per en el fons, en el fons de
tot, era la tia Paulina, i aix volia dir cmica gerdor i graciosa
infelicitat.

Anaven passant hiverns i primaveres, i la tia Paulina vei
repetir-se les joies i les desgrcies. Contempl com canviava la
fesomia de la famlia, i es prodig, es multiplic, crid, plor i
fu tot el que va saber per romandre sempre ella, colorida d'una
originalitat inconfusible. I, quan li arribaven a l'orella
aquestes dues paraules: tia Paulina, tremolava tota d'una emoci
profunda, i sospirava tan deliciosament, convenuda que complia a
la terra un ministeri importantssim que li havia confiat nostre
Senyor per premiar-la dignament ms enll de les estrelles i dels
mns visibles.



VI

Tots els sotracs de la vida passaven per la famlia Buxareu d'una
manera normal i pacfica. En els parteratges no hi havia trgics
incidents i es batejava les criatures amb tots els ets i uts;
s'imposaven noms familiars; les malalties casolanes feien de les
seves; la mort venia plena de vulgaritats: es plorava el
suficient; les esqueles no cridaven l'atenci; en els funerals hi
anaven totes aquelles cares que desprs de vistes no es recorden.
El diumenge de Rams es comprava el palm; per Nadal es rostia el
gall i s'adquirien torrons a l'Abella. Es cultivaven les coques de
llardons i les encasades al Forn de Sant Jaume. De tant en tant es
fruen les nates del carrer de Petritxol.

Tot aix es feia amb generositat, amb una certa finor i amb
aquella amable grcia que respiren les famlies barcelonines on no
hi ha pretensions per on no hi falta mai un duro per gastar.

La tia Paulina, branca estril de l'arbre dels Buxareus, feia
tamb totes aquelles coses, per en petit i donant-hi ms
importncia.

El casament d'en Vctor, fou l'hora lgida de felicitat de la
famlia: dinars i festes, convidats a l'estiu, joia dels primers
infants... Per pass aquella fumarella de glria i no tard gaire
a presentar-se la mort dels pares.

Aleshores es remenaren testaments, es port el dol reglamentari i
es fu la divisi de la famlia.

En Vctor tenia dos germans i dues germanes. El germ segon
continu treballant en el negoci juntament amb en Vctor, i el
petit an a estudiar la carrera d'enginyer agrnom.

Una de les germanes es marid amb un tal Josep Claramunt.

Resta consignar que la germana petita, ja coneguda amb el nom de
Lluseta, visqu amb en Vctor i la seva dona, i fou la nina de
l'ull dret de la tia Paulina.

Les relacions entre els germans eren inmillorables; per com que
cadasc anava per les seves, s'apartaren els uns dels altres,
units tan sols per les lleis de cortesia, com sol passar en
gaireb totes les famlies.

La tia Paulina, desprs de la mort del seu cunyat i la seva
germana, mostr una sollicitud ms intensa vers els seus nebots,
i el lloc d'acci predilecte per ella fou la casa d'en Vctor, que
per aix era el ms gran i el continuador del prestigi de la
famlia.

La tia Paulina no simpatitz mai amb la dona d'en Vctor. Ella ja
ho havia dit moltes vegades, entre les seves amigues, que el
casament del seu nebot era un desencert. Trobava els pares de la
Maria de la Merc massa poc senyors i amb massa pretensions. Dems
estava segura que no tenien tants diners com feien veure.

El veritable motiu del seu disgust era el no haver pogut
manifassejar en aquest casament; perqu s'ha de confessar que tot
es va fer a espatlles de la tia Paulina, i ella no se n'adon fins
poc temps abans de demanar la noia. I el ms trist per a la tia
Paulina s que ja es tenia mig empassada una altra neboda
poltica, i ja havia fet qui-sap-les combinacions per lligar el
dest d'en Vctor al d'una senyoreta no tan rica com la Merc,
per d'una famlia ms distingida i ms apropiada al nom Buxareu.

No cal dir que l'angelical tia Paulina, quan s'adon que el seu
nebot anava trona avall, no pogu menys d'esterioritzar una
ganyota i fer una mica el paperot amb els seus germans; i digu al
seu nebot, mig seriosament, mig de per riure, que no li faria
present perqu havia estat tan mala persona. Per s'hi repens
desprs, i acab per comprar-li dos canalobres d'argent a can
Carreras del carrer de _Fernando_, que li costaren un ull de la
cara.

Quan tenia de venir al mn el primer fill del jove matrimoni, la
tia Paulina perdia les nits i s'espatllava la vista brodant una
capeta per a la cerimnia baptismal.

I el dia del naixement es multiplic i compart la felicitat de la
seva germana, que all de ser via la feia tornar boja.

Desprs, quan an passant el temps i esdevingu la mort d'Elisa,
la tia Paulina, a part del seu sentiment que la dominava, va
quedar rica en efectes teatrals; digu meravelloses sentncies als
seus nebots, res oracions, i volgu aguantar el pes de tot:
vetllar, rebre visites, avisar parents, i aconsolar tothom, per
fent esgarrips horribles i restant ella sola inconsolable.

Per distreure els nens d'en Vctor (que, pobra canalla no es
donaven compte de la dissort), els amonava de mala manera, es
posava a plorar; i, quan jugaven a cavalls o a fet, els acoblava
al seu volt, els feia agenollar, i comenava un rosari per l'nima
de la difunta. Aquest rosari no s'acabava mai, perqu les
criatures finien la pacincia i la deixaven amb les avemaries a la
boca.

La vctima de deb fou la Lluseta, que aleshores noms tenia
catorze anys; i, com que la seva germana ja es distreia amb el
novi, la tia Paulina fou l'nic recurs. Per la tia Paulina noms
estava per lo pattic, i la pobra criatura es feia uns tips de
plorar espantosos, i a la nit somiava nimes i dimonis, i es
despertava cridant la seva mare.

En Vctor, que ja era tot un home i tenia un natural excellent,
deix fer la seva tia i la seva dona en tot el que fes referncia
a les manifestacions externes del dol. Feia un any i mig que havia
mort el seu pare, i la mort sobtada d'Elisa va emocionar-lo encara
ms; per com que no hi hagueren dificultats econmiques, i tots
els assumptes pogueren solucionar-se i el negoci continu de la
mateixa manera, a poc a poc en Vctor trob un gust apreciable a
la vida, tot amoixant la cabellera rossa de la seva dona i fent
saltar la canalla damunt dels genolls.

Com que no volia raons de cap mena i considerava la seva tia
inofensiva, la deix ficar a casa tant com va voler, que, ben
mirat, el que feia Paulina era d'agrair, i no tenia preu la
sollicitud que es prenia per la Lluseta. Paulina Buxareu ja era
al bo del seu proteccionisme jovenvol. Totes les noies, en
general, l'emocionaven; per la Lluseta especialment. Sempre que
veia un noi que no s'hagus dirigit encara a una donzella d'una
manera oficial, la tia Paulina li deia: -Vaja, home! Qu pensa?
Sembla mentida! Miri que els anys passen!- Si veia un noi proms,
les seves paraules eren aquestes: -Ja sap qu s, el cor d'una
noia? Ja est preparat, per al matrimoni? Ja sap com s'han de
tractar, aquests tresors? Si el veia distret un dia per la Rambla,
o b mirant en un quiosc un peridic d'aquests que duen retrats
d'artistes, ja feia mil escarafalls i embolics: anava a avisar la
famlia de la nvia, i deia que la conducta del proms era dubtosa
i que vigilessin molt. Quant a les noies, si eren encara per
merixer, els recomanava que no es fiessin dels nois, que
tinguessin compte amb la llibertat, sobretot en el ballar i que es
dominessin i els deia que tots els joves eren uns desvergonyits i
que es volien aprofitar de llur innocncia. Si la noia era
promesa... Mare de Du!... li omplia el cap de tenebres; i si era
casada jove, fins es volia ficar en les intimitats conjugals i en
una pila de coses que ella, pobra tia Paulina!, no sabia de qu
anaven.

I, amb tot i aquest tarann, Paulina Buxareu no podia veure un
mascle i una famella que no li vingus l'idea del matrimoni, per
absurd que fos de vegades l'aparellament.

Com s'ha dit abans, totes aquestes manifestacions de l'ingeni de
Paulina queien a l'hora sobre l'animeta blanca i esquifida de la
seva neboda. La Lluseta no era pas noia de novis, ni d'aquestes
que de seguida ho saben tot i s'encenen repentinament: era una
innocentssima collegiala amb una sang tbia i tranquila, que no
pensava en festeig ni cosa semblant; i la tia Paulina la voltava
de tantes precaucions i li administrava unes prdiques tan
inadecuades, que la pobra noia anava a redossar-se en els seus
germans per fugir de la turbulenta i asctica Paulina, que li
deixava veure de tant en tant, enmig de ciris i cucurulles, un cel
blau amb un amor infladet.

En Vctor s'install, amb la seva dona, les criatures i la
Lluseta, en una torre de l'Avinguda de la Repblica Argentina.
Tenien un jardinet bastant entretingut, amb gran profussi d'unes
flors que la sogra d'en Vctor en deia _Diegos de noche_. Al mig
del jard hi havia un brollador amb una mena d'oca de pedra que
tenia el coll enravenat i treia pel bec una misria d'aigua, per
aquell jardinet era excellent per a la canalla. La tia Paulina en
deia el meu jardinet. Aquelles quatre flors, aquella mica de
sorra, el balanc o una cadira feta amb vmets i en forma de
confessionari, que en Vctor va comprar-li expressament, li
semblaven a Paulina un reconet de la glria celestial on es fes la
ms agradosa de les feines, que al seu entendre era xafardejar
infinitament, posar-se sentimental a estones i engolir orxata de
xufla, a la caiguda de la tarda, quan feia una mica de calor.

La casa era de construcci moderna, no gaire estirada pels
cabells, en comparaci de certs immobles vens que poden
admirar-se encara. En Vctor la mobl decentment i amb discreci,
la dot d'una higiene perfecta; els nens l'ompliren d'alegria i de
desordre, la Lluseta de moderada dolor, i la Maria de la Merc
de tebiors i de fragncies, quan, els matins, una mica ensunyada
encara, donava les ordres al servei, es preocupava del govern de
la cuina i dels vestits de la canalla, tremolant dins una bata de
seda, amb la cabellera d'or malgirbada i mig desfeta, tota plena
de misteris nocturns i tranquiles besades.

La tia Paulina hi anava molts matins quan encara no s'havia llevat
noms que en Vctor, de vegades per dur la notcia d'una mort,
d'un infantament o d'un prometatge; de vegades perqu havia anat a
missa als Josepets i per reposar una mica; i altres vegades,
simplement, per pendre caf amb llet, perqu la seva minyona li
feia molt malament i a casa en Vctor tenien una cafetera russa
que no podia anar millor.

La cambrera, quan la veia venir, ja tremolava. Solia anar de dret
a la cambra de la Lluseta; la feia vestir de seguida; li
criticava la roba interior: deia que aquelles camises, amb tantes
cintes i amb l'escot quadrat d'aquella manera, en el seu temps no
es duien, i sobre les mitges exposava unes teories emocionants. La
Lluseta la deixava dir i es vestia tranquilament, encara que la
molestava una mica aquella presncia de la tia Paulina, i moltes
vegades no podia aguantar les impertinncies del seu cervell de
majordona.

Amb la Maria de la Merc, Paulina no hi gastava tantes franqueses,
i els nens se li descaraven a lo millor o li deien rata, i li
exigien llaminedures d'una manera molt franca i molt poc delicada.
A ella aix li feia grcia, i quan les indirectes eren massa
seguides solia comparixer amb un pa de pessic ben gros. Aleshores
els nens l'omplien de petons, i entre unes coses i unes altres
s'hi passava tot el mat, fins que venia en Vctor del despatx i
li oferia que es queds a dinar. Ella deia que no i que no, per
sempre acabava sent que s.

A la tarda se'n duia la Lluseta: anava a fer visites, a berenar,
a les Quaranta hores, i algun cop a la Sala Merc.

Desprs la Lluseta es deseix una mica de la tutela de la seva
tia, arrib el moment de posar-la de llarg, i l'any en qu aix
succe fou el mateix en qu jo vaig tenir el gust de fer
coneixena amb l'apreciable famlia Buxareu i de presenciar de ben
a prop una srie d'esdeveniments deliciosos que han de ser el pot
de la confitura d'aquesta histria.

FI DE LA PRIMERA PART



SEGONA PART



I

En Vctor Buxareu havia estat i continuava sent un pintor
fracassat. Quan encara no sabia empatollar quatre paraules, ja
empastifava fulls de paper de barba amb aquells llapis que donen a
la canalla perqu s'entretinguin, i que fins se'ls poden ficar a
la boca.

La Providncia l'advert a temps i comprengu que la pintura no
era el seu ofici, i en Vctor es resign i es deix de pinzells i
de romansos. Per l'art s una cosa que sempre furga: i li
proporcion l'empescada segent: Els seus quatre nois eren de la
pell del diable. No hi havia manera de fer-los estar quiets: quan
deixaven una malifeta en rumiaven un altra. El seu pare, no gens
aficionat a collegis, llog un professor d'aquells que exploten
les famlies. Per, com que passaven moltes hores del dia sense
fer res, a en Vctor se li acud que fra da gran utilitat per a
la pau de la casa que els nois aprenguessin a dibuixar: aix
seurien i prestarien atenci a alguna cosa que els distragus al
mateix temps.

Els nois, maledes les ganes que en tenien, de fer semblant
provatura; per, sense que se'ls consults, es portaren endavant
les diligncies i es feren els passos necessaris per cercar un
professor de dibuix. En Vctor pens que la manera ms prctica de
trobar un professor era posar un anunci a _La Vanguardia_ que
digus: Es necessita un professor de dibuix, persona d'una certa
edat, honrada i amb molta pacincia. Presentar-se... etc.
L'anunci produ rpids efectes; i un mat, quan en Vctor es
disposava a sortir de casa, li avisaren la visita d'un senyor que
desitjava veure'l. En Vctor, una mica contrariat, perqu feia
tard al despatx, mir el rellotge, s'eixug els bigotis (acabava
d'ingerir el caf amb llet), i digu, amb veu seca, a la cambrera:
-Faci'l entrar a la sala.

El visitant era un home d'uns cinquanta anys, baixet, magre,
d'ulls verdosos, dolcssims, sempre amb una rialleta a flor de
llavi, amb una barbeta curta, el cabell una mica llarg, escs a la
cpula i blanquins als polsos. Vestia modestament, per anava net
i endreat. En Vctor el salud. Li digu que s'assegus i qu
volia. El tal subjecte result dir-se Gaspar Melrosada, i era
professor de dibuix.

-Ah, caram! Professor de dibuix!- va fer en Vctor, oblidant
l'hora, el despatx i la mala humor.

-S, senyor. He llegit l'anunci a _La Vanguardia..._

-Veur, senyor Melrosada: jo tinc quatre nois que em sembla que
seran quatre _Murillus_ (vull dir que, encara que sn molt petits,
tenen una gran disposici: se'ls veu); i per comenar a
ensinistrar-los...

-Comprenc, comprenc. El senyor voldr, sens dubte, referncies
meves. Puc dir-li que dono classes al collegi de Jess Maria, al
collegi de Loreto...

-S, s clar; no es tracta d'encarar-los amb el natural: primer
tenen de saber com s'agafa el llapis. Dems els meus nois sn
entremaliats...

-Un servidor s molt criaturer: s perfectament com s'ha de
tractar la canalla. Compti: fa ms de vint anys que dono llions!
Perqu l'art solament no permet viure. He estat professor en molt
bones cases, i algun deixeble meu...

-Molt b, senyor Melrosada. Per hem de parlar de tot: qesti
d'honoraris?

-Classe diria, acostumo a cobrar cent pessetes; i classe alterna,
seixanta.

-Magnfic. Per comenar podran fer classe alterna.

-I quin dia li convindria que comencem?

-Dem passat cap al vespre. Li ve b?

-De set a vuit.

-Aix mateix. I perdoni'm, que per avui no em puc entretenir
ms...

-A les seves ordres.

-Passi-ho b. He tingut molt gust. Fins dem passat.

Quan en Vctor vingu a l'hora de dinar, va seure a taula. La
Maria de la Merc i la Lluseta ja estaven informades de
l'esdeveniment, per els nois no en sabien res.

En Vctor, amb un to de cerimnia, per una mica rialler, pregunt
al gran:

-Escolta: que t'agradaria, apendre de pintar?

-Per qu m'ho preguntes, pap?

-B, contesta.

-Ai! No ho s!

-I a tu?- pregunt al segon.

-A mi, molt.

-Doncs escolteu: des de dem passat tindreu un professor de
dibuix. I ja cal que feu bondat i que us apliqueu fora. Ja
veureu, que us agradar! Podreu pintar un got, una flor, un
cavall... Tot lo que veureu ho sabreu copiar de seguida.

Els nens es quedaren consternats, i comenaren a menjar la sopa en
silenci; i en cadescun dels petits cervells es coment la idea del
professor i de la pintura d'una manera ms o menys graciosa.

Al gran no li feia gaire goig, perqu era molt rutinari, i tota
cosa nova l'esverava; en Vctor s'imagin pintant cavalls i
guerres i soldats; en Llus noms pensava en la cara del
professor; i el menut no les tenia totes, i s'imagin que aix
d'apendre de dibuix era com una mena de cstig, i que no el
deixarien estar tanta estona al jard.

El pare, veient les cares silencioses dels seus fills, els digu:
-B, que no us agrada, aix que us he dit?

Tots respongueren: -S, pap.

-Doncs a menjar i callar; i al que s'apliqui ms aviat i en spiga
ms que els altres, li comprar una bicicleta.

La idea de la bicicleta caigu com un raig de llum que els fu ms
agradable l'entrant i els multiplic la gana: llur somni era una
bicicleta. Sempre que l'havien sollicitada, els dos grans
sobretot, havien trobat una negativa; i aquella promesa en ferm
els produ tanta joia, que varen comenar a avalotar i a cridar, i
a demanar ms carn i ms patates, i ms de tot, fins que en Vctor
digu: -Prou. Si no esteu quiets, res de bicicletes.

La calma s'establ a la taula, es parl de coses indiferents, i,
quan acabaven de pendre caf, en Vctor, tot encenent el cigarret,
advert als seus fills de la segent manera: -Prepareu-vos que
quan torni del despatx anirem a comprar les coses necessries per
a fer la classe.

-Tots, hem de venir?- va fer el petit.

-No, noms el dos grans. Vosaltres ja ho veureu desprs.

Aix contrari molt els petits, i al mateix temps ompl de
satisfacci els grans; i se n'anaren al jard, aguantant els uns
les dentetes dels altres.

Els nens ja estaven a punt a mitja tarda, esperant que el seu pare
torns del despatx. En Vctor arrib amb un taxis, els fic
dintre, i feren cap a can Teixidor. All adquiriren dues gomes
d'esborrar d'aquelles de l'elefant (l'elefant els fu una illusi
extraordinria), unes carteres grans, paper, llapis bons, i res
ms, perqu amb tot aix ja n'hi havia prou per a comenar.

Vingu el dia de la presentaci dels nois al nou professor. Ells
estaven emocionats, intrigats. Cada vegada que trucaven a la
porta, corrien al recibidor i s'amagaven darrera una cortina per
veure si era ell. Les hores es feien interminables. Per fi arrib
el professor; i aleshores sentiren una por estranya, una mena de
segament de cames, i es donaven una vergonya terrible d'anar-lo a
veure.

El seu pare els port com qui diu per l'orella. El professor els
esperava ja en la cambra d'estudi, on s'havia fet dissabte i
s'havien posat tots els tils del dibuix damunt de la taula; i
quan els nens varen veure que el professor tenia una veu molt
dola i els tractava tan amablement, els pass una mica la por,
per va preocupar-los, a tots per un igual, aquella mena de paper
enrotllat i embolicat que el professor deix. amb molt de compte
sobre la taula.

La preocupaci fou tan grossa que instintivament s'hi anaren
acostant, i un, ms atrevit, hi pos la m a sobre. Aleshores, el
professor, amb una rialleta, desembolic el plec, i digu: -Aix
sn els models; sn les lmines que vosts tenen de copiar.

Tots els nens feren un -Ah!...- admiratiu. All que els mostrava
el professor era per a ells una cosa divertidssima. En Vctor
s'ho mir tamb. -Es tractava d'unes lmines, obra del senyor
Melrosada. En una hi havia ulls dibuixats; en l'altra, orelles; en
una altra, boques... La que els fu ms grcia era la dels nassos,
perqu el senyor Melrosada hi havia dibuixat algun bigoti adherit.

El pare fu una mica de discurs: recoman obedincia als deixebles
i severitat al professor; advert als seus fills que el
respectessin i li diguessin don Gaspar; i, desprs d'aquesta
preparaci, els deix sols i comen la classe.

Aleshores vingueren els treballs! En Melrosada comen per
ensenyar com havien d'aguantar el llapis, i els ditets encarcarats
feien equilibris dolorosos damunt d'aquell prisma llargarut de
fusta envernissada. Patint i acostant molt el cap al paper,
comenaren a copiar la primera lmina, que era la dels ulls.
Sortiren unes parpelles deformes com esquenes de camell. Les nines
els causaven gran diversi, i apretaven el llapis i bufaven perqu
sortissin ben rodones; i acabaven fent una cosa inflada com un
carbass. No cal dir que els ulls que dibuixaren els nens Buxareu
eren per a anar en un lbum de patologia.

En Melrosada, quan hagueren passat tres quarts, agaf les lmines
d'una a una, es fu un tip d'esborrar, i amb quatre cops de llapis
va adobar una mica aquelles desgrcies; i al final de les lmines,
desprs de fer-les firmar per cada un dels nens, va posar: V. B.
-G. Melrosada.

Desprs entr el pare, contempl les obres molt satisfet, en
Melrosada digu que els nens tenien aptituds extraordinries, se
n'an fent mil reverncies, i els nens feren cap a la cuina, amb
gran escndol i xivarri, a contar-ho tot a la cuinera.

A l'hora del sopar no parlaren d'altra cosa que del dibuix. Cada
un es creia ser un artista fet i pastat, i, naturalment, criticava
els seus germans; i tots volien saber-ne ms. El pare acab les
discussions dient que llur deure era callar i aplicar-se, i que
all no era ms que el comenament.

Desprs se n'anaren a dormir; i en Ramonet, que era un golafre i
havia fet un excs de truita, somi que li ficaven un llapis
enorme per la boca i li dibuixaven un dimoni al pador. Es
despert ploriquejant, li feren una tassa de mariallusa, i, per
fi, una son dola va fer callar completament els quatre infants.

Al principi aix del dibuix els feia una gran illusi, i la
famlia n'anava plena. Un dels atractius que tenia aleshores la
casa dels Buxareu per a les senyores que anaven a fer visita a la
caiguda de la tarda, era contemplar la classe de dibuix.

La Maria de la Merc n'estava molt satisfeta, que els seus nois
fessin la carrera d'artistes; i es complaa a acompanyar els
visitants a la cambra d'estudi. En Melrosada, ja acostumat a
aquests incidents, sabia fer el paper amb una certa dignitat. Els
nens es tornaven una mica vermells. Els visitants feien algunes
preguntes al professor per demostrar que tamb hi entenien, i la
cosa anava molt seriosament.

Jo recordo que aleshores comenava a intimar amb la famlia, i
vaig saber lo de la classe de dibuix. En Vctor me'n parl i em
deman la meva opini; i jo, obent a la sinceritat, me'n vaig
riure una mica. Em semblava que imposar el dibuix, com si es
tracts de l'Aritmtica o la Doctrina cristiana, no era del tot
convenient; i que la canalla potser perdien el temps i ell perdia
els diners. Qu vaig haver dit! En Vctor no em comprengu, i fins
es molest una mica. Aleshores vaig veure que a l'industrial
barcelon no se'l pot atacar de dret, perqu s intil, i un
s'exposa a perdre els bous i les esquelles. Vaig fer una virada
rpida desfent una mica el mal efecte de 1es meves declaracions, i
des d'aquell dia vaig ser un entusiasta dels professors de dibuix,
i dels ninots infames que perpetraven la canalla d'en Buxareu.

En Gaspar Melrosada resultava ser un home d'una timidesa
llastimosa i d'una bondat illimitada. Els nens li prengueren molt
aviat el nmero; i les classes, ja no gens freqentades per en
Vctor i amb l'actualitat perduda, es convertiren en una orgia de
papers i de ninots, a empastifar-se els dits, i a molestar el
professor, que prou amenaava, per no li servia de res.

Com era natural que succes, la persona que ms seriosament es
prengu lo d'en Melrosada fou la tia Paulina. La seva primera
entrada a la classe fou pica. Es mir en Melrosada amb els
impertinents i amb una veritable impertinncia; per, per
confessi immediata el trob molt simptic i li sembl una persona
intelligentssima. Quan s'inform que en Melrosada donava classes
a Jess Maria, li pregunt tot seguit per _la Madre Angeles_ i la
_Madre Esperanza_, i per les nenes de la seva amiga Ventureta
Minguell, que pintaven unes flors precioses. En Melrosada s'infl
de joia, i, una mica torbat, va fer l'apologia de les seves
deixebles; i aquell dia la classe es dissolgu en conversa, i els
nens estaven encantadssims.

A mesura que el fracs artstic de la canalla es feia ms
manifest, les simpaties de la famlia Buxareu per en Melrosada
anaven en augment. Al principi en Melrosada feia estrictament de
professor: quan tocava l'hora se n'anava sense deturar-se un
minut, i noms donava compte a la Maria de la Merc de l'estat
d'aplicaci de la canalla.

Un esdeveniment fou la causa de fer-se ms ntimes les relacions
del mestre de dibuix i la famlia.

Era al bo de l'hivern. La classe de dibuix es donava sense
incidents. En el penja-robes del recibidor romania el bolet que
aixoplugava el cap d'en Melrosada, i vet aqu que arrib el cunyat
d'en Buxareu, home distret i barroer, i abandon el seu capell
(tamb bolet i del mateix color) al costat del capell d'en
Melrosada. Per el cunyat d'en Buxareu romangu un quart d'hora a
tot tirar; i, en anar-se'n, en lloc d'agafar el seu barret,
intent enfonsar-se el del professor, de mida molt ms petita, i
li qued encastat no gaire amunt del clatell, com un solideu d'un
capell. Per, com s'ha dit abans, el cunyat era distret i
barroer, i se n'an escales avall com si tal cosa.

Un cop finida la classe, el pobre Melrosada es pos el barret, i
va veure, amb desesperaci, que li tapava els ulls i les orelles.
Els nens se'n rigueren no poc; i, com que no hi havia altre barret
per disposar, en Melrosada comen a doblegar diaris i
arreglar-se-les com va poder.

Tot just havia passat un quart d'hora que torn el cunyat d'en
Vctor amb l'esverament natural de la seva equivocaci. Els
Buxareu ja sopaven i comentaven el fet. No hi havia altre remei:
qui la fa la paga; i en Claramunt s'inform de la direcci d'en
Melrosada, i a fer canvi de barrets falta gent.

En Melrosada vivia al carrer de Salmeron, en una dispesa modesta,
per neta i honrada. Al moment d'arribar en Claramunt, estava
triturant un ensiam fresqussim, i sostenia una conversa molt
animada amb dos capellans i un capit de la gurdia civil. En
veure el cunyat d'en Vctor, en Melrosada s'esver i es torn
vermell, deix el que menjava, i s'eixug precipitadament el
bigoti, sense fer fugir de la seva barbeta un trosset de fulla
verda que llua com una maragda. -No s'esveri, senyor Melrosada-
feu en Claramunt: -es tracta d'una equivocaci. Ens hem canviat
els barrets. Segueixi sopant.

En Melrosada, confs, va somriure. Digu que sentia tant que
s'hagus molestat, i anant a la seva cambra, remet el capell a
canvi del seu; i, molt amablement, prengueren comiat.

Aquest fet, que si es mira b no t cap importncia, don peu a la
tia Paulina per a parlar, esbrinar i xafardejar sobre la mena de
vida del professor de dibuix.

L'endem, quan en Melrosada vingu a donar la classe, la tia
Paulina ja estava a l'aguait. En Melrosada an a la cambra
d'estudi; per la tia Paulina no s'aguantava, es pos nerviosa, i
per fi va dirigir-se a empendre el professor.

-Ai, senyor Melrosada, quina grcia! M'han contat lo d'ahir nit.
Quina grcia! No es pot pensar com he rigut!

Aquesta entrada de la tia Paulina, al pobre Melrosada no n'hi va
fer gens, de grcia; i, no sabent com pendre-s'ho, digu:

-Ah! s? Li ho han contat?... Res! Una equivocaci tothom la pot
tenir.

-Per fugi! El meu nebot, amb aquell cap tan gros! imagini's!

Els nens es posaren a riure i comenaren a fer disbarats. En
Melrosada estava violent, i la tia Paulina es rebentava per dir
una pila de coses. Hi hagu un silenci, i la tia Paulina, canviant
de veu, afeg:

-I doncs, crec que no t famlia, vost?

-No, senyora. Visc tot sol. Aqu no tinc parents.

-Que no s de Barcelona, vost?

-No, senyora: sc del Vendrell.

-Ai! Del Vendrell? Escolti: com va ser, que vost conegu les
_madres de Jess Mara?_

-Oh! Ja fa temps! Jo tinc un cos jesuta: el pare Tud.

-El pare Tud?

-Que potser el coneix?

-Conti! s el confs d'una amiga meva!

-Doncs s: el pare Tud va recomanar-me...

-I fa molt temps?

-Fa deu anys, ja.

-Ai, Melrosada! No es pot pensar quina alegria tinc! Cos del pare
Tud!

En Melrosada correg aleshores la lmina d'en Ramonet, que no hi
havia per on agafar-la, i la tia Paulina es retir; i, veient a la
Maria de la Merc, que anava cap a la cuina, amb una veu molt
afectada, comen a dir-li:

-Ai! Que no ho saps? En Melrosada s un home simpatiqussim, i
d'una famlia molt distingida, i molt piads, i molt religis: s
una persona adorable! Imagina't: s cos del pare Tud! La Maria
de la Merc qued amb la boca oberta. I aneu a saber quina idea
estranya, quina combinaci meravellosa, bullia en el cervell de la
tia Paulina amb tot all d'en Melrosada, de la dispesa, del
barret, de l'ensiam i del pare Tud!



II

L'estiu segent els Buxareu no anaren al poblet muntanyenc on jo
vaig tenir el gust de conixer-los. Llur residncia fou una mica
ms amunt de Montgat, en una torre al peu d'un turonet i a la vora
de la platja. La tia Paulina hi pass unes tres setmanes amb la
pretensi de pendre banys de mar; per quan es va veure vestida
d'aquella manera, i que l'aigua li tocava els peus, ja li agaf
por de negar-se, i es limit a romandre a la platja sota una mena
de paraigua de lona, llegint els seus autors predilectes i cridant
els nebots, que sempre veia a la boca d'un delf o de qualsevol
bestiassa marina.

Ja s'ha dit que les relacions d'en Melrosada i els Buxareu anaven
adquirint un carcter ntim. Els nens se l'estimaven molt, i ell
els ho aguantava tot. Abans d'abandonar Barcelona quedaren que en
Melrosada vindria a fer-los una visita; i el segon diumenge, a la
sortida de missa, s'envi una tartaneta a l'estaci de Montgat
perqu ans a recollir en Melrosada.

Els nens, quan el varen veure arribar, no cabien en pell: estaven
esbojarrats i contents que no s'aguantaven; i don Gaspar per qu,
i don Gaspar per all; li estiraven les mnigues; el dugueren a
una mena de sortidor que tenia una aixeta d'engany, i l'arruixaren
de cap a peus. Li ensenyaren una capsa on tenien marietes de
menta, i una gbia amb quatre gafarrons de niu i un gos, i una
pell de serp, i unes plantes dissecades. Li ho volien ensenyar
tot: fins una bata de la seva mare, que els hi feia molta grcia
perqu tenia clapes vermelles. En fi, en Melrosada va ser
sacsejat, baquetejat, estiregassat. Va suar i va patir, sempre amb
aquella dola rialleta i aquella santa pacincia que el
caracteritzaven.

Als nens els divertia l'indumentria estival d'en Melrosada: uns
pantalons de color canari i unes sabates de pell de foca, amb
aquella americaneta grisa que ja li coneixien, i una mena de
_jipijapa_ falsificat per a guardar-se del sol.

Don Gaspar compliment tota la famlia, i especialment la tia
Paulina, que li cont l'estat d'aplicaci dels nois, i els
dibuixos que havien fet d'una fruitera, d'una regadora i d'un
conill mort.

Arrib l'hora solemne d'anar a taula. En Melrosada no havia menjat
mai amb els Buxareu i estava lleugerament emocionat. Els nens, amb
un refinament cruel, no li treien els ulls de sobre: els feia
grcia la manera com agafava la cullera, com es posava el tovall,
com xarrup la primera cullarada de sopa; els compliments que
feia, l'admiraci que li produa un entrant geners, i les
llusors de joia que observaren perfectament en les nines del seus
ulls quan la cambrera entr una divina i opulentssima plata de
crema. En Melrosada es tac l'americana amb aquella fluda grogor.
Aix va confondre'l i va fer riure molt als nens.

Desprs de dinar vingu el caf a la glorieta. En Melrosada havia
menjat b. Una tebior pesada, i encisadora al mateix temps, li
anava amunt i avall del cos i se li deturava al pador. El vi
havia fet els seus efectes, i el nostre home es trobava confident,
sentimental, i un dileg amable s'inici entre ell i la tia
Paulina.

* * *

-Aleshores tenia vint-i-cinc anys, donya Paulina. Des d'aleshores,
mai ms.

-Un artista com vost el devia sentir d'una manera tan dola
l'amor! Quines coses devia dir! quines paraules!

-Oh pobre de mi! No ho cregui: sempre he estat d'una gran
timidesa. Quan em trobava davant d'ella se'm feia com un nus a la
gola. Li volia dir moltes coses! per les meves paraules eren tan
pobres! Dems, mai mai n'he sabut, de dir fineses.

-I com va ser que no torn ms a la casa?

-O donya Paulina! Perqu me'n varen treure. Em prohibiren que hi
torns a posar els peus.

-Per... Melrosada!

-No veu que jo noms tenia els pinzells, i al pare d'ella no li
convenien, aquestes coses? Jo crec que s'havien fet moltes
illusions sobre la meva persona; per quan es van convncer de la
realitat...

-I vost no la torn a veure mai ms?

-Va morir.

-Que s trista la vida!

(Amb un sotrac del balanc que mant les formes de la tia Paulina,
la tasseta de caf ha perdut l'equilibri: unes gotes criminals han
tacat els pantalons d'en Melrosada. En Melrosada s'ha esverat: una
mirada dolorosa, molt dolorosa, ha acariciat la grogor maculada...
La tia Paulina, ha fet un ai! Un tovall oportunssim, impregnat
d'aigua intenta esborrar la desgrcia. Les coses han quedat en son
lloc. En Melrosada sent una fredor desagradable a la cuixa...)

-I la soledat! la soledat!

-Un s'acostuma a tot, donya Paulina. Cregui que he tingut moltes
ocasions, i sempre he dit: -Gaspar, no t'emboliquis!

-Vost ha sabut resignar-se!

-I vost no, donya Paulina?

-Melrosada, com li dir? Em sembla que s, per.

-No s molt agradable; per... veu?... a mi, el treball, les
llions, el tractar tota la vida amb criatures, ja em sembla que
em dna una certa paternitat... Dems, donya Paulina, allunyant
els perills...

-Oh! Ja ho comprenc! Melrosada, digui'm: sense religi, vost
creu que es podrien aguantar, certes coses? Vost creu que si no
hi hagus aquest esperit de sacrifici, aquesta esperana en una
vida futura...

-s clar, donya Paulina!...

-Per digui, Melrosada: vost no es decidiria? no faria un cop de
cap?

-Vol callar, donya Paulina!...

-La seva vida solitria, aquesta absncia d'una m amorosa...

-Vol callar, donya Paulina!...

-Per que no es veuria amb cor?...

-Fa tants anys, que ja no hi penso!

La conversa s'ha anat allargant. Som a mitja tarda. Els crits de
la canalla desperten la lenta digesti d'en Melrosada. Els crits
sn extraordinaris. Tots quatre entren estrepitosament dins de la
casa: reclamen a tothom. Val a dir que el que passa s meravells.

A la branca ms alta d'un eucaliptus s'hi ha posat un ocellot
fantstic, una bstia que parla. Els nens l'han cridat, i l'animal
ha respost com si fos una persona. La tia Paulina s'ha pensat que
potser fra el mal esperit. En Melrosada ha perdut la color. En
Vctor ha sortit a la finestra de la seva cambra en mnigues de
camisa, ha mirat fixament protegint la vista amb el palmell de la
m, i ha exclamat, ple de joia: -s un lloro!

Aquest esdeveniment, tan fora del vulgar, ha electritzat les
nimes. Els nens volen agafar el lloro, costi el que costi. Tota
la famlia s'ha situat al peu de l'eucaliptus. L'ocell no t ganes
de moure's: sembla que s'hi trobi com el peix a l'aigua. Amb el
bec es frega les potes i les ales, i canta i crida com un
desesperat.

El petit plora perqu el lloro no vol baixar, el gran l'insulta, i
en Melrosada admira la bella coloraci de l'animal. La Maria de la
Merc diu que no li fa cap grcia. La tia Paulina creu que aquests
animals porten mala sort. En Vctor ha cridat al jardiner, i
s'est empescant el sistema per capturar la bstia.

Per fi al lloro li ha donat la gana de baixar a les primeres
branques. Aleshores, s'apuntala una escala al tronc de
l'eucaliptus. Per qui s, el valent que hi puja? Els nens
criden: -Don Gaspar, don Gaspar, que ho far amb ms de compte!-
Els grans callen. El lloro se'ls mira amb amabilitat. Ning es
decideix.

En Melrosada, lvid, per heroic, ha agafat el tram de l'escala.
La tia Paulina diu: -Que se li tirar a la cara!- En Melrosada
somriu, per no les t totes. Quan el lloro veu que li busquen el
cos, llana una mena de ronc terrible i es fa enrera. En Melrosada
li posa la m al clatell. El lloro el pica horriblement amb el seu
bec poders, per en Melrosada defensa l'honor: agafa el lloro com
si fos un conill casol, i el baixa satisfet, amb tota la m plena
de sang.

Els nens deliren, salten i ballen, i emboliquen la bstia amb un
davantal de les minyones. El lloro renega com un oriol; per,
tapat de tal fais, ja no pot picar ning i est completament
indefens.

Desprs d'aquests incidents es procedeix a ficar el lloro dins
d'una gbia. Amb tot aix ha arribat l'hora de la partida de don
Gaspar. Per qui pensa en el professor? Els nens noms estan per
l'ocell. En Melrosada els ha dit adu d'una manera molt tendra;
per la canalla no deixa de mirar el lloro.

* * *

En Melrosada va seure a la taula rodona de la seva dispesa. Ja
tots havien sopat, i sols restava el fum dels cigars i unes
quantes pallarofes d'ametlla torrada, rapa de moscatell, els
tovallons desfets, la conversa pllida, un aire calent que
entrava pels balcons, el soroll dels tramvies... En Melrosada
estava una mica marejat i no tenia gens de gana: el dinar dels
Buxareu l'ompl generosament, i encara no l'havia digerit del tot.
S'empass quatre cullerades de sopa, una tristesa de verdura, i no
volgu menjar res ms. El potet del bicarbonat va fer els seus
serveis; abandon el menjador i s'entafor a la seva cambra.

Impossible ficar-se al llit, ni treballar, ni fer res. El bon home
agaf la clau del pis, i va sortir, carrer de Salmeron avall,
Passeig de Grcia avall, fins a arribar a la Gran Via. Aleshores
va seure en una cadira d'aquelles que es paga deu cntims, cargol
una cigarreta, i s'abandon als seus pensaments; i el passat
melodramtic es present davant del seu esperit amb uns aires de
pellcula italiana.

Ell tenia vint-i-dos anys. Vivia amb la seva mare a la Plaa de
les Beates. A la seva mare no li agradava gens que fos pintor.
Algun cop havia repassat els seus papers, i li trobava uns ninots
que l'esglaiaven: aquelles acadmies que dibuixava en Gaspar a la
classe de natural... Li semblava impossible, a la seva mare, que
es pogus ser bona persona fent aquelles coses: l'nima del seu
fill no podria salvar-se de cap manera. Ell prou deia: -Per,
mare, si ja est perms! si fins el Papa, a Roma, t figures
d'aquesta mena, i ens obliguen a copiar-ho. La pobra vella no
n'entenia res, de tot all, i sempre acabava dient: -Fes, fes,
fill meu, si aquesta s la teva vocaci. Per aix hem vingut, els
pares, per sacrificar-nos pels fills...

Aleshores en Melrosada somiava en Pars, per impossible guanyar
cap pensi: a finals de curs tenia les pitjors notes. S'havia
ficat a la barretina que tenia de ser pintor, per tots els
professors estaven convenuts que mai faria res. Els diumenges se
n'anava als afores amb els pinzells i les teles, i vinga
empastifar de verd i groc i blau; i li sortien uns cromets
tristssims, que regalava a algun amic de la casa o els hi
comprava per quatre quartos un beneficiat de Sant Francisco molt
aficionat a la pintura.

De tant en tant duia alguna tela a can Pars, que restava en un
rec i no la mirava mai ning, o l'adquiria un comerciant de blat
que era de Balaguer i volia regalar-la al casino de la seva ciutat
natal. Una vegada, d'amagat de la seva mare, va pintar una figura
una mica atrevida, que ell titul _Danae_. Aquesta pintura fou el
fruit d'una primavera turbulenta, i la va vendre, a bastant bon
preu, per decorar la casa sospitosa d'una tal senyora Ignasieta.

La mare d'en Melrosada estava indignada amb ell, perqu volia que
li pints la seva Santa per tenir-la a l'alcova. La bona dama es
deia Rufina, i en Melrosada no sabia com fer-s'ho. Desprs de molt
patir va trobar una estampeta francesa de Santa Rufina, i amb
aquell model produ una desgrcia de color blau i de color rosa
que fou l'admiraci de tot el venat.

Aleshores era el temps que estava de moda la pintura histrica. En
Melrosada, que era un entusiasta d'En Guimer i d'En Pic i
Campamar, ide una tela monstruosa: _l'Assassinat del Prncep de
Viana_. Va exposar-la no s on, i va tenir un gran xit.
Actualment s a les golfes d'una casa de Granollers. Aquella tela
li proporcion la primera classe de dibuix. Desprs vingueren
altres classes, i en Melrosada pogu viure decentment i ajudar la
seva mare.

Hores dolces de joventut!... les nits del taller on es recitava
_L'Atlntida_; aquell caf pres en companyia d'En Bonaplata, les
barbes d'En Rius i Taulet i la font mgica de l'Exposici! .En
Melrosada lluca aquestes coses, i veu en una estrella petita una
llussor dolorida, com si all dalt, misteriosament, romangus
pura tota la histria del seu amor.

Era una mica grasseta. No era bella, que diguem, per s'apretava
la cintura amb una grcia divina. La veia tots els matins
acompanyant la seva mare. Ella li mostr la seva nima, i ell la
gronx dins l'onada tbia de totes les seves illusions. Per el
pare governava una confiteria del carrer de Sant Pere ms baix, i
no estava per a artistes. Ell li deia _la Fornarina_, i ella
s'apag com un llumet el dia de Sant Esteve. De quin any? Fa ja
tant de temps! En Melrosada va anar a l'enterrament, i en
acomiadar-se del dol, no s'atrev a donar la m al pare de la
difunta.

Desprs, la protecci del seu cos jesuta, el tractar amb
directors, rectors, prefectes, superiores i assistentes; les
impertinncies dels burgesos, la dolenteria de la canalla,
l'agonia de les seves illusions; i la soletat, i l'anar fent la
viu-viu, i arreplegar els dinerets, i donar-se gustos de tant en
tant!

Pobre don Gaspar Melrosada, vendrellenc resignat! La natura, els
nens, el dinar dels Buxareu, les picades del lloro, la conversa de
la tia Paulina li havien remogut les entranyes. Aquestes coses mai
serien per a ell. El seu art era gris com una secretaria
d'hospital. L'adaptar-se a la sensibilitat de les monges, i a les
flors absurdes que feia copiar a la canalla, li havien aigualit el
virus revolucionari que encengu la seva joventut. La pintura li
causava una trista indiferncia: ja no sentia res. Els
rossinyolets i les roses de te que pintava maquinalment sobre un
set de color de carbassa, eren per a ell el positiu, perqu li
proporcionaven la vida.

A l'acostumar-se a viure sol, a acariciar les criatures dels
altres, i a mirar dolorosament la dona del prosme sense tenir
esma de comenar una petita aventura!...

-Per qu hi fa?- pensa en Melrosada. -Qu hi fa si es pot
aguantar damunt de les cames, una mica fluixes, aquest cos magre
que va fent i va tirant! s tan bona de pendre, una tassa de caf
al Sus o al Lion d'Or!... Aix un s'estalvia mals de cap. Com
m'ho faria si tingus fills? Com els donaria carrera a tots? Com
podria comprar tants parells de sabates i tants barrets, i la
incomoditat de la casa? Potser l'amor de la meva dona ja fra
apagat; potser hauria vist la seva mort; potser m'hauria estat
infidel! Ara ning em molesta, ning em demana que comparteixi el
poquet que tinc... I, fet i fet, el poder fer el que un vol, i que
ning es fiqui en les teves coses...

En Melrosada va pensant, i es va fent petit, petit, dintre la
closca de nou del seu dol i trist egoisme. A l'altra banda de
passeig s'hi veuen els llums de l'Orxateria Valenciana. Dues noies
rosades s'han ficat dins d'un auto, que se'n va Passeig de Grcia
amunt. En Melrosada les ha vistes un moment, i l'ha molestat la
pudor de la benzina.

En Melrosada decideix anar a dormir. S'ha enfilat en un imperial
de tramvia. L'imperial va ple de gent barroera. Entre les fulles
dels arbres del passeig es veuen les estrelles. En Melrosada sent
una frescor deliciosa, i s'entristeix pensant en la xafagor de la
seva cambra i els roncs d'un ve seu espiritista.



III

Era el mar marot, aquell que tira la vella al sot i la jove si
pot. Sota un paraigua petitet, dues dames intilment volien
lliurar-se de la pluja. Caminaven per la vorera del carrer de Casp
i acabaven de sortir de la esglsia dels Jesutes. El rellotge de
Novetats marcava dos quarts de nou. Les dames venien dels
exercicis espirituals; i, encara que no s de qu tractava la
pltica d'aquell mat, per fer bonic, suposarem que requeia sobre
la murmuraci.

De sobte, una de les dues persones, sortint del to baixet de la
conversa, engeg una rialla aguda i digu:

-Que ets boja! Aquest s el partit que treus dels exercicis?

L'altra dama continu parlant baixet, sense que la immutessin ni
les rialles ni les consideracions de la seva acompanyant; i anava
tan capficada amb la conversa, que de poc no ensopega amb un ramat
de cabres.

La dama de l'escarafall era baixeta, prima, lleugera, viva i
graciosa com una merla, cuidada, pentinada, endreadeta. Tenia
l'aspecte d'aquelles persones nervioses que es lleven molt de
mat, que estan acostumades a cridar i a tenir-ho tot a punt, que
tot el que les rodeja s ms net que una plata, que sn
cumplidores, que per a tothom tenen una parauleta i saben fingir
admirablement; en fi, una d'aquestes precioses barcelonines que
sn una perla o un tresor.

L'altra dama, ja la coneixem prou: era la tia Paulina.

Estemordides per la pluja i la fresca, una idea atrevida i
agradosa va omplir-les d'illusi. Aquesta idea era una calaverada
matinal: decidiren anar a pendre xocolata a l'Orxateria
Valenciana.

Vet aqu que enfilaven pel carrer d'en Pau Clars fins a arribar a
la Gran Via, i es deixaren caure en aquell amable establiment,
que, diguin el que vulguin, s el millor de Barcelona dintre del
seu ram. All les dues dames plegaren el paraigua; l'abandonaren,
juntament amb els rosaris i els llibres de devoci, en una cadira;
i, refetes de la inclemncia del carrer i amb una goluderia
comprimida, demanaren dues xocolates a l'espanyola, amb ensamada.

-A mi no m'agrada, a la francesa: no s del nostre temps.

-Ai, s! s massa dol! Jo no s acabar-m'ho.

-Doncs s, Paulina: no s qu t'has cregut de mi...

-Isabel, no s cap disbarat, no s cap disbarat. Compta que des
del moment que te'n parlo... i ja saps que jo t'estimo, Isabel.

-S; per... qu vols que et digui!... una persona que ni la
conec... Em ve tant de nou, tot el que em contes avui!... Mira,
Paulina: no s per a nosaltres, aix.

-Per, Isabel, si ets una _polla_! No tens cap dret de parlar
d'aquesta manera, Isabel, filla meva. Et conec de tota la vida: jo
s el que et conv.

-Et fas moltes illusions, Paulina...

-Oh, no ho creguis! Em penso complir amb el meu deure. Ja saps
que, com a tenir experincia, en tinc ms que tu, com a conixer
el cor, Isabel! I jo el teu cor l'endevino tan b! s que et fa
tanta falta, un maridet!

-No s, no s, Paulina: em sembla que somies.

-I calla, tonta! qu tinc de somiar! Tu vols ser contemplada, vols
ser estimada. Tu no ets de les que es resignen, com jo. Tu vas
plorar molt la mort del teu Alexandre; per eres tan joveneta! No
tenies de quedar-te vdua; era un crim (Du me perdoni!), era
massa dolors per a tu, que et falts el consol, l'amor, tan de
sobte!

-S, Paulina, s; per Du va voler-ho d'aquesta manera.

-I Du no vol que et sacrifiquis ms: ets jove, encara, Isabel!

-Per que t'has cregut, de mi, Paulina?

-No m'he cregut res, tonta; no m'he cregut res. Per la teva
Paulina no has d'enganyar-la. Estem soles, Isabel: em pots parlar
com al confessor. Creu-me, s per a tu; et resultar que s el teu
marit que torna; et sentirs tendra per a ell; semblar que
comena de nou l'abril de la teva vida.

-Mira, Paulina: tu ests informada del que em pass, fa ara quatre
anys, amb en Martnez, el coronel.

En Martnez va cortejar-me, m'ompl de deferncies i delicadeses.
Jo t'ho confesso: en Martnez m'era simptic; sentia una cosa que
m'atreia cap a ell; era cavaller, distingit; no tenia fills;
encara feia goig; la vida, al seu costat, potser m'hauria estat
dola; per un respecte, una por, un no s qu dir-te Paulina, i
la gent, i el que pensar la gent... Vaig consultar-ho amb el
doctor Mas: fins el doctor Mas ho veia amb bons ulls. Per no
podia, Paulina; i sempre, sempre (tu ho saps), vaig refusar totes
les proposicions, i no vaig donar ni aix de motiu perqu ning
enraons de mi. I ara, Paulina, em vns amb aquestes coses?...

-I fuig! L'una cosa no t res que veure amb l'altra. En Martnez
no et convenia per res. Estava destinat a Gijn. Imagina't! Aquell
clima potser no t'hauria provat, tenies de deixar totes les
relacions d'aqu; et segrestaves, Isabel. Dems, en Martnez! un
militar! i castell!... Un home carregat de manies! Tu t'hauries
tingut de sacrificar als seus gustos, a la seva manera de viure...

-Per, Paulina, m'era simptic, i potser l'hauria estimat...

-Per si el coneguessis, en Melrosada! si el coneguessis! s tan
bo, tan carinys, tan pacient!... tracta d'una manera als nens!...
Potser Du us beneiria. Ves a saber, Isabel: potser...

-O Paulina! Aix no! Aix...

-Per, Isabel, per Du! no hi ha res impossible; i tu ets jove,
encara; i ell...

-No, no, Paulina! Jo no s per qu em parles d'aquestes coses!...

La xocolata estava al punt; l'ensamada calentona. L'ltim trosset
va escurar completament la xicra de Paulina. Isabel havia finit ja
l'ensamada i romania una remica de xocolata al fons, que la dama
va ingerir amb una enrgica inspiraci, acariciant la xicra amb
els llavis molsudets. Desprs les dues dames fregaren l'ndex i el
polze amb aquella misria de paper fi que donen. La Paulina pag
per totes dues, i sortiren, amb el paraigua ests, fent
saltironets per evadir els xifolls i amb molt de compte per a no
relliscar.

* * *

Feia molts dies que jo no havia vist els Buxareu. Aleshores al
_Cine Ideal_ hi havia un abonament de tres dijous per a no s quin
fi benfic. Unes parentes que tinc varen posar-me la pistola al
pit, i em feren acceptar un cartronet que em permetia l'entrada al
cinema. Com que jo no tenia cap inters a anar-hi, vaig deixar
passar els dos primers dijous; i el tercer recordo que s'esqueia
en un d'aquells dies que et mors de fstic, i el cartronet
criminal va solucionar-me la tarda.

Al punt d'arribar al cinema tot estava gaireb ple. Per remei vaig
trobar una cadira buida, i m'adon que seia al costat de la
Lluseta. Passem per alt all de la canalla que et ve amb el
paquet de confits i, si no els en compres, quedes malament; passem
per alt les tonteries que la Lluseta i jo vrem dir de primer
moment, els compliments, etc.; i, per aguantar el caliu de la
conversa, tingurem de dur-hi un element extic a les nostres
nimes.

La Lluseta em digu que a la seva famlia passava alguna cosa
sensacional: naturalment es tractava de la tia Paulina. Aquesta
dama havia fet manifestacions pbliques d'un projecte seu: el
casament d'en Melrosada.

Ens trobvem davant d'un cas que demostrava el poder de la tia
Paulina. La tia Paulina, obent purament i exclusiva a la fantasia
seva, va imposar en Melrosada a la famlia Buxareu. Don Gaspar
Melrosada no era res ms que un professor tmid, encara. La tia
Paulina va convertir-lo en amic, i desprs en sser indispensable
a la famlia. En Vctor Buxareu sabia perfectament tots els punts
que calava don Gaspar, per no vacill a fer-lo participant de
les intimitats de la casa.

Tot fou obra de la tia Paulina. Ella, incls, va desvirtuar-lo com
a professor i va desprestigiar els deixebles, fins a ser la classe
de dibuix una cosa que noms existia de nom. I el bo s que en
Melrosada s'hi trobava divinament, entre els Buxareu; i als
Buxareu els semblava, en Melrosada, l'home ms prudent i ms
educat, ple de delicadeses i tresors amagats.

-s un senyor tan callat, tan discret! Fa companyia i no amona
mai.- Aix es sentia dir cada dos per tres. Per fins aqu la tia
Paulina havia triomfat en una forma normal. Qui conegus una mica
la tia Paulina hauria vist que aquestes coses no la satisfeien
prou. Ella estava decidida a imposar als seus nebots una cosa ms
complicada i ms divertida: el casament de don Gaspar.

S'ha de dir que la tia Paulina ja havia alat la llebre, i el
pobre Melrosada n'era peix, de tot el que es combinava a base de
la seva persona; per no hi feia res: la tia Paulina estava
convenuda que en aquest cas en Melrosada era l'element ms fcil
de manejar. Li havia tantejat el cor, i el cor s'havia negat.
-Millor- pensava la tia Paulina: -per alguna cosa sc jo qui sc.
Estarem frescos! Que tota una Paulina Buxareu tingus
d'inquietar-se per les manifestacions del cor d'un Melrosada!
D'aquests cors se'n t el que es vol.- I tot el pla estratgic de
la tia Paulina estava perfectament pesat i meditat.

La conversa que aquella tarda de cinema vaig tenir amb la Lluseta
tenia per tema nic el casament d'en Melrosada. A la Lluseta li
feia l'efecte d'un ttol de comdia de mgia, per que fa riure
molt.

La tia Paulina no sabia per quins mars navegava, segons la
Lluseta. Dems s'exposava terriblement, perqu en Vctor era molt
bona persona, per la tia Paulina anava sempre per un ms difcil.

Totes aquestes coses es desprenien de les paraules de la Lluseta,
i quan arrib a lo del _ms difcil_ es ruboritz una mica i va
parar el discurs. Desprs, tmidament, inici: -Ja se'n recorda
del que la tia Paulina pens de nosaltres?

Pobra tia Paulina! No li sembla que es necessita veure-hi poc?...

Feia molt temps que jo no pensava en la Lluseta. La veia de tant
en tant, i lo d'aquell estiu estava esborrat per a sempre. La
Lluseta era, per a mi, una de tantes donzelles que hom coneix i
procura estar-hi b, com s natural. Per jo em feia creus en
veure que aquella noia, aprofitant lo d'en Melrosada (que no tenia
cap inters per ella), aprofitant les estravagncies de la tia
Paulina, recordava una cosa que, encara que la tia Paulina s'ho
hagus imaginat, jo no vaig donar-me mai per alludit, i la
Lluseta ella mateixa demostr finament no enterar-se de res.
Aquestes paraules de la Lluseta van desconcertar-me, i fins em
varen indignar: s que la Lluseta volia riure's de mi? Volia
venjar un illusi que jo li hagus defraudat? Era, purament i
simple, un acte de tonteria, d'inconscincia? Jo no ho s, per
recordo que, amb tota la fredor possible, vaig respondre: -Com vol
dir? No l'entenc, Lluseta. No s a qu fa referncia.

Quan jo vaig acabar de dir aix, s'encengueren els llums del
cinema i vaig veure que la cara de la Lluseta s'havia tornat
bastant ms vermella del que ella hauria volgut... i em digu, per
tota resposta. -qu li deia?... estava distreta. A mi em va
semblar massa cruel insistir sobre el que acabava de passar, i
vaig fer un canvi de conversa. La Lluseta s'an calmant, i ens
despedrem amablement quan s'acabaren les pellcoles. Jo vaig dir
que un dia d'aquells aniria a pendre caf amb els seus germans.

A la sortida del cinema vaig veure un miny desconegut per a mi,
que s'acostava a la Lluseta i a la senyora francesa que
l'acompanyava. Tingueren una conversa rpida. El miny se n'an
cap a la plaa de Catalunya, i la Lluseta romangu al passeig de
Grcia, esperant, sens dubte, el tramvia que la dugus a casa
seva.

Qu volia dir, tot all? Qui era, aquella persona desconeguda?...
A mi, no s per qu em semblava que les paraules que m'havia dit
la Lluseta i aquell subjecte devien tenir alguna relaci, i vaig
anar pensant; fins que, desprs de sopar, el meu amic T... em va
treure de dubtes.

-Que no saps- digu -que la Lluseta Buxareu t novi?

Jo vaig fer una mostra d'astorament, i el meu amic continu.

-Per que s estrany, amb la intimitat que tens amb els Buxareu,
que no ho sabessis! S'ha de dir una cosa: el novi no s conegut de
la casa. s company meu de collegi: en R... No el coneixes?...

Jo vaig respondre negativament: no el coneixia ni n'havia sentit
parlar mai. El meu amic continu: -S, s cosa d'aquesta tardor. I
b, qu em dius? Perqu a tu t'havia interessat molt, la
Lluseta. Vaja! No facis el desents.

El meu amic T... s d'una infelicitat i d'una incomprensi fora de
mida, i no tenia per qu desmentir les seves afirmacions respecte
al meu _inters_. La seva important revelaci dels amors de la
Lluseta m'havia tret un pes de sobre (no gaire gros: s'ha de
confessar). Aix trobava jo una explicaci a les paraules de la
Lluseta... No era atreviment ni venjana: era satisfacci, pura
satisfacci, era una manera originalssima de fer-me saber que
tenia novi. Jo afirmo la meva estupidesa; no ho vaig compendre ni
remotament. Si li ho hagus comprs, s clar que no m'hauria
indignat ni m'hauria desconcertat, ni hauria molt menys contestat
el que vaig contestar. La torbaci de la Lluseta va ser deguda a
la manera com jo vaig interpretar les seves paraules.

Tot em sembla clarssim: s natural que ella, estimant un altre
home, es cregus amb el dret, una mica egoista, de dir-me el que
m'havia dit. Jo vaig alegrar-me que R... fos novi de la Lluseta.
No sabia les condicions espirituals d'aquest R., per tant se
valia: estava segurssim que la Lluseta era feli.

* * *

Com s'ha dit, en Melrosada no sabia res, i la tia Paulina ja havia
parlat set o vuit vegades amb la seva amiga Isabel i havia anat a
veure el pare Tud. La tia Paulina sabia que la Lluseta tenia
novi; per (mireu el que sn les coses!) amb lo d'en Melrosada i
la vdua, no veia res, ni sentia res, ni s'interessava per res,
que no fos el negoci absurd que portava entre mans amb tanta
discreci, segons ella mateixa afirmava.

A casa d'en Vctor tothom s'en reia. Desprs en Vctor se'n
comen a atipar, i digu seriosament a la tia Paulina que no es
poss ms en ridcul ni es fiqus all on no la demanaven. Per la
tia Paulina en lloc de callar i ofendre's, va defensar d'una
manera tan vehement l'acte meritori que feia procurant aquell
enlla, que seria la salvaci de dues nimes i la felicitat de
dues vides, que en Vctor no tingu altre remei que deixar-se
convncer i dir a la tia Paulina que feia molt ben fet.

Amb qui trobava, la tia Paulina, un gust especial a dialogar sobre
el projectat matrimoni, era amb el sogre d'en Vctor. El sogre i
la tia Paulina no s'havien dit mai res, i, amb motiu d'aquestes
conspiracions matrimonials, arribaren fins a trobar-se simptics
mtuament. El sogre d'en Vctor era un homenet baixet i prim amb
una barbeta blanca punxaguda i uns ulls vius. La seva
caracterstica s que tant si era hivern com estiu sempre duia un
barret fort negre d'una moda ancestral. Se'l veia amb aquell ftil
tenebrs que se li menjava el cap fins arran d'orella.

Aquest bon senyor havia fet de viatjant de comer abans de les
seves hores daurades, i coneixia una pila de coses intils i sense
cap inters, de les quaranta nou provncies d'Espanya. Aquestes
coses les retreia sempre amb gran luxe de detalls. Per exemple:
deia que a Santillana del Mar, on dugu un mostrari de botons, hi
havia una casa que era la ms vella de la poblaci i que no tenia
altra particularitat que aquesta de ser la ms vella. Quan es
parlava de formatges, sempre retreia un clebre formatge frut a
Cartagena, i estava una hora contant que era tan bo que se'l va
menjar tot.

Doncs a aquest cavaller, la tia Paulina li explicava les opinions
del pare Tud i la necessitat que tenia en Melrosada de contraure
matrimoni.

-No ho veu que, sense una dona que li recordi les obligacions del
cristi, aquest home est perdut?

Tal argument, al sogre d'en Vctor no li feia cap efecte; perqu
ell, encara que complia perqu no fos dit, les obligacions del
cristi les desconeixia totes; per opinava que un home tan
simptic i tan bo com en Melrosada no era fet per viure a dispesa
ni per privar-se d'una tassa de tilla ben remenadeta, ensucrada
amb tot amor i que estigui ben b al punt de ser engolida.

Jo, al cap de pocs dies d'haver vist la Lluseta al cinema, em
vaig presentar a casa els Buxareu a primera hora de la tarda. Com
passava molts dies, en Melrosada s'havia quedat a dinar amb els
Buxareu. Jo vaig procurar estar a la vora de la Lluseta i fer-li
allusions al seu amor. I la Lluseta em parl del seu novi, com
l'havia conegut, com es veien: m'ho digu tot amb una franquesa
amable. Ning, ni la seva cunyada ni en Vctor, ni la gent que
frequentava la casa amb ms assidutat, en sabien res, del seu
amor. I la tia Paulina ho sabia, per estava boja amb en
Melrosada. La Lluseta era la primera vegada que parlava
confidencialment (segons ella em digu) de totes aquelles coses.

Mentre durava la nostra conversa, arrib la tia Paulina amb un
paquet a la m. El paquet era petit. Jo vaig poder llegir _carrer
de la Boqueria_. El nmero de la casa es perdia entre els doblecs.
La tia Paulina en fu ofrena a en Melrosada. Era una corbata de
color cirera amb unes ratlles negres.

Tothom digu que era de molt bon gust, i ning s'atrev a riure.
En Melrosada, consternat, manifest que no se la sabia fer; i la
tia Paulina li digu: -Vingui, sant bar.- Li fu deixar la tassa
de caf, li va treure un llacet escanyolit que duia al voltant del
coll, i comen a fer un nus magnfic, mentre en Melrosada, una
mica torbat, mantenia el cap en l'aire i aguantava l'al per no
molestar la tia Paulina.



IV

-Per, senyora meva, li prometo que pica en ferro fred.

-Qu ferro fred! qu ferro fred!...

-S, Paulina: cregui'm. Jo li agraeixo molt, per no em vingui amb
aquestes coses, pobre de m! No veu que he fet tard?

-Miri, Melrosada: si no es posa ms racional m'incomodar.

-Per escolti: per qu vol que em casi, jo? A veure! Per qu s'ha
ficat dins del cap una cosa tan impossible?

-Impossible!...

-S, senyora, s.

-Miri, Melrosada: vost no en sap res, de tot aix. Deixi'm fer a
mi...

-Per, es pensa que tinc posici?...

-Posici? Ara em surt amb lo de la posici?...

-Miri, Paulina: si s qesti de fer broma, tota la que vulgui;
per em sembla que ja dura massa dies. Els seus nebots ho saben,
veig somriures de malcia per tot arreu; I... dems, Paulina...
cregui'm (li ho tinc de confessar): vost em fa ms mal del que es
pensa.

-B, s'ha acabat: no n'hi parlar ms.

-Per no s'enfadi; Paulina! Mare de Du! Jo no vull molestar-la.
Si li ho agraeixo molt, tot el que fa per m!

-M'ho agraeix? I em ve a suposar que jo li gasto bromes?

-Miri, Paulina: li prego que no s'ofengui, per escolti'm, que ara
li parlo sincerament. Jo, pobre de mi, he dut una vida limitada,
desgraciada: m'he resignat a ser un bon celibatari; he fugit de
les dones; a poc a poquet els meus sentiments s'han assecat; la
flama de la meva joventut s morta per a sempre! I duent aquesta
vida arregladeta, sense soroll, he acabat sent una mica feli i a
no envejar res. El meu treball agradable, el tracte amb gent
educada i de bones costums, m'ha omplert aquests cinquanta anys de
vida. Ja ho s, que no sc vell; que, grcies a la meva bona
conducta... per Paulina, tingui pietat de mi: les seves bromes,
les seves paraules, m'han despertat una pila d'illusions mortes,
que jo no puc realitzar; m'ha fet somiar en una vellesa tranquila
al costat d'un sser estimat. I aix, Paulina, vost ja ho veu,
que s impossible...

-Miri, Melrosada: impossible no hi ha res, per a Du Nostre
Senyor.

-Per... Paulina: qu t que veure Du Nostre Senyor amb aquestes
coses?

-No digui heretgies, Melrosada; no digui heretgies!...

-Per... escolti: per qu em vol fer casar amb una persona que no
conec, amb una persona que... Pobre de mi!

-Qu volen dir, aquestes paraules?

-Volen dir que com vol que faci, per a conquistar una dona? Qu
tinc jo?

-Melrosada, vost t una nima d'ngel, t una noblesa que
l'honora, t uns sentiments...

-Calli, calli, Paulina!...

-Dems, Melrosada, t un cos jesuta.

-I quin _pito_ hi toca, el meu cos?

-Quin _pito_ hi toca? Doncs senzillament, que jo ja l'he vist dues
vegades, i li he parlat d'aquest matrimoni...

-Per... Paulina!...

-I que s el confs de la meva amiga...

-Per... per Du!...

-S, senyor, s; s el confs de la...

-Miri, Paulina: vost em far tornar boig! Apiadi's de mi!... Com
vol que me'n surti d'aquestes inquietuds en qu vost em fica?

-Com vol sortir-se'n? que no hi soc, jo, per a ajudar-lo? si
aquestes inquietuds sn la seva salvaci!... Miri, Melrosada: no
es doni aquests aires de persona caiguda: Ai! quina rbia!

-Qu vol que hi faci?...

-Oh! No res, no far, si s d'aquesta manera: Melrosada, no m'ho
agrair mai! Miri que em fa lluitar en unes condicions que no s,
no s com me'n sortir. Per t sort que ha anat a caure a les
meves mans!...

-Per, Paulina, si s vost que...

-Prou, Melrosada, prou.

-Pero... Paulina!...

-Prou, li he dit. I no se m'esveri, Mare de Du!, no se
m'esveri!...

-No! si amb vost s intil! He perdut la voluntat...

-Vost m'ha de creure a mi... i res ms. Aquesta tarda, a dos
quarts de sis, al bar del Siglo; vost far veure que llegeix
diaris; per vigili, eh? I quan em vegi arribar recordi
puntualment totes les meves ordres. Ho t ents?

-Ho far per dar-li gust.

Aquesta conversa fou tinguda en el tramvia. Eren les quatre de la
tarda. Paulina Buxareu baix al carrer de Provenza, i deix el
pobre Melrosada ms ple de dubtes que mai, ms esverat que mai.
Dintre una hora i mitja alguna cosa sensacional vindr a treure'l
d'aquella tranquillitat migrada en qu vivia. I tot, per qu?
-pensava en Melrosada.- Perqu a aquesta bona senyora se li ha
ficat al cap. I que no era home, en Melrosada? que no sabia
espolsar-se les mosques? Potser s, per... El tramvia arrib al
carrer de Casp, en Melrosada digu al conductor que pars, i
rpidament, sense veure ning, pres de la febre, s'encamin al
convent dels Jesutes.

En Melrosada puj, suant, unes escales, fins que arrib al segon
pis. Es fic pel corredor obscur on hi havia diverses celles amb
uns lletrerets enganxats a les portes que feien saber els noms
dels jesutes que les habitaven. Arrib davant de la cambra del
pare Tud. Una mena de cordillet que duia una punta d'escuradents
a l'extrem servia d'indicador en un quadre on es llegien coses
aix: _En la capilla, En la biblioteca, En el cuarto del P.
Rector, Fuera de casa_, etc.

En aquells moments el palet indicador no assenyalava cap
d'aquestes coses: penjava del cordill simplement; i aix volia dir
que el pare Tud es trobava en la seva cambra. En Melrosada don
un copet a la porta, i des de dins contestaren: -En davant!

El pare Tud era de Manresa. Devia tenir uns cinquanta anys;
llarg, prim, unes grans ulleres, uns pmuls sortits; enraonador,
nervis, sempre estava fredolic, estossegava i fregava de mans
contnuament.

Quan va veure el seu cos, amb la cara riallera li crid:
-Endavant, endavant, heretge! Quins vents et porten?

-Mira, Ignasi- va fer en Melrosada, -perdona'm que et vingui a
molestar; per em passa una cosa...

-Qu et passa? qu et passa? Seu. Vina, sant cristi, vina.

-Escolta: tu conixes Paulina Buxareu?

-Ps!...

-I una vdua que es diu Isabel Avellana?

-Ps!... Bones minyones, bones minyones!

-I no ests enterat de res?

-B! qu vols que et digui? Concreta una mica...

-Aquestes senyores t'han parlat de mi?

-Veurs, Gaspar, veurs. L'altre dia vingu la senyoreta Buxareu,
i em parl de tu...

-I qu?

-Gaspar, sn coses que les has de tractar amb la teva conscincia.
No ho s: tu veurs; tu dirs el que et conv.

-Mira, Ignasi: estic desesperat...

-Gaspar, un cristi no ha de dir mai aquestes coses. Que vols?
Vols un consell?

-S, un consell. Per aix he vingut: per demanar-te consell.

-Tu saps ben b qu s, el sagrament del matrimoni?

-Home, em penso saber-ho. Ho suposo, vaja.

-Tu ests decidit a ser un bon casat, a complir com a bon
cristi, la llei de Du?

-Home, Ignasi, em penso que em coneixes!

-Sn coses molt serioses, Gaspar; sn coses molt serioses.
_Sancta, sancte tractanda_.

-S, s; per aquesta tarda... aquesta tarda...

-Aquesta tarda... qu? Digues, Gaspar.

-La tinc de veure, i ja...

-Per que no la coneixes?

-No!

-Per, Gaspar! no la coneixes i vns a demanar-me consell?

-Que no t'ho ha contat tot, la senyoreta Buxareu?

-Fill meu, jo vaig deduir de les seves paraules que era cosa feta.
Jo fa tres anys que sc el confs de la vdua Avellana: t'he de
dir que s una dona angelical; que s'est hores i hores al
confessionari contant-me histries intils, i que no m'havia dit
res, absolutament res, d'aquest matrimoni. Per les paraules de la
senyoreta Buxareu...

-I quines sn aquestes paraules?

-No t'atorrollis, Gaspar. La senyoreta Buxareu em digu que tu
havies mirat la vdua Avellana amb insistncia; que la vdua
Avellana no era esquerpa als teus sentiments; que, sent jo el
confs de la vdua Avellana, procurs, amb el meu consell, que els
vostres desitjos es realitzessin santament...

-Mira, Ignasi: jo estic boig, estic malalt; no s qu em passa!...
No s qu fer. No s si la senyoreta Buxareu s el dimoni que em
vol perdre, o s el meu ngel de la Guarda. No s si estic
enamorat o no n'estic: aquesta vdua Avellana, que no conec, tan
aviat m'atrau d'una manera irresistible, com em sembla que no t
res que veure amb mi.

-Vaja, Gaspar, vaja: no n'hi ha per tant, no n'hi ha per tant;
calma...

-Mira: jo vaig entrar com a professor de dibuix a casa els
Buxareu... Oh! Tant de bo que no hi hagus posat mai els peus!
Aquesta tia Paulina m'ha fet un desgraciat. I, per altra banda (no
ho s, no ho s! qu vols que et digui), all no em falta res: la
famlia m'estima, m'omplen d'atencions. A mi em sembla que abuso
d'ells, que no faig el paper que em pertoca. La tia Paulina s'ha
ficat dintre els meus secrets: no em deixa; m'ho fa dir tot. Jo no
s per qu s'ha entossudit a voler que jo em casi. Jo, que no tinc
un no per a ning; que m'he deixat regalar i festejar; que
indignament he cobrat uns diners que no m'havia guanyat; que...
no s qu dir-te, Ignasi! Jo era un home tranquil, egoista: no
pensava ja en les dones... I ara, he canviat: ara em sembla que la
meva vida ha estat una equivocaci; que hauria d'haver treballat
per una dona, per uns fills; i la idea del matrimoni encara em
tempta... Ai, Ignasi, ja ho veus! sc un pobre home, amb la meva
falta de medis; un trist professor sense recursos. No tinc dret a
tenir aquestes pretensions de casar-me amb una vdua jove, una
dona d'una educaci superior a la meva, que quan la vegi em
sentir torbat, que no sabr qu dir, i que la vida amb ella em
ser un turment; perqu jo, ja ho saps, no tinc tracte, no s fer
certes coses, em torno vermell, sc un desgraciat...

-B, no ploris, Gaspar, no ploris... Tot, tot es pot arreglar.

-S; per, veus?, em sembla que estic ms ser; veus?, ara m'he
tret un pes de sobre... Necessitava dir-ho a tu...

-Mira, posa't tranquil: tu la veurs, ella et veur a tu, i Du
far el dems; i, si Du vol i les coses van favorablement al
vostre matrimoni, tot aix tindrs d'agrair a la senyoreta
Buxareu...

-Per tu, com a teleg, com a persona entesa en aquestes coses, tu
creus que m'he de casar?

-Per quin impediment hi ha perqu no puguis casar-te?

-No et sembla, Ignasi, que aix... vaja, aix s cosa de joves?
No et sembla que no hi tinc dret?

-Fill meu, aix tu ho sabrs. Tu et veus amb cor de fer feli una
dona, de compartir amb ella les teves alegries i les teves penes,
de seguir aquelles lleis tan hermoses que donava Sant Pau als
Efesis?

-S, s; per...

-Per qu?

-La meva posici, els meus medis escassos...

-No fas un treball honrat? No tens els teus estalvis, el teu
petit capital? No cobres al cap del mes la teva feina? I ella
(has de comptar amb ella, tamb), la vdua Avellana est
arregladeta, segons tinc ents. No et faltar el necessari per a
viure decentment.

-Aix, tu m'aconselles...

-Gaspar, jo no puc aconsellar-te res: ets tu, tu, qui has de
decidir: tu i ella. Encara no us heu vist: no saps si us
agradareu, si ella consentir. En fi, Gaspar, s una cosa llarga:
pensar, meditar, encomanar-ho a Du... sobretot aix, encomanar-ho
a Du. Tu has rebut una educaci piadosa. Jo, per part meva, les
oracions, el consell...

Quan el pare Tud digu aquestes paraules, una campaneta don
certs tocs especials que reclamaven la presncia immediata del
pare Tud a la porteria. El professor no volgu ser ms molest:
acompany el pare Tud escales avall, i en acomiadar-se, el
jesuita va donar-li quatre copets a l'esquena, dient-li
nerviosament:

-Vaja, Gaspar: tot s'arreglar, tot s'arreglar.

El pobre Melrosada s'havia esbravat una mica; per el que s
treure'n l'aigua clara, aix, ni pensar-ho: el futur era ms
tenebrs que mai.

s veritat que el seu cos va animar-lo; per aquesta animaci
produa encara un desgavell ms gran.

En Melrosada, en sortir del convent, es top amb el mirall d'una
tenda, i s'hi va esguardar amb l'esguard ms pessimista de la seva
vida. La cara, el posat, el vestit que duia, fins els ulls
vermellosos, una mica inflats per aquell plor tan sincer que
engeg davant del religis; tot li semblava deplorable: al pobre
ms ple de mals i ms carregat de misria, l'hauria pres per un
Don Joan al costat seu. I s'estava parat, amb un aire d'imbcil,
davant del mirall, sense gosar anar-se'n, sense atrevir-se a
respirar, a aixecar el cap, ni a fer un gest una mica viril.
Impossible! Impossible!- deia en Melrosada. Per fi, dos nois
atorrollats, que anaven conversant, li donaren una empenta
formidable, que de poc no el tiren a terra. En Melrosada tingu
una paraula d'ira, i se n'an corrents all on el duia la
fatalitat. El pobre professor recordava totes les lluites i
inquietuds de quan era jove; per all que li passava era ms fort
que tot. Arrib a la Rambla; ensopegava amb la gent; va estar a
punt que l'aixafs un tramvia. Per fi entr al _Siglo_. No sabia
ben b on queia el bar: ho pregunt una pila de vegades amb veu
tremolosa. Puj i baix escales. Unes noies que despatxaven
sabates es rigueren d'ell, i una altra de la secci de joguines el
prengu per un stir. Desprs de patir molt, an a raure all on
desitjava. Va agafar un diari, i es va estar a l'aguait, suant
tots els clzers d'amargor i sentint un desig estrany, una mena
d'illusi infantil, i una febror que inflava les seves tristes
venes. Pobre Melrosada!

Per fi arrib el moment. La tia Paulina anava endavant, i va
fer-li l'ullet de seguida.

-Ai, Melrosada! Vost per aqu? Quina casualitat! No es
coneixen?...

I Paulina fu la presentaci.

Isabel feia una mica de goig, anava molt ben arreglada i molt
estirada, es donava uns aires de persona distingida, i parlava amb
una afectaci espantosa. A en Melrosada li sembl molt ms que
acceptable; i de moment, oblidant la idea pessimista que havia
format de la seva prpia persona, li lluren els ulls d'amable
desig, i qued tan dolament ridcul, tan tendrament,
cumpliments, que la Paulina pens -Aix s peix al cove.

Isabel es mantingu en una discreta reserva, que desconcert en
Melrosada, i de seguida una flama li encengu el rostre, i es
qued amb la paraula a la boca. La tia Paulina s'esver una mica;
per pensava :-Aix ja sol passar, en aquests casos.- I procur
parlar, i dir fora coses, perqu en Melrosada s'ans refent a poc
a poc.

Isabel mirava en Melrosada amb un ull esquerp. La tia Paulina no
sabia ben b si aquesta actitud de la seva amiga era menyspreu o
desig de ser conquistada i oferint la resistncia convenient.

Paulina invit en Melrosada a seure a la taula d'elles. Isabel no
demostr ni contentament ni disgust. En Melrosada tremolava
visiblement, i feia patir a Paulina cada cop que duia una cosa a
la boca. Un xic tranquillitzat, En Melrosada parl del temps.
Paulina llo la bona qualitat del pernil que els servien. Isabel,
una mica ms espiritual, volgu enraonar de belles arts, i digu
que ella havia pintat un paravent per regalar a una amiga seva
quan es va casar; d'aix feia molt temps. I digu, dems, que
havia conegut bastant la Pepita Teixidor, encara que no li
agradava el seu estil.

En Melrosada estava encisat amb la vdua, per cada vegada s'anava
posant ms trist; la veia tan lluny, tan lluny! Per un moment
s'imaginava les coses ms absurdes i ms doloroses. Pensava que,
si per un miracle del cel s'arribs a casar amb ella, quan el
veuria en samarreta apretaria a crrer; era impossible que aquella
dona pogus estimar-lo. De pensar en la declaraci se li entelava
el cervell i els ulls li feien pampallugues. De tant en tant
Isabel li dirigia una amable rialleta; i aleshores en Melrosada
pensava: -Potser s! potser s!- I volia quedar una mica arrogant,
i es tirava endarrera, i se li veia la corbata, que havia cedit un
poc, i el botonet de metall ennegrit que li aguantava el coll; i
en aquells moments en Melrosada era per a fer perdre totes les
illusions.

El berenar aquell fin amb una conversa inaguantable. Els tres
personatges adoptaven actituds que era impossible conciliar; en
Melrosada no veia res; la tia Paulina estava satisfeta del primer
pas donat; la vdua era una esfinx.

Quan en Melrosada s'acomiad va retenir un instant la m d'Isabel
dins de la seva, sent una escalfor molt intensa, com si el cor li
ans a rebentar i els ulls li saltessin de les rbites; i
l'esquifit professor va veure la dama com s'allunyava enduent-se
les perles de la felicitat i deixant-li noms una goteta
d'esperana, amargada per totes les angnies imaginables!



V

Isabel era una dona d'aquelles a qui un marit vulgar, quasi
bestial, egoista i sense gens d'esperit va assecar-li amb uns
quants mesos de matrimoni aquella floreta dels divuit anys.

Eixuta per a sentir l'amor, s'havia encongit dins una viduesa
arreglada i honesta. Les prctiques religioses, les regles de
societat, i sobretot el que dir la gent, l'havien lliurada sempre
de qualsevol relliscada. Com que tenia una figureta graciosa,
procurava no descuidar el fsic, i estava molt satisfeta que de
tant en tant li arribs una d'aquelles paraules que enllamineixen
les animetes femenines.

Per la situaci del seu marit, fins per la seva posici econmica,
Isabel no havia pogut fer mai el paper que hauria desitjat, ni
havia alternat mai amb la gent que fra del seu gust. Aix era
causa que sempre volgus afectar una gran distinci, sobretot
davant de les porteres i de la gent humil. Encara que no tenia
l'edat de renunciar a les roses, Isabel estava una mica passadeta
i havia perdut l'humor; per com que era una dona insensible, i no
hi veia ms enll del vestit de la temporada que li feia una
modista annima, i s'arreglava a casa, ajudada d'una Carmeta
qualsevol; com que no tenia altres idees, ni altres preocupacions
espirituals, que el quedar b amb la cosina tal i el fer un paper
fred a la tia fulana, i la seva felicitat consistia que li
diguessin -Quin goig que fas!- Isabel no podia queixar-se de la
vida. Dems estava convenuda que era una elegant, i parlava amb
despreci de totes les dames que anaven en autombil,
considerant-les unes pervingudes i unes ordinries.

Paulina, innocent i plena de bones intencions, estimava Isabel com
a la millor amiga. Isabel sentia per Paulina una absoluta
indiferncia, per fingia una gran amistat, perqu Paulina estava
molt ms ben relacionada que ella, i per mitj de Paulina havia
arribat a formar part de la Junta d'alguna Gota de Llet, i havia
pogut menjar pastes (que ella sucava al te) en alguna d'aquelles
cases en qu l'amo est ficat en Comanditeries i Annimes.

Per altra banda Paulina era una desenfeinada, i ella, que tamb
tenia totes les feines fetes, trobava gust xerrant, retallant i
comentant.

La proposici matrimonial sembl. a Isabel una cosa absurda, no
impossible. No sentia necessitat d'estimar ning ni de tenir un
home a la vora; per si el pretendent li hagus caigut en grcia
potser s'hi hauria casat. En el cas del professor en Melrosada li
sembl indigne d'ella des del primer moment; per, com que Paulina
s'ho havia pres d'una manera tan seriosa, no volgu
desenganyar-la. I, en el fons de tot, una repulsi absoluta no la
sentia, tampoc: al que estava decidida, Isabel, era a no consentir
a casar-se, purament i exclusiva, per donar gust a Paulina. Aquell
senyor Melrosada li semblava una bona persona: fins no el trob
gaire lleig; per no era per a ella: estava mancat de distinci,
no era una persona fina; i, al costat seu, no podia fer-hi un
paper que li millors la situaci present.

De totes maneres, Isabel, quan abandon en Melrosada, no volgu
defraudar les esperances de la seva amiga: i digu que l'havia
trobat simptic; i aquesta sola afirmaci va ser prou perqu
Paulina ans a casa dels seus nebots dient que Isabel estava
follament enamorada de don Gaspar.

Es lament, per, de la timidesa del professor i de la falta de
mn que se li veia a cada moment. Tota la famlia va riure dels
fets de la tarda, i la tia Paulina estava molt indignada de la
poca serietat amb qu els seus nebots es prenien coses de tanta
importncia.

Don Gaspar Melrosada, quan abandon les dues dames, an Rambla
avall, Rambla avall, fins a arribar al monument d'en Pitarra. I
quina en duia de cap? Ell sabia que al carrer del Gnjol hi havia
una casa que se'n deia _La Buena Sombra_. En Melrosada vivia un
moment trgic de la seva vida, una hora de desballestament
absolut, de revolta terrible; en la seva nima, tot el de dalt
anava a baix, i el de baix a dalt. De primer antuvi pens atiar al
port i caure dins d'una barcassa de carb, a veure si es trencava
una cama o li passava un fet sensacional. A tirar-se de cap a
l'aigua no hi estava ben decidit: duia altres plans ms o menys
pintorescs; i transig amb les seves decisions extremes, acordant
el segent: entraria en un lloc de corrupci, i esperaria,
esperaria...

Tremolant i esveradssim, va empnyer la porta del _caf concert_.
Es sentia el pol a tot arreu del cos, i estava vermell com un
perdigot. Com que ell no hi era fet, a anar per aquestes bandes,
vacill, de primer moment, sense saber on es collocaria. A les
llotges hi veia un sens fi de barrilaires, i algun vell ensopit o
potser que es divertia massa; all no era per a ell. No s'atrevia
tampoc a seure en les cadires de primera fila: era comprometre's.
Per fi es determin per installar-se en una tauleta de caf a la
vora de la porta d'entrada.

De moment qued incendiat per l'escenari. Lo que hi passava era
una barreja de soroll de talons i castanyoles, i una llum
projectada sobre uns braos i un escot, i una mica d'antiqeles, i
un b de du de _mantn de Manila_.

En Melrosada bad la boca i li brillaren els ulls. La dama de
l'escenari l'emocionava: i es feia la illusi que sentia una
febre satnica a tot el cos. Pensava en la cocana, en l'opi i
altres coses que havia sentit a dir, i en la mort de Petroni, tal
com la conta el _Quo Vadis_. En aquest xtasi deliqescent se li
present el cambrer, en Melrosada va mirar-lo amb un posat
completament d'idiota. El cambrer, veient que en Melrosada no
demanava res, li digu:

-Qu pendr, el senyor?

El professor no contestava res, i el cambrer insist.

-Qu pendr, el senyor? La consumaci s obligatria.

Don Gaspar torn al mn dels vius. Aquell bon home que
l'interrogava tan servicial era un sser vulgarssim, i feia cara
de ser una persona excellent. En Melrosada guait al seu volt i
vei vasos de cervesa, i digu que li duguessin cervesa.

La dansarina es retir, i sort una altra senyora ms provocativa.
En Melrosada estava intrigadssim : amb un posat de mussol mirava
l'escenari, que no podia separar-ne els ulls. Una dona vella i mal
endreada, que tenia parentiu o relaci ms o menys directa amb
alguna artista, va seure a la taula del professor. Com que en
Melrosada no protest, i a la dona va semblar-li un disbauxat de
molt bona jeia, li digu tranquilament:

-Escolta: que em convides a caf?

En Melrosada no contest; i quan comparegu el criat amb el doble
de cervesa, la intrusa li estir el gec i digu:

-Tu, porta'm un caf.

El cambrer, sense dar resposta, port el caf; per aleshores, al
nostre home, li pass una cosa ms que desgraciada.

Molt a la seva vora bromejaven uns jovenets conegudssims per ell.
Dos de la colla eren _llussos_. Tots estudiaven l'ampliaci de
dret, i en Melrosada els havia donat llions de dibuix _in illo
tempore_.

Els nois comenaren a mirar-lo i a riure, i en Melrosada se
n'adon; i, de moment, tota la seva magnfica tragdia se n'an a
rodar davant de la por cmica, de l'esverament miserable, que
l'agaf, com si fos un infant que l'atrapen de dits a la sucrera.
El professor s'arronava com un conill. Amb la sufocaci que va
rebre li vingu un atac de tos que no s'acabava mai: una tos tan
forta, tan comprometedora, que tothom es gir a mirar-se'l i alg
fu: -Xit... xiiiit...

La dona que seia amb ell l'abandon; com ofesa, i li digu, amb
aire despectiu:

-Ja em pagars aquest caf.

La tos s'an calmant; per li entr un fred, un tremol, una
vergonya, que es pensava de deb que es moria. Va pagar la cervesa
i el caf, i va fugir del local, acompanyat de les rialles de
tothom.

En Melrosada continu en el seu estat deliqescent. En els
aparadors de les botigues s'imaginava veure-hi formes lbriques i
horribles temptacions; les llums li cegaren la vista; el contacte
de la gent l'ofegava. Ell es creia un sser petit, negre del carb
de l'infern, degradat, desfet, indigne de presentar-se davant de
ning. Els quatre estudiants li semblava, encara, que el seguien:
les llurs rialletes agudes li fiblaven a l'orella, i les sentia,
dins del cervell encs, com si fossin un airet desagradable i
agudssim. De tant en tant es girava per mirar si de deb les
puntes dels peus persecutors li tocaven els seus talons, i en lloc
dels estudiants s'ensopegava a veure una revinguda dama o un home
trist i desolat com ell. Quan arrib a Canaletes ja li havia
passat l'emoci; la caminada i l'aire de la nit li posaren
l'enteniment en son lloc. Aleshores s'exclam: -Qu has fet,
Melrosada! On t'has ficat? Qu has vist?- El pobre home no sabia
qu respondre's a si mateix. Sentia com un horror de la seva pell,
dels seus ulls, de la seva boca, del seu vestit, impregnat del fum
i les olors del local; dels seus dits, que havien agafat el vas de
cervesa, aquell mateix vas on potser havia begut una donota; i com
una fria infernal, veia al seu costat aquella desgraciada que
havia ingerit un caf a les seves costelles.

Anava pensant, pensant, i l'horror era encara ms intensa. -Qu
volies fer? Qu era del teu esperit?- Aleshores recordava que la
idea del sucidi li havia esbarriat el pensament: una suor freda
torn a apoderar-se del seu cos. El suicidi! En Melrosada sentia
una por estranya, una por de morir: potser la terra que
l'aguantava no era prou ferma sota els peus. Per no; estava ben
lluny de la mort; i es preguntava: -Per qu, per qu, tot aix?-
Aleshores veia el d'abans: l'estona del bar, les mirades de la
vdua, el que ell havia dit, el que havia fet, el seu torbament,
la seva falta de grcia... No s'imaginava com d'una cosa n'havia
vingut l'altra: era tan absurd, tot el que li succea aquella
tarda!

I, en mig de totes les coses trboles (des de la conversa del
tramvia, des del dileg amb el seu cos, fins a les rialletes dels
estudiants), en Melrosada veia la figura de la Isabel.

El seu petit cervell incomprensiu, la seva mica de sensibilitat
eixarreda, feien el mxim esfor i donaven tot el que de si els
era perms donar. El pensament d'en Melrosada era tot per a la
vdua: procurava recordar detalladament els cops de cap, les
girades d'ulls, els sospirs, les paraules, la manera d'agafar el
ganivet, la forma de mastegar, la grcia a eixugar-se els llavis,
el lmit d'enfonsament del capell, les clapetes de polvos de la
cara, la mica de pl moix, la posici exacta de les dents; tot
all que en aquells moments en Melrosada (o stir delicis!)
hauria omplert de besos. Per no: ell no n'era digne! Com a
contrast de la vdua, es veia ell, es recordava amb tots els pls
i senyals, i encara es feia ms petit i ms ridcul davant
d'aquella dona fatal que es posava en mig del cam de la seva
vida.

O Isabel! Perla amarga, diamant inassolible, lliri que tremoles en
el cim del penyal esquerp! En Melrosada et guaita com una trista
tortuga aclaparada per la closca de la seva indignitat i la seva
timidesa!

En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a
fer-se illusions que el trasbalsava _una cosa_ que no volia
anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de
pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest
sentiment que dna esgarrifances delicioses i omple la sang de la
ms dola angnia. Ell, l'home tmid, l'home gris, estava en
possessi del que s etern com la divinitat que mou el sol i les
estrelles!

Amb aquesta tamborinada de pensaments, el professor de dibuix.
assol un tramvia de Grcia-Rambles, i va seure, arraulit i
capficat, a la vora de una dola velleta que duia un gran ram de
flors. I les idees d'en Melrosada eren encara ms roses, ms
blaves, ms malves i ms perles, i el perfum i la frescor del ram
l'anaven enterbolint deliciosament. Ja no pensava en la negror del
caf concert, en els absurds esdeveniments i el desig de trgica
disbauxa: era la vdua primeta, lleugera, endreada i polida, que
el tenia tot feble i tot tremolads com una gelatina.

Arrib a la dispesa, i fou rebut pel seu amic i confident, un
empleat del Municipi. que es deia Salvador Punt i era
espiritista. En Salvador Punt, celibatari, escardalenc, tenia la
cambra al costat de la d'en Melrosada. Com que eren els vells de
la casa, els lligava una encisadora amistat, i tots els diumenges
anaven a pendre caf. En Salvador Punti va veure signes, en el
rostre d'en Melrosada, que demostraven una interna excitaci; i,
mentre posaven les estovalles i tothom feia senyals de gana, en
Melrosada dugu el seu amic a un rec del menjadoret, i, sota una
Venus de guix, pronunci aquestes paraules:

-Punt, estic enamorat!...

* * *

Eren quarts de deu de la nit. Paulina estava a les acaballes del
seu modest sopar. Sola en el menjador, s'entretenia paladajant,
amb veritable golafreria, unes miques de formatge d'Holanda que
havia tallat curosament amb el ganivet de postres.

La minyona estava capficada perqu aquella nit Paulina no li havia
dit res: ni s'havia interessat pel preu dels ous, ni l'havia
torturada a preguntes. Paulina restava silenciosa, amb un aire de
satisfacci, com si un vol d'angelets invisibles li anessin a fer
petons al sotabarbes i a la nuca.

Desprs que va plegar el tovall i va engolir un glopet d'aigua,
sense dir res es retir a la seva cambra. Aquella nit tenia de
llegir encara la _Lectura Dominical_. Intent la lectura, per no
es feia crrec de res: s'empassava les lletres maquinalment sense
copsar-ne el sentit. Va plegar la revista, i va abandonar-se en el
sof on feia les migdiades.

Paulina Buxareu, encara que segurssima del seu xit, no hi
acabava de veure clar, en tot all que duia entre mans. Si no
perqu hauria estat una cosa poc convenient, Paulina va desitjar
una sentada amb el professor, per canviar impressions i esbrinar
l'efecte que la vdua havia produt en l'nima de don Gaspar. Per
no, no podia ser: aquelles hores de la nit, i ella sola! No, no:
de cap manera. Paulina va resignar-se, i procur aguantar la seva
impacincia.

La seva manera d'apreciar el cas de la vdua i el professor era
ben absurda. Un dia, perqu s, sense motiu que ho justifiqus, li
pass pel cap que en Melrosada i la Isabel havien de contraure
matrimoni. Aix semblar fantstic al lector, per Paulina Buxareu
era d'aquella manera: totes les idees que tenia sobre les coses, i
tots els pensaments que presidien les seves accions, eren nats
sense ra ni motiu de cap mena. Paulina Buxareu vivia fora de la
vida, completament externa a la realitat, encara que aparentment
semblava una bona burgesa, una dona que obra d'una manera
determinada, segons la seva educaci, la seva qualitat mental, els
prejudicis i el corrent de la vida que se l'emporta. Encara que
els que la coneguessin superficialment creguessin que Paulina era
aix, el fet cert i positiu s que Paulina, mai, mai de la vida va
obrar com una dona relativament equilibrada.

s que Paulina tenia una fantasia de baixa qualitat, per una
fantasia prodigiosa. Tota la literatura que s'havia empassat li
feia ms mal que una pedregada seca; i la seva pietat
profundssima, la seva religi gaireb fisiolgica, l'havien
guardada no poques vegades. Perqu Paulina, llegs el que llegs,
o sents contar el que sents contar, mai, mai es veia externa del
tot al que li entrava pels ulls i per les orelles. Com que era poc
comprensiva o comprenia malament, fins les tonteries desgraciades
dels seus autors predilectes es feien ms desgraciades encara en
el cervell de Paulina. A tota aquesta manera de ser s'hi ajuntava
un aplom esgarrifs, una fe absoluta en la seva superioritat sobre
les altres dones, i un do de proselitisme per a imposar tots el
seus acudits.

Un temps, quan es creia apta per a les grans passions i els actes
sublims, volgu assajar sobre la seva prpia persona, sense mirar
les conseqencies del que es proposava fer. Desprs, quan es don
aires de dona reposada, i lliure de les tempestats espirituals,
volgu fer servir la gent que la rodejava per forjar novelles
vives amb la sang i amb l'nima del prxim.

No vol dir que la tia Paulina fos una dona perillosa: duia, com
s'ha vist ja, tots els seus trucs pintats a la cara; per Du ha
posat en el mn ssers com en Gaspar Melrosada perqu les ties
Paulines, amb la ms bona intenci, en facin vctimes expiatries.

Ella havia llegit algun idilli entre un celibatari i una vdua;
ella sabia que els homes que viuen solters es tornen egoistes i
escptics, i que llur mort s com la dels pardals sota la neu.
L'aspecte teatral que oferia per a ella el casament d'en Melrosada
i la Isabel, i la simpatia que li havia inspirat el professor,
juntament amb el desig de fer-li la felicitat, foren els elements
que engendraren la idea monstruosa. Paulina no pens ni un sol
minut en les qualitats de l'un ni de l'altre, ni la inquiet per
un moment llur psicologia, perqu, per a Paulina Buxareu, les
nimes de la vdua i en Melrosada no eren precisament les vives i
veritables que informaven llurs cossos, sin que eren unes nimes
completament falses, que havia creat la imaginaci de Paulina; i
en Melrosada no era el professor tmid que viu a dispesa, i la
vdua no era aquella Isabel banal i egoista, sin que eren dos
ssers humans que no tenien res que veure amb la realitat i vivien
solament en el cervell de Paulina Buxareu.

Un cop se li acud la idea de aquest casament, ja no va tornar a
meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i
havia de succeir, perqu era bo, just, natural, per a ella; i
aleshores totes les seves forces tenien d'anar encaminades a
assolir-ho. No hi feia res, que tops amb dificultats terribles;
no l'esverava el ridcul ni la por d'un fracs: ella estava
segurssima que complia amb el seu deure.

Vet aqu per qu aquella nit la nostra adorable Paulina rumiava i
pensava i estava una mica intranquila. S'havia donat el primer
pas: el decisiu, potser. Ella estava segurssima que Isabel no hi
venia malament. En Melrosada era una incgnita; per Paulina tamb
estava segura que de la voluntat del professor ella podia fer-ne
el que volgus.

Quan la Paulina va jeure embolicada amb tots els atuells i
abrigalls del seu llit; quan reposava dolament dins la castssima
camisa de dormir, amb els cabells collits per una cfia nocturna;
desprs que hagu proms cinc pessetes a Sant Josep de la Muntanya
si tot all sortia del gust d'ella; la nostra Paulina, ja una mica
ensonyada, es lliur als ms optimistes pensaments. S'imagin la
llar dels seus amics. Ella hi anava de visita. Isabel li besava
les galtes amb emoci. En Melrosada li oprimia la m efusivament.
Ella seia a la voreta del foc. En Melrosada parlava de pintura;
tossia una mica; deia que estava constipat. La seva muller se
n'anava un instant per dur-li una tassa de te. Aleshores en
Melrosada li deia confidencialment:

-Paulina: sc feli!

Desprs tornava Isabel. Es posaven a parlar totes dues. Parlaven
de llurs coses: de vestits, de visites, de com es posava car el
servei, de l'excellncia del conill amb psols; i desprs,
desprs, ms baixet, Isabel, a cau d'orella, li deia aquestes
paraules:

-Paulina: saps?... Em sembla que s! em sembla que s!... Ahir
vrem anar a casa el metge...

I Paulina li besava les galtes, on llua una llgrima d'emoci i
pensava fer una gorreta ben bufona amb unes puntes i uns llacets
de seda.

I Paulina Buxareu, que pensava aquestes coses tan belles, es sent
venuda per la son, i comen una tanda de roncs tnues,
discretssims, virginals.



VI

Isabel havia vist tres o quatre vegades en Melrosada, i el
comentari que feia sempre a la seva amiga era aquest:

-Per, Paulina, si s tan tmid!

En Melrosada anava a aconsolar-se, amb la tia Paulina, de
l'esverament i del tremolor que li produa la seva enamorada.

-Estic foll! estic foll! Me l'estimo...

I Paulina contestava sempre:

-Doncs qu espera, home!

Paulina estava satisfeta, contenta de la seva obra. Veia amb
fruci les reformes que en Melrosada havia fet en el seu vestit,
en el pentinat, en un cert aire arrogant que es donava: en
Melrosada, en pocs dies, havia millorat moltssim; per estava com
avergonyit davant de la famlia Buxareu. No cal dir que les
classes de dibuix s'havien acabat feia temps i el professor noms
hi anava de tant en tant a fer visita. En Vctor, que al principi
esbronc la seva tia, acab per inhibir-se, i fins prohib a la
canalla que fessin broma de l'antic professor. Cada vegada que
parlava amb ell es trobava cohibit, perqu el pobre don Gaspar,
encara que dissimuls, era massa ingenu i no tenia recursos per
amagar l'estat de la seva nima.

Les entrevistes amb la vdua es feien en el bar del Siglo; per
la tia Paulina ja se n'havia empescat una de ms seriosa en el seu
propi domicili. Aprofitant la diada del seu sant, per exemple, una
tarda de petita reuni, per a veure si donava una empenta a don
Gaspar i l'home es decidia a declarar-se.

Isabel, que havia comenat l'aventura de per riure, estava tamb
una mica esverada davant de l'assidutat del professor. Perqu
Isabel es deia: -Aquest home se'm declarar. I qu faig
aleshores?- s positiu que en Melrosada no li feia gens de grcia:
li semblava impossible poder-lo estimar. I, si venia el moment de
la declaraci, qu? Li donaria una carbassa rodona. I aleshores la
seva amiga es faria crrec de la comdia jugada. S'evadiria sense
negar res ni prometre res? Demanaria temps per a pensar-s'hi? Li
diria que s des del primer moment?

Aquesta darrera pregunta l'omplia d'angnia. No, de cap manera:
Qu faria, ella, casada amb aquell home? s clar que ell
l'estimaria, la contemplaria; per qui era, ell? Un professor de
dibuix, un home humil, que estava arregladet, s, per que no
podia satisfer de cap manera les seves ambicions.

Isabel havia decidit, ja feia temps, una norma de vida. Ella no
tenia ms enll de trenta vuit anys, i els duia molt ben
portadets. La seva persona era cotitzable, encara que fos per una
petita quantitat, i estava resolta a no oferir-se en el mercat
matrimonial si ella no sortia guanyant-hi amb escreix; i el pobre
Melrosada, per bona persona que fos, no li oferia pas aquest
guany. I per tan poca cosa Isabel no volia provar, de cap manera,
una aventura matrimonial d'on potser sortiria amb les mans al cap.

Per, malgrat aquesta resoluci, Isabel dubtava i patia. La seva
amiga s'havia fet ja una falsa illusi. Aquesta illusi anava
creixent a mesura que passaven els dies, i Isabel no tenia cor per
a treure-la-hi d'un cop, per a dir-li que ella no estimava gens
don Gaspar, i que tot el que fes Paulina i el professor era
completament intil.

Isabel era hipcrita i covarda, i estava segura que Paulina no li
perdonaria aquest engany. Li feia por de perdre una amiga com
aquella, i li feia por, tamb, que vingus el moment terrible de
decidir-se. I, en mig d'aquestes pors, sentia una mena de
confiana en si mateixa: esperava que arribs algun esdeveniment,
una cosa que justifiqus el seu refs, de manera que en Melrosada
fos carbassejat i Paulina rests convenuda.

Els companys de dispesa d'en Melrosada notaren tot un canvi en el
professor; per ell estava reservadssim, i noms a en Salvador
Punt feia les revelacions necessries.

Les minyones de la casa en patiren les conseqencies d'aquell
canvi; perqu en Melrosada, home descuidat i pacfic, va tornar-se
exigent de mala manera i cada dia cridava dues hores si no li
havien enllustrat b les sabates o no li havien cosit un bot dels
pantalons en la forma que encoman la nit anterior; es feia
raspallar els vestits dues vegades el dia; i la minyona que li
arreglava la cambra not amb estupefacci que en Melrosada havia
adquirit un raspallet de les dents i una mena de pasta que feia
olor de menta. Tot aix es coment a la cuina, i les dones deduen
que el cast i innocent Melrosada tenia algun trafegot de
faldilles.

En Salvador Punt era el digne company d'en Melrosada; i, ms que
el seu parent jesuta i ms que ning, podia inspirar confiana al
professor enamorat.

En Salvador Punt era un espiritista ser i convenut.
Anticlerical terrible, no se li escapava, per, cap paraula
despectiva ni cap protesta contra els capellans: molt al contrari,
a la dispesa hi havia dos clergues, i ell els tractava amb el ms
gran respecte i amabilitat.

Segur de posseir la veritable doctrina, era condescendent amb
tothom i no es ficava amb ning; i, si algun cop li feien broma de
les seves conviccions especials, somreia serenament, i en el fons
de la seva nima perdonava l'indiscret.

De jovenet havia estimat amb passi una cosidora eixelebrada. Un
dia va veure que la cosidora li era infidel: en Punt va
resignar-se. I quan, desprs de molt temps, la malvestat va
oprimir aquella dona, ell va donar-li participaci en els seus
estalvis; participaci que encara continuava oferint amb veritable
filantropia.

Desprs d'aquest desengany, havia estat cast i no havia pensat mai
en el matrimoni. Complia estrictament els seus deures d'empleat
municipal, i no tenia altres vicis que pendre caf els diumenges,
anar a veure melodrames al Parallel, i, com a grans
extraordinaris, dinar al Petit Pelayo i sentir l'pera des del
quint pis del Liceu.

Un cop la setmana, sortia misteriosament desprs de sopar, i no
deia mai on encaminava els seus passos; encara que dos estudiants
de Balaguer, que feien la carrera de medicina, descobriren que en
Salvador Punt anava a una sessi d'espiritisme o a _fer el b_,
com diuen els iniciats.

En Punt era un home convenut de la seva valor limitada, i ho
fiava tot a la misericrdia divina. Mai promovia cap discussi, ni
contradeia els seus companys, ni afirmava res amb aplom. Comprenia
fins a quin punt la gent estava distanciada de la seva manera de
pensar i de sentir. Algun cop inici converses de proselitisme amb
en Melrosada; per veia clarament que el professor no hi volia
saber res, amb els esperits.

Per aquella situaci en que es trobava don Gaspar l'havia tret
del seu estat de fredor i d'equilibri mesqu: davant de les coses
del mn, es veia desconcertat, i admirava el seu company de
dispesa, el qual trobava un sentit a la vida i tenia resolt el
problema futur. En Melrosada, com un malalt que prova tots els
remeis, sense saber quin li donar la salut, es lliur, aquells
dies, al dileg confidencial amb en Salvador Punt, i li fu
confessi plenria. En Punt no creia en aquell amor. Opinava que,
en el cos d'en Melrosada, un esperit lbric hi havia fet de les
seves: calia que en Melrosada s'humilis i es purifiqus, i fes
esforos per desfer-se d'aquell esperit que el dominava.

Al professor li semblava una mica absurd, tot all: no s'ho
acabava de creure; i en Punt, amb veu amarga, li deia sempre:

-Melrosada, faltant-li la fe sn intils les meves paraules; la fe
s essencial.

En Melrosada vacill i dubt fins al punt que tot all que li
deia en Salvador Punt li produa un cert esverament.

En Salvador Punt intensific les seves prdiques; i en Melrosada,
que ja no es veia del tot extern a aquell mn misteris on vivia
el seu amic, sollicit l'iniciament, i en Punt, molt satisfet,
li va prometre que el duria a una sessi, on es faria perfecte
crrec i quedaria convenut de tot all que li semblava
impossible.

Una nit anaren al lloc del misteri. Era un entresol miserable del
carrer de Mendizbal. En aquell entresol hi vivia una certa dama
ex-amiga d'un aristcrata. Els dos visitants trucaren a la porta i
penetraren immediatament al menjador; un menjador petit on hi
havia una vintena de persones segudes al volt de la taula. En
Melrosada fou presentat a la mestressa. Era una dona d'uns
cinquanta anys, passada, pintada, vestida amb una bata de seda
violeta, trofeu d'antigues grandeses, per que aleshores tenia les
puntes estripades i la color beguda. Aquesta dona els reb amb
gran amabilitat, i els ofer dues cadires. La concurrncia era
tota d'aspecte humil i deplorable: dones que venien de qui sap a
on amb la canalla que se'ls adormia a la falda; algun noiet
dependent de drogueria; algunes modistetes que anaven amb el pare
i la mare i tota la famlia; i en un rec es distingia, pel seu
aspecte encara ms humil, un obrer monstrus com un gorilla, amb
les espatlles de descarregador del moll i una alria de Sant Pau,
que anava amb samarreta i pantalons de vellut. En Melrosada i en
Punt cridaven l'atenci per llur aire de senyors; i el professor
es meravell de la manera com tota aquella gent tractava el seu
amic, i de la germanor que presidia aquell acte.

Al moment que arribaren, un mdium feia admirables revelacions.
Era, el tal subjecte, un xicot prim, fadr llauner, que es sentia
posset feia dues hores, i encara no havia acabat la feina.

Es posava a gesticular en mig dels concurrents, cloa els ulls, i
feia unes aspiracions estranyes amb el nas, com si volgus ensumar
rap; i de sobte deia que la repblica era un fet, i es passava
els dits per la barba afaitada, i aleshores, un home gras i
vermell que se'l mirava amb uns ulls com unes taronges, deia, tot
convenut:

-s en Ruiz Zorrilla!

Desprs del seu discurs republic, el fadr mdium obria els ulls,
i els tornava a tancar de seguida. Es posava una m damunt del
pit, i l'altra m, amb el puny clos, la collocava damunt dels
ronyons; aixecava el cap amb arrogncia, i deia:

-_Voto a cien mil bombas!_

Aleshores el subjecte gras i vermell aclaria el personatge, i
insinuava, tmidament:

-s en Napole!

En Melrosada, encara que no creia res de tot all, s'estava quiet
com un pollet, i per res del mn s'hauria atrevit a parlar, ni a
riure's del que veia.

Per fi aquell xicot extraordinari s'assegu, demostrant una fatiga
enorme. La mestressa de la casa li dugu un vas d'aigua, i va
dir-li, maternalment:

-No s'_entregui_ ms: per avui ja n'hi ha prou.

I el xicot, quan sent aquestes paraules, s'embolic el coll amb
una bufanda, s'enfons la gorra, i fug cap a la porta sense dir
res.

Tot all, a judici d'en Melrosada, era bastant especial. En
Salvador Punt, completament oblidat del seu amic, s'entretenia
llegint les revelacions ms importants que havien fet aquells dies
els esperits, i que la mestressa tenia copiades a mquina.

No tard gaire a arribar una dama menuda, embolicada amb una
manteleta de pells de conill i una mantellina tronada. Tenia el
nas com un cigr, uns ulls petits i lluents, i un aspecte de mala
persona.

Aquella dona era una professional de l'espiritisme, i estava molt
carregada d'orgues. Tots la saludaren amb respecte. La mestressa
va dur-li una botella de vi i un vas; i, desprs de fer beguda, la
dama de les pells de conill comen un discurs sense cap ni peus,
amb una veueta de nas ensopidora. Deia un grapat d'heretgies
imponderables i tothom assentia amb el cap sense entendre'n un
borrall perqu aquella bona dona no sabia qu s'empescava.

Desprs del seu discurs preparatori vingu una oraci per a
illuminar les nimes i allunyar els mals esperits. La mestressa
recoman als presents que es concentressin, i tots acotaren el cap
i es posaren la m al front; i de seguida la dama del discurs
inici una mena d'atacs de nervis,i, sense gaire esfor, es trob
posseda per l'esperit d'un carreter de Teruel completament poca
solta. La mestressa i en Salvador Punt tractaren de convncer
l'aragons incorrecte, que se'n va anar aviat, desprs de fer
constar els desigs que tenia de pegar a la seva dona.

De l'altre cant de la cambra s'oren uns sospirs i uns bufecs, i
ja n'hi va haver una altra de posseda. Era una noia vinguda de la
Barceloneta, molt blanca i rossa, amb la cara enfarinada i sense
gens d'expressi. Duia un collaret de perles falses, i la pobreta
feia un posat de passar molta gana. Es sent trasbalsada per una
nima deshonesta, una mena de cortesana del carrer de Trentaclaus
que deia veritables inconvenincies. Cost moltes penes el
posar-la a to; i, pronunciant les oracions reglamentries, la
varen fer fugir ms que de pressa.

Quan encara no se n'havia anat aquella larva pertorbadora, dues
noies ms comenaren a bufar i a estremir-se, i vinga esperits i
esperits, que la pobra mestressa ja no s'hi entenia; i, en mig del
desori, aquell home gras i vermell es pos a plorar i a grinyolar,
i una _indivdua_ que tenia al costat, que era la seva prpia
muller, comen a bufar-li els ulls i a ventar-li el front.

El pobre home no volia ser posset, de cap manera, i els dimonis
el violentaven.

Grcies al buf poders de la seva dona, els esperits el deixaren
en pau; aleshores l'obrer gegant comen a roncar com un lle, i
a posar els ulls en blanc, i a tremolar d'una manera espantosa.
Una de les noies possedes, amb l'aspecte de somnmbula, an al
seu encontre i s'agafaren les mans, i el tremol era cada vegada
ms intens i ms esferedor. Els roncs del bastaix i els gemecs de
la noia arribaren a capficar en Melrosada, que ja es penedia
d'haver vingut i tenia por que d'un moment a l'altre seria posset
per algun tarambana.

La dona del nas de cigr comen a ventar el front de l'obrer, i
declar que estava pres de l'esperit d'un frare dolent que era
molt orgulls i no podia parlar, i que la noia que l'agafava de
les mans estava posseda per un altre dimoni tamb dolent i
orgulls. I el ms trist s que aquells esperits no volien
anar-se'n de cap manera.

Aquest espectacle grotesc i esgarrifs dur fins a la una de la
matinada ultra les oracions i les accions de grcies. La
concurrncia se n'an dolament, com si sortissin d'una funci de
puxinellis. La mestressa preg als visitants que no descuidessin
aquelles prctiques i no deixessin de venir les nits segents.

En Salvador Punt i en Melrosada caminaven agafats del bra. En
Melrosada estava intrigat i esverat per tot all, i no gosava
obrir la boca; i en Salvador Punt, desprs d'un llarg silenci,
digu aquestes paraules al seu amic:

-Vost ha vist, Melrosada: sn gent humil, i sense cultura; per
tenen fe, i Du estima els pobres i les nimes senzilles. Els
miracles mai sn provocats pels orgullosos.

L'obra que avui hem fet s una obra piadosa, una bona obra de
caritat. Ha de saber, amic meu, que les nimes dels morts volen
per l'espai, sense que es coneguin a si mateixes, amb tots els
defectes i vicis que tingueren en vida; i aquest s el seu
purgatori fins que Du els dna el coneixement de la veritable
llum i assoleixen aleshores la felicitat eterna. Aquestes nimes,
que purguen encara en la ignorncia de la veritat, es serveixen
d'un cos viu per a manifestar-se. El mdium s l'instrument de qu
es valen per a parlar als vius i per a confessar la seva
desgrcia; i aleshores les nostres oracions i els nostres consells
les ajuden a cercar la llum, a humiliar-se i que puguin conixer
la seva naturalesa d'esperits.

L'obra d'ensenyament s la que hem celebrat avui. Nosaltres hem de
procurar fer el b a les nimes del purgatori i conduir totes les
nostres accions pel cam recte, perqu desprs de la mort el
nostre esperit no fugi com el d'aquests desgraciats.

-Li confesso, Punt, que tot aix s extraordinari- contest en
Melrosada; -per tamb dec dir-li que no em soluciona res, que no
hi veig clar en lo que pugui referir-se al meu amor.

-Veur, Melrosada: no totes les nimes es manifesten clarament.
Aquell pobre obrer de l'atac epilptic, fa vint anys que el domina
un esperit i no vol abandonar, de cap manera, el seu cos, i noms
en circumstncies de gran concentraci l'esperit es manifesta a la
intelligncia dels altres, per no pot parlar mai. Algun mal amic
que vost ha tingut a la vida, alguna persona morta a qui vost
agravi involuntriament, es venja en aquesta forma: fent-li
creure que vost sent una passi per una dona, donant-li les
inquietuds i les vacillacions que ara el dominen.

-Li confesso, Punt, que tot aix no m'acaba de convncer. Em
sembla que el meu enamorament ser tan fora de lloc com vulgui,
per els esperits dels morts no hi tenen res que veure.

-Vost podr opinar aix, per el que jo li he dit s la pura
veritat. No em ve de nou la seva poca fe: necessita altres
experincies; per cregui'm, Melrosada, humilis...

Aquella nit el professor reb una gran decepci: el seu company no
li podia aclarir l'estat de la seva nima. No, no: de cap manera.
Havia patit terriblement: aquell espectacle del carrer de
Mendizbal l'esborronava com l'escena del caf concert. Mal per
mal, preferia la conversa del seu cos jesuta o els panorames
optimistes de la tia Paulina.

Des d'aleshores comprengu que entre en Salvador Punt i ell hi
havia un abisme espants. Com podia ser veritat, aquella teoria
absurda? No era cap mal esperit, el que el dominava: era el cos
eixerit de la vdua, la seva conversa, les seves mans fines i les
seves ungles acurades. Oh! aquelles mans!

El que no comprenia en Melrosada era per qu el seu instint no
s'havia despertat fins aleshores; com havia passat tota una vida
sense pensar en la necessitat absoluta de cercar una dona honrada
que l'estims. I la por era sempre la mateixa: creure que potser
havia fet tard, que era ja impossible que ell enamors ning.

En Melrosada feia anys que menava una vida absolutament casta, i
una idea terrible li perforava el cervell com un filaberqu. Es
ruboritzava de confessar-s'ho a s mateix; per era una cosa
essencial, una cosa imprescindible, per a assolir el que
desitjava.

Aquesta temor tan ntima no s'atrev a manifestar-la a ning: fins
es donava vergonya de consultar-ho a cap metge. En Melrosada era
excessivament pudors; per la seva por era excessivament
inquietant. Aquella nit de l'espiritisme, quan en Melrosada
abandon el seu amic, es sent ms que mai dominat pel dubte
corsecador. Es tanc a la seva cambra, i li vingu una idea
ardida, veritablement imprpia d'ell. No volia viure ms amb
aquella intranquillitat: decid que l'endem, a la caiguda de la
tarda, faria la prova. Organitz tot un programa: aniria a tal
banda, beuria una mica, procuraria perdre el seny, i desprs...
desprs... Quan pens en lo de desprs en Melrosada s'esver ms
que mai. Oh, no! De cap manera! No podia fer-ho, no havia de
fer-ho: el seu amor l'en guardaria! Ell, cometre semblant
indignitat? Ni que fos a fi de b.

En Melrosada sent unes esgarrifances de fred espantoses, i, sense
saber com, els ulls se li ompliren de llgrimes; i, tremolant,
agaf la seva camisa de dormir i l'apret contra el pit com si fos
un lliri purssim.



VII

Som al jard dels Buxareu. Fa un solet delicis, i la famlia
acaba de dinar. La tia Paulina ha estat invitada. Truquen a la
porta del carrer, i apareix, al cap de pocs segons, l'ex-professor
de dibuix a interrompre les digestions.

La tia Paulina s'est preparant per fer el salt del tigre, vull
dir, per precipitar la declaraci d'en Melrosada. Fa una pila de
dies que ja t encarregats els melindros.

En Melrosada va endreadet i polit, per la tia Paulina ha reparat
una cosa que li clava una espina al cor: quan en Melrosada ha fet
s d'un seient de palla i ha posat una cama damunt de l'altra,
impdicament uns calotets de tela gruixuda han tret el nas sota
els pantalons i han manifestat unes vetes indecoroses, renyides
amb l'elegncia ms elemental. La tia Paulina esguarda el fragment
d'indumentria interior amb un esglai progressiu. Com, ella, tan
observadora, no se'n havia adonat abans, d'aquell detallet
imperdonable?

Com, en Melrosada, volia empendre l'arriscada prova d'enamorar la
Isabel sense fer-se crrec de la impropietat d'aquella pea
arcaica?

La tia Paulina estava tan nerviosa, que els inofensius calotets
li semblaven un obstacle invencible, una mena de falange
macednica, que sortia brutalment a disputar-li la victria. En
Melrosada era absent a les angnies de la tia Paulina: ell duia
aquells calotets perqu no li havien ensenyat a dur-ne d'altres;
i es lligava, les vetes d'aquella manera, quasi arran del cuiro de
la bota, perqu tota la vida se les havia lligades de tal fais.

Una iniciativa prpia, una graciosa reforma sobre aquest punt,
hauria estat demanar massa al professor: prou feia amb el nus de
la corbata i amb el raspall de les dents.

La tia Paulina no veia res ni podia articular paraules. En
Melrosada estava una mica torbat, sense saber a qu obea
l'actitud de la seva amiga: procurava seguir una conversa general
amb en Vctor Buxareu i la seva dona. Els nens petits corrien pel
jard, i els dos grans estaven molestssims fent preguntes
geogrfiques. Estiraven l'americana de don Gaspar i li deien:

-A veure si sap on s el Bramaputra.

En Melrosada s'indignava per minuts en veure com els nens
palesaven la seva ignorncia i voltaven els fulls d'un atlas tot
dient-li:

-Ela, ela, que no ho sap!

La tia Paulina, com si estigus hipnotitzada, mirava fixament els
calotets: no podia separar-ne els ulls. Aquella tarda fou d'una
tristesa aclaparadora.

Unes hores desprs, quan en Melrosada an cap a casa sense haver
pogut veure la Isabel, fou sobtat per una visita.

Quatre copets sonaren a la porta de l'habitaci, i en Melrosada
obr. Era la tia Paulina.

En Melrosada qued lvid d'emoci. Excus el desordre de la
cambra, no sab qu dir; per la tia Paulina estava severa: una
implacable decisi llua en els seus ulls. En Melrosada volia
preguntar: no sabia el perqu d'aquella visita. Com era possible?
La tia Paulina a aquelles hores, i sola! Qu devia haver passat?
Quina gran desgrcia venia a comunicar-li?

La tia Paulina, com una deessa, despreciava totes les inquietuds
del professor. Obr una capseta blanca, i va treure una mena de
tires flexibles armades de llaunes i gafets. Un cop les hagu
posades damunt la calaixera del professor, orden:

-Melrosada: posi un peu a la cadira i arremangui's els pantalons.

-Pa...pa...ulina...

-Obeeixi.

En Melrosada t un peu a la cadira i s'ha arremangat el pantalon.
Est vermell i tremola visiblement.

-Melrosada: descordi's les vetes i lligui-se-les una mica ms
amunt de manera que el mitj quedi fora dels calotets.

-Pau...pau...lina...

En Melrosada fa el que li manen, amb una poca traa desconcertant:
es deslliga les vetes, i mostra una mica de carn groguenca com una
cuixa de gallina plomada, amb quatre pls estantissos.

Aleshores la tia Paulina, solemnement, com si funds una nova orde
de la _Jarretire_, li posa la lligacama. Quan ha vist la
lligacama aguantant el mitj de don Gspar, fa un sospir
profundssim, que li fa trontollar tot el pit de satisfacci.

Desprs, amb un to imperatiu, encara li diu aquestes paraules:

-D'avui endavant es posar lligacames. On va, home, amb aquelles
vetes! No veu que no farem res?

En Melrosada encara no ha tornat en si de totes aquestes emocions,
per la tia Paulina ja ha abandonat la cambra i ja s al corredor,
don Gaspar li va al darrera cridant:

-Paulina!... Paulina!...

Els companys de dispesa s'han informat del fet. Es comenta la cosa
de mil maneres. Una dama ha entrat a l'habitaci del professor: en
Melrosada ha estat una estona sol amb ella. La remor arrib a
orelles de la mestressa. A l'hora de sopar s'insinuen rialles
burletes.

A la mestressa no li fa gens de goig, tot all.

En Salvador Punt, que sempre seu al costat de don Gaspar, es
troba, aquella nit, constipadssim: resta a la seva cambra, perdut
entre les mantes i ensumant vapor d'eucaliptus. En Melrosada est
desarmat entre els seus companys; no gosa aixecar els ulls de la
vianda; menja amb les galtes vermelles i suant d'angnia.

Quan el sopar ha finit, la dispesera emprn en Melrosada
privadament.

-Don Gaspar, vost sap que la meva casa s una casa seriosa: hi ha
dos sacerdots i hi ha la senyoreta Gertrudis, i... francament...
don Gaspar, una servidora no voldria molestar-lo (vost s el ms
vell de la casa... jo no ms li dec que favor); per... don
Gaspar... vost comprn...

En Melrosada est tan emocionat i tan fora de si, que no sap si
saltar al coll de la dispesera i estrangular-la com un gall
d'indi. Aix ja s massa! Aquesta broma no es pot tolerar!
Imaginar-se semblant cosa d'ell!

Per altra banda veu en Melrosada que tota protesta fra intil, i
adopta un aire de vctima sacrificada, i pensa: -Tot aix ho
pateixo per la Isabel! per ella! Tot sigui per ella!

Quan la dispesera ha finit el serm, en Melrosada contesta, amb
gran humilitat: -Est b, Teresina: ho tindr present.

-Per Du, don Gaspar! Jo no voldria ofendre'l!... En Melrosada
entra a la cambra d'en Salvador Punt. El seu amic t un bromerot
de mil dimonis dintre la closca: el constipat est en el perode
lgid.

En Melrosada, caritativament, amablement, agafa una novella que
s damunt la tauleta de nit, i comena la lectura.

En Salvador Punt s'endormisca. En Melrosada sent una dolor viva a
les pantorrilles: les lligacames l'apreten que s un gust.



VIII

La tia Paulina ja en t prou d'indecisions i de timideses.
L'espectre dels calotets ha desaparescut. En Melrosada ha proms
que faria un punt d'home, i sembla que anirem a raure a all de
les primeres amonestacions.

La tia Paulina ho ha preparat tot magnficament, amb una precisi
admirable. No ha volgut invitar gaires persones: vuit o deu a tot
tirar.

Els invitats entraran a la sala. El menjador estar a punt per a
quan arribi l'hora: hi ha xocolata amb melindros, tortells,
pastissos i vi ranci, flors per tot arreu, i un luxe de
tovallonets, estovalletes i camins de taula.

La declaraci s'ha de fer abans del berenar: en Melrosada
aprofitar una ocasi favorable. El corredor, per exemple, li ser
d'una gran utilitat: tot caminant podr arreglar la cosa. La tia
Paulina pensa que aix s un ai! La qesti s donar el primer
pas: tota la resta ja anir venint.

En Melrosada est decidit, encara que la visita que li ha fet la
tia Paulina la vetlla mateixa de l'esdeveniment, i l'aparici de
les lligacames, el tenen una mica desorientat. El mat, en
llevar-se, ha intentat posar-se-les, i ha notat que l'apretaven
molt. Les ha afluixades una mica, per l'home no s'hi sent prou a
gust.

La tia Paulina voldria fer d'en Melrosada un home elegant i
gentil; i, com que ella no creu que res sigui impossible, treballa
sense parar. El casament d'en Melrosada i la vidua l'interessa com
si es tracts del casament d'ella mateixa: aix justifica la
visible inquietud que la domina quan tot just apunten les primeres
hores de la tarda.

En Melrosada arriba molt abans que els altres invitats. S'ha fet
tallar els cabells i duu un vestit nou. Est agradssim a la tia
Paulina. La tia Paulina s'excusa per la conducta observada amb ell
a propsit de les lligacames. En Melrosada somriu.

-Paulina, vost s com la meva mare.

Quan en Melrosada ha dit aix, li sembla que pot ser ofensiu per a
la tia Paulina.

-Vost s la meva germaneta. Per a vost no tinc secrets. Com ho
faria, sense vost?

En Melrosada pondera la serietat dels moments. Fa constar que
aquest s potser el dia ms important de la seva vida: si les
circumstncies li sn favorables, avui es decidir la seva sort.

La tia Paulina parla del carcter una mica especial de la seva
amiga, del to reservat que adopta amb ella sempre que es tracta
del professor; per la tia Paulina est plena de confiana.

En Melrosada, a conseqencia de les contnues emocions, no s'ha
trobat gaire b la nit passada i, al migdia, a penes ha dinat:
aix fa que senti una mica de mal de cor. Per no s'atreveix a
demanar res: ha donat un cop d'ull a les llaminadures del
menjador, i pensa, ntimament, que molt aviat barrejar la dolor
dels tortells amb el s de l'enamorada.

Han arribat els invitats. Sn tres cosines de Paulina: totes tres
solteres, intensament xerraires, primes i complimentadores.
Desprs ve el matrimoni Perearnau, que sn vens, no tenen
descndencia, i sempre que veuen xocolata en perspectiva hi
acuden, encara que sigui a les portes de l'infern. Desprs han
vingut dues germanes bessones, amigues de Paulina. Aquestes
bessones sn el plat fort de la reuni, perqu tenen
l'especialitat que l'una toca el piano i l'altra canta. Sn filles
d'un asturi i una anglesa. Han estat molt desgraciades, i fan
l'ofici d'institutrius. Volen que se les tracti de _miss_, i tenen
pretensions de ser molt distingides. Van ms encarquerades que un
lloro dissecat, duen perruques postisses, i es creuen ser les
niques persones de Barcelona que saben donar un te.

La tia Paulina les aprecia molt, per aquella debilitat que sent
per totes les coses intils. Les dues bessones no l'abandonen mai,
perqu la tia Paulina s la sola persona que t pacincia per a
escoltar la histria d'un plet que conten.

L'ltima a arribar s la Isabel. En Melrosada, que fa dies que no
l'ha vista, ha comenat a sentir un moviment al cor que el
desconcerta. Intenta posar-se al costat de la Isabel, per per ara
s intil: les dues bessones la tenen acaparada, contant-li una
malaltia plena de complicacions. El marit Perearnau, que s un
inconvenient i mai sap el que t de dir i el que t de callar, ha
fet una srie d'apreciacions sobre el cutis de Paulina que
mortifiquen la seva dona. Paulina vol girar la conversa, per en
Perearnau s d'aquells pesats que quan fiquen la banya no la saben
treure. Les tres cosines demanen amb gran insistncia a en
Melrosada que doni la seva opini sobre unes pintures d'en Joan
Llimona.

En Melrosada, que no est per pintures, fa un paperot callat i
fred, i no es sap treure les paraules de la boca. Veient que la
situaci s'allarga i que les bessones no deixen la Isabel, comena
a posar-se nervis i a perdre la mica d'aplom que s'ha endut de
casa. Paulina se n'adona amb dolor; per, com que s tan hbil,
parla de msica i de seguida una de les bessones es disposa a
cantar no s qu d'en Borrs de Palau.

La can que canta resulta ser all de _Vora, voreta la mar_, i la
melodia del fill adoptiu de Matar obra l'nima d'en Melrosada,
que a la fi troba pretext per a collocar-se al costat de la
vdua, que, amb un joc de parpelles criminals va fent a bocinets
l'nima del professor enamorat.

En Melrosada no diu res: est ben vist que el pobre home no ha
nascut per fer l'ofici de don Juan. Ell prou es pensava: -Avui s,
avui s, que li ho dic tot, tot...- Per quan arriba l'hora li s
impossible articular paraula.

Quan ha finit la can, hi ha un moviment de cadires. La tia
Paulina parla de xocolata, i en Perearnau somriu i es torna
vermell de satisfacci.

La Isabel ha abandonat la sala, i don Gaspar li va al darrera. La
tia Paulina, amb la vista, no els deixa un moment.

Isabel s'entret a mirar una estampa que hi ha penjada a la paret
del corredor. Aleshores en Melrosada, fent veritables esforos, li
insinua a l'orella:

-Isabel: vost creu que la felicitat de dues nimes...?

Per, en aquest precs moment, en Melrosada s'ha tornat groc com
la cera. Una de les lligacames, afluixada amb excs, ha anat
relliscant pels calotets i s'ha desfet: Si en Melrosada dona un
pas, est perdut. La proximitat del ridcul, li nua la gola.
Isabel s'ha donat compte de l'estat d'en Melrosada, i avana tres
passes. En Melrosada no sap qu fer. Amb pena arriba a aconseguir
la vdua i torna amb lo d'abans; per aleshores la seva veu s la
d'un moribund.

-Isabel: vost creu que la felicitat de dues nimes...- I, tan
bon punt acaba de repetir aix, es sent clar i terrible, damunt de
les rajoles del corredor un: clinc! metllic, que proporciona una
rialleta a la Isabel. Aleshores, don Gaspar, que ha sentit el
clinc! i la rialleta, i ha vist una tira negra arrossegant-se, ja
no pot ms: les seves forces han cedit, el cap li dna voltes, els
ulls se li entelen, sent una opressi al pit, les seves cames
vacillen, i, ja perdut el mn de vista, s'abandona damunt de la
Isabel.

La Isabel fa un xiscle, pensant que el professor s un
desvergonyit, i el pobre Melrosada cau a terra com un sac: tot
aix rpidament, en un obrir i tancar d'ulls. La Isabel demana
auxili, i tots els que restaven a la saleta surten al corredor, i,
esglaiats, veuen el professor ests i la vdua desesperada.

El que pass en aquella reuni ntima de Paulina Buxareu no s
perqu jo ho descrigui. A Isabel li vingu un veritable atac de
nervis. Les bessones es feren crrec de la vdua, li descordaren
el vestit, i la calmaren amb un sens fi de tilles.

Paulina era transverberada per vint-i-cinc espases de malvestat.
Amb l'ajuda d'en Perearnau, diposit en Melrosada damunt del llit
on ella dormia. (No s'atrev a dipositar-lo en el llit de la
minyona.) Don Gaspar, al cap d'una estoneta, va tornar en si. Feia
uns gemecs de desesperaci que partien l'nima. Isabel havia pres
un cotxe. El matrimoni i les bessones i les cosines eren ja qui
sap a on. El professor noms restava a la casa de Paulina, venut,
afadigat. Amb una migranya terrible, amb el pol fluix, el coll
descordat i els ulls plens de llgrimes; Paulina no sabia qu dir.
Remenava una tassa de te; i en Melrosada, arrencant una veu tnue,
acompanyava el soroll de la cullereta amb aquestes lamentacions:

-Paulina! tot est perdut, tot est perdut!

-Qui sap!- deia Paulina. -Animi's.

-Contra el ridcul no es pot res, Paulina. Mai ms, mai ms la
tornar a veure! s impossible que ella pugui estimar-me; s
impossible!...

Al cap d'una estona en Melrosada es refeia de la desgrcia amb uns
melindros impregnats de xocolata i una copeta de vi ranci. Paulina
no es donava compte del que havia passat: els seus pensaments eren
deslligats encara.

Isabel, quan arrib a casa seva, va escriure aquestes ratlles, amb
una gran satisfacci:

Senyoreta Paulina Buxareu.

-Estimada amiga: no puc explicar-me el que ha passat aquesta tarda
a casa teva. Lamento amb tota l'nima els incidents desagradables.
Tu comprens, Paulina meva, que no puc casar-me amb aquell home.
Estic trista, molt trista...

Adu. T'abraa la teva amiga

ISABEL,

I aquella bit s que en Melrosada la pass ben negra. Quan es
despullava, tingu una bona estona les lligacames entre els seus
dits: se les mirava amb horror. Va llanar-les a terra
despectivament. Per quan era dintre els llenols pens que la
culpa era seva, noms que seva: li entr un cndid remordiment,
encengu el llum, salt del llit, recoll les lligacames, i va
deixar-les damunt del marbre de la calaixera.

FI DE LA SEGONA PART



TERCERA PART



I

En el cor de la Lluseta hi florien les coses ms rosades; els
seus pensaments eren un vol de colomes blanques. Lluseta
ostentava ja l'anell de prometatge: un brillant com un cigr que
enlluernava tota la famlia. Els pares del novi volien demostrar
que no els venia de mil ni de dues mil pessetes: era l'nic noi
que tenien, i el fet de casar-lo era per a ells la ms gran de les
felicitats.

A la Lluseta el matrimoni li feia molta illusi. Sabia que el
proms no allargava gaire: ben plantat, elegant, una mica tronera,
incapa de guanyar-se la vida; per, malgrat aquestes qualitats,
no era geners excessivament per a deixar de pensar en el dia de
dem, ni per a tirar a perdre la fortuna que els seus pares li
tenien reservada.

Encara que l'amor no la tingus folla, la Lluseta s'estimava el
seu proms. Al principi que el noi va dedicar-s'hi, a la Lluseta
no li feia ni fred ni calor. Desprs, amb el tracte, amb
l'assidutat per part d'ell, amb els petits sacrificis que
s'imposava per veure-la i per parlar-li, amb algun present de bon
gust, el cor de la Lluseta s'an amansint; i la primera vegada
que abandon les seves mans dins de les mans del novi, sent un
goig delicis, un desig de lliurar-se amb reserves, i arrib a
creure que estava positivament enamorada.

Els primers dies foren tot all de perdre la gana i dir paraules
d'una tendresa infinita. Desprs el festeig es regularitz, la
flama primera s'an apagant, i el tenir novi era ja una cosa tan
sense emoci com menjar ostres o anar a missa. s clar que dins
del costum hi havia alts i baixos, petites topades, moments
frvids, passatgers entusiasmes.

Entre la Lluseta i el seu novi s'havia creat una mena de relaci
falsa. Ella noms pensava en ella i en ser agradable al seu
proms; i ell noms pensava en ell i en ser agradable a la seva
promesa: ni l'un ni l'altre perderen cap estona meditant sobre la
complicada perspectiva del matrimoni, i el lmit de llurs
preocupacions era la nit de nuvis.

No es trencaren el cap a descobrir-se mtuament les nimes:
passaven el temps badant i dient: -M'estimes? -T'estimo!,
s'agafaven les mans, i es besaven d'amagat.

Aixi transcorregu un curt prometatge, i la Lluseta estava a punt
de lliurar-se en cos i nima a un miny brutalment vulgar, la
manera de ser i de sentir del qual desconeixia.

s clar que foren vigilats amb prudncia; que es feren les visites
de reglament; que el noi aparent una conducta impecable, i, si de
tant en tant i hi havia una relliscada, es dissimulava i la
Lluseta no en sabia res; es mesur i es ponder l'estat econmic
de les dues famlies; i, per fi, arrib el moment que la Lluseta,
tota blanca i perfumada, sort de bracet amb el seu esps, desprs
d'haver escoltat la prdica castellana d'un frare caputx.

L'opini dels concurrents a la festa fou unnime: tothom creia que
serien molt felios. Estaven enternits per la cerimnia i per
l'pat que els esperava.

El nostre amic don Gaspar no fou invitat a la festa, per rest a
la porta de la Merc per veure passar la comitiva.

Feia ja dos mesos del trgic incident de les lligacames, i el
professor no s'havia aconsolat encara, ni havia apagat aquell
encenall ertic que li feia fer un seguit de papers ridculs.

Paulina Buxareu, amb el casament de la seva neboda alleuger el
feix de disgustos que la consumien des que fracass tot all que
duia de cap amb la Isabel i en Melrosada.

La tia Paulina fu un paper importantssim: el paper de mare de la
nvia; per com que no es resignava a semblar vella, exhib un
vestit fabuls de poca solta, ensenyant els tresors de la seva
pell, encara sense arrugues. Moltes senyores invitades la varen
pendre per la germana gran de la nvia, i ms d'un senyor li va
dir que estava seductora.

La tia Paulina no tenia costum de beure xampany, per un dia s un
dia. En va beure, no gaire que diguem: el necessari per que dues
rosetes se li adormissin a les galtes molsudes i li
proporcionessin un estat ultra sentimental. Va esbravar-se amb el
pare del nuvi. El pobre senyor, que tamb estava tou amb all del
casament del noi, va correspondre bestiesa per bestiesa; i entre
els dos en digueren a l'alada d'un campanar.

En aquell pat, que va ser a la Maison Dore, tothom va voler
collocar dues paraules. El frare caputx que actu en la
cerimnia, i que seia en lloc preferent de la taula, fu una
segona edici de la _pltica_, i a la tia Paulina li desgavell
tot el parament de polvos d'arrs de la seva cara, a conseqncia
d'un plor torrencial.

Un senyor gras, usurer, oncle valenci d'en Vctor, que formava
part del consell de famlia de la Lluseta, engeg un discurs
inacabable.

Amb un to pattic, evoc els pares de la noia, que des del cel
beneen aquella uni ; record l'escena de la mort de la mare, amb
detalls de mal gust. A en Vctor i a molts concurrents els va
semblar excessiu i impropi.

Els nuvis menjaven poc, perqu, s clar, no tenien gaire gana, i
en un dia com aquell s'havia d'evitar tota complicaci gstrica.

La tia Paulina besava la seva neboda amb fria, amb plors i amb
exclamacions.

Els invitats ballaren, digueren inconvenincies i lloaren el
men; passaren la tarda plens de la joia animal i divina del
menjar i el beure, i a les set de la tarda comenaren a desfilar
molt satisfets.

La tia Paulina s'havia entendrit, i desitj sopar amb els seus
nebots. An primer a casa seva a treure's el vestit i a posar-se
ms discreta. Quan es trob sola, sospir; les llgrimes no se li
estroncaven del tot: decididament aquelles noces l'havien
desconcertada.

El sopar a casa d'en Vctor fou trist. Els nens no tenien gens de
gana: s'havien atipat com uns lladres a la Maison Dore, i la seva
mare noms els deix pendre una sopa. Interpretaren a llur gust la
cerimnia del casament, el fet i les conseqencies, i no ho
acabaven de veure clar. Els dolia molt que la tia Lluseta se
n'hagus anat, per els feia molta grcia tenir un oncle nou.

En Vctor estava capficat: una cosa d'aquestes sempre desgavella
les famlies. La ms serena era la Maria de la Merc.

La tia Paulina, tot sopant, volia fer el cor fort i dir paraules
optimistes; per, sense voler, afluen els records a la seva
conversa: parlava dels morts, de la seva bona germana Elisa...

Com que era tard, a en Vctor li va fer llstima que la seva tia
se n'ans sola a casa, i li deman que es queds a dormir: la
cambra de la Lluseta era buida.

La tia Paulina no es fu pregar gaire. La bona dona se n'an a
dormir desprs d'una conversa enutjosa. Pobra tia Paulina!

Aquella nit sent tota la fredor del seu viure. La cambra on
dormia accidentalment, el llit que aguantava el seu cos, el mirall
on la Lluseta esguard el seu coll de neu, el lavabo, la catifa,
totes les coses intimes que vetllaren la virginitat de la
neboda... li complicaven els pensaments i li enterbolien els
sentits. La tia Paulina s'ho mirava amb una amargor infinita, i
pensava en el que devia passar lluny d'ella, aquells moments
precisos.

Es torn vermella, s'esfere, i acab dient:

-Du meu! Feu que ella sigui ben feli! Feu-la una bona esposa i
una bona mare!

En Vctor estava preocupat: la sort de la seva germana, el viatge
espiritual que acabava d'empendre, les sorpreses que el matrimoni
reservava per a ella... tot plegat eren coses que no podien
deixar-lo indiferent.

La Maria de la Merc el va treure de les preocupacions.

-Els nens ja dormen- va dir-li.

La Maria de la Merc s'havia desfet els cabells i duia una bata de
seda. Un perfum adorable flua de la seva pell.

La Maria de la Merc, ruboritzada, tmidament, evoc la seva
primera nit de nuvis; els records ms dolos, els moments ms
frvids de llur vida rodolaren per la imaginaci del dos esposos;
i en Vctor, emocionat, va besar la seva dona.



II

En Melrosada guaitava la lluna.

Aprofitant la nit primaveral, se n'havia anat fins a l'Avinguda
del Tibidabo.

El professor respirava un aire ple d'olors optimistes, assegut a
una tauleta de la terrassa, contemplant l'or i l'escuma del seu
vas de cervesa.

De tant en tant admirava l'estesa de llumets, i volia endevinar
les vies de la ciutat, i fins volia endevinar l'indret precs on
vivia ell. Completament oblidat de tot, i capficat en aquella
feina pueril, s'hi passava una bella estona, sense adonar-se de la
gent que el voltava.

Desprs de beure i pagar la cervesa, don un tomb, cada vegada ms
satisfet del panorama nocturn ; i una mica allunyat de la gent, en
plena ginesta i aconsellat pels pins, engeg un cop d'ull per les
rutes dolorides del seu esperit.

Des que abandon la casa de Paulina, aquella tarda de la seva
desgrcia, havia roms com un conill dins del cau, sense cara ni
pit per a presentar-se davant de la gent. Aquell desmai port cua.
L'endem del fracs es sent tot desballestat, amb una llengua
espessa i un mal de cap entorpidor. En Melrosada estava
positivament malalt, encara que sense gaire importncia. Ell no
s'hauria atrevit, per res del mn, a fer sabedora Paulina del seu
estat; per Paulina mateixa, sollcita i maternal, an a
visitar-lo i a aconsolar-lo.

Paulina fou sotragada pel desllorigament estpid que el dest
havia donat a tots el seus plans; per els que la coneixien i els
que havien esmentat l'inters que l'atrafegava per assolir el
pintoresc casament, quedaren una mica meravellats en veure la
resignaci de Paulina davant dels implacables manaments del dest.
Sabia ella perfectament que era ja intil tot el seu esfor.
Convers amb el pare Tud, i va anar a veure la seva amiga una
pila de vegades. Isabel, amb la valentia que li don l'incident de
la lligacama, es negava a tota soluci de concrdia; i, a cada
consideraci que feia la seva amiga, hi afegia sempre: -Ja ho veus
tu mateixa, Paulina: en aquest cas, em sembla que obraries com jo:
ja te'n fas crrec-, i altres paraules per l'estil, que, encara
que ferissin mortalment a Paulina, la feien impotent per a
imposar-se com abans. Paulina ho veia ben clar, que la Isabel no
era per al professor: Du havia volgut la cosa d'aquesta manera,
i, desgraciadament, la seva bona amiga passaria les nits d'hivern
sense altre consol que l'escalfallits, i el dignssim Melrosada no
tindria al seu costat aquella veu per a dir-li, de tant en tant:
-Mira, dem s dia de peix.

El professor estigu una setmana sense sortir de casa. Mentre dur
la curta malaltia fou visitat dues vegades per Paulina. En
Melrosada patia de deb en presncia de la seva amiga: era tan
ridcul el paper que havia fet, que no s'atrevia a aixecar els
ulls de terra. Estava molt, per molt avergonyit. Pensava que els
nebots de Paulina ho sabien tot, i que mai ms tornaria a
veure'ls. Amb quin dret es presentaria davant d'en Vctor
Buxareu, desprs d'haver-se desmaiat per una lligacama? I, el ms
trist, per al pobre don Gaspar, era que seguia estimant la vdua,
que la seva passi no s'havia apagat, i el seu desig de matrimoni
era ms intens que mai.

Paulina Buxareu anim una mica don Gaspar. Li digu que el que li
havia passat era naturalssim: un home del seu cor i dels seus
sentiments sempre est exposat a escenes aix; i que tot plegat,
en lloc de rebaixar-lo, l'ennoblia.

Per en Melrosada prou veia que Paulina era insincera, i
exclamava, ple d'amarga malenconia:

-Paulina, vost s un ngel, vost s una santa; per no vulgui
enganyar-me d'aquesta manera; no m'amagui la veritat; prou sap
vost que ella no m'estima, que ella no pot estimar-me!

I Paulina, amb una candidesa d'infant, afegia:

-I pensar que tot s per culpa meva! que jo sc la causant de la
seva desgrcia!...

En Melrosada, en mig del seu desesperat excepticisme, interrogava
Paulina: volia saber noves de la vidua, el que deia, el que
pensava; i Paulina ja no tingu cor per a mentir, i li digu la
veritat ben crua: la Isabel no seria per a ell!

Hem fet notar pllidament que en l'nima de don Gaspar no havien
finit les aspiracions matrimonials: el fracs no duia el
renunciament; el cor lacerat no volia colgar-se dins l'oblit. I
aquesta era la desgrcia ms gran que patia en Melrosada. A
Paulina no volia confessar-li-ho Havia fet manifestacions de
resignaci; davant dels ulls de la seva amiga don Gaspar era un
home fins penedit de tots els actes que inspiraren les trapaceries
de Paulina; per en el fons del fons en Melrosada estava ms
malalt del que sembls a primer cop d'ull.

Totes aquelles manifestacions que va fer al seu cos jesuta i a
la tia Paulina, la tarda mateixa que feu coneixena amb Isabel,
les podria fer ara molt ms intenses; i ara, tristament, sense cap
esperana.

Si en Melrosada fos un home conscient d'ell mateix, potser
destruria la seva vida miserable; per en Melrosada estimava
sobre tot, aquells cinquanta quilos d'ossos i pelleringues que
constituen la seva persona; i que ell preservava del fred i la
calor i nodria amb el queviure vulgar, per sa i digestiu, de la
seva dispesa. I estirava la seva closca deprimida, confortablement
coronada amb el barret de palla, guardadora d'aquell cervell de
canari que percebia les agradables sensacions i, anant fent la
viu-viu, li proporcionava mitjans per a dur una vida decenta i
sense entrabancs.

Vet aqu per qu en Melrosada, en mig de les seves desgrcies,
respirava l'aire dol de la nit, i trencava una branqueta de
fonoll i se la posava a xuclar fent-se la illusi que prenia ans
del _Mono_.

S'ha de dir, en favor del nostre Melrosada, que aquella nit era
tan i tan dola, que qualsevol es pren les coses a la valenta;
per el corc, malgrat el fonoll esfilagarsat entre les dents,
existia en l'nima del professor, i es manifestava aleshores amb
un engrescament tebi que don Gaspar sentia per la lluna.

Un poeta jaum, que no recordo com es diu, ha dit que la lluna era
pres d'nimes enamorades: qui privava el professor de creure una
cosa semblant?

No hi ha dubte que les nostres alegries i les nostres dissorts
augmenten i disminueixen segons la situaci en qu ens trobem en
rebre-les. Per exemple, s molt diferent rebre la notcia que has
tret la rifa quan pateixes un mal de caixal intens, o quan ests
besant la nuca d'una vena graciosa; i aix mateix segons
l'ambient que et rodegi, la dolor de la teva nima ser
irresistible situaci o una mena d'enllepoliment amb la pena.

El benestar que sent en Melrosada fa que la seva dolor li sigui
suportable, i s'esbravi tendrament amb la lluna; i aix li passa
aquesta nit, per primera volta, desprs de l'incident fatal que va
malmenar els seus amors.

No s per qu sembla que aquesta nit, el bon professor, desprs de
rumiar i entristir-se, entre tanta ginestera d'or, hagi collit un
brotet esquifit d'esperana.

Esperana de qu? Ara ens seria impossible dir-ho, per el
professor en porta una de cap. Es clar que ser empresa difcil,
perqu en un reconet del tramvia, ja passats els Josepets i molt a
la vora de casa seva, es veu el cos amable de don Gaspar com es
percudeix tot, per una mena de sospir nervis.



III

El piset agenat amb mobiliari propi; la catifa vermella que ha
escollit desprs de comprar un ram de violetes i un parell
d'encasades tendrssimes, nevades de sucre; la trista ranera de la
gorja fracassada, acompassant-se amb un soroll de cullereta i amb
la blancor d'un tovallonet brodat; l'estrenyacaps que s'endormisca
vora una cabellera femenina sense pompa ni crep, ni agulles
torturadores: tot aix somnia don Gaspar; i aquest pensament
amable se li posa al cox on dorm, i li fa pessigolles al nas com
un dimoniet temptador. Per don Gaspar pensa: -Com assolirem aix?
De quina manera?

Ell prou s'ha engrescat, en mig de dubtes i desenganys: en mig de
la seva celibatria foscor, prou ha obirat la cuca de llum, i la
cuca de llum es deia Isabel; per ara ja s impossible assolir-la.
S, s, s impossible; per les ganes encara sn ms vives que
abans. Per en Melrosada es pregunta, cada mat, en despertar-se
una mica esverat pel somni turbulent que acaba d'abandonar-lo:
-Com t'ho fars, Gaspar?- I el positiu s que no sap com fer-s'ho.
I, amb una desesperaci callada, per sobre dels calotets de punt
es cenyeix les trgiques lligacames.

Un dia es llev don Gaspar amb una gota d'optimisme a la punta de
la llengua, i el caf i la torrada de tots els matins li varen
semblar ms sabrosos que de costum. Era diumenge, feia molt temps
que no havia estat al Parc, i va pensar: -Anirem a veure les
bsties.- Un artista com ell s'engrescava sempre amb els gestos i
els moviments d'aquells animals extics.

El sol, meravells, s'enganxava com una mel tbia per tot aquell
b de Du d'arbres, i feia ms suportable la humitat del lloc. Don
Gaspar caminava embadalit, contemplant les criatures verdes,
vermelles, grogues i violetes, menudes, grasses, saltadores,
rialleres i comprometedores, que rodaven d'un cant a l'altre com
una mena de flora paradisaca.

A ell la canalla li tenia el cor robat: els instints paternals se
li exacervaben feia una temporadeta. -Que felios sn els homes
que tenen fills!- pens don Gaspar. En aquest moment noms en veu
la part dola, dels pares de famlia: no l'esgarrifen les
malalties, les rareses i les sabatetes estripades; i all de dir:
-Moca't!-, i all del riu filial sobre els pantalons. s clar que
ell no les ha passades, aquestes coses, ni sap el pa que hi donen:
ara noms veu les cares vermelletes, els nassets estarrufats, les
trenes rosses i les mitges estirades.

Tot caminant, don Gaspar ha anat a raure davant mateix de la gbia
del tigre. La bestiassa ferotge ronca, ajaguda impdicament, i
fent amb els llavis un moviment d'orgull instintiu.

-Que s bonic!- exclamava el professor. -Quina majestat!

El tigre de Bengala suggereix a don Gaspar una carrera de
pensaments heroics: Les selves tropicals, les palmeres, els
elefants, els negres, els prnceps vestits de diamants; tot all
que ell ha vist en aquells cromos que porten, a sota: _Caceria del
tigre_. Si aquesta bestiassa pogus parlar, que en contaria, de
coses extraordinries!

El tigre s'ha despertat, i mira en Melrosada amb una gran
indiferncia, esternuda, badalla, mostra les dents, i va d'un
cant a l'altra fent amb l'os del rosari veritables prodigis de
flexibilitat.

Al professor l'entusiasma cada cosa que fa el tigre. Pensa que s
una tonteria de no anar-lo a veure ms sovint. Un divertiment que
costa tan poc i que la gent no se'n sap aprofitar! Tot mirant el
tigre li entra un pensament d'horror: aquella bstia que sembla
tan pacfica, tan resignada, imagina't, si sorts de la gbia, les
desgrcies que faria! A quatre passes hi ha tot un chor de
criatures, i al bon home se li posa la pell de gallina veient per
un instant, com el tigre s'empassa aquell vol d'angelets de Nostre
Senyor igual que si fossin fruites i cireres.

Desprs del tigre ha anat a veure els lleons. Els lleons no li
semblen tan perillosos. En el pas on viuen, el lle ha arribat a
ser una bstia casolana: s'ha abusat tant del lle espanyol, que
fins sembla que ja no t de mossegar. Aquesta s la idea que t en
Melrosada del rei del desert.

Dems en Melrosada sap aquella histria d'un sant que va treure
una punxa de la pota d'un lle, i troba natural aquesta histria.
Ell, en un moment donat (un moment com aquell que va agafar el
lloro en el jard dels Buxareu), s'atreviria a fer una cosa
semblant; per... amb un tigre!... ca! No hi ha sant, per sant que
sigui, que s'atreveixi a acostar-se a un tigre. Recorda una
vegada, don Gaspar, que va veure un domador de feres que se les
havia amb aquesta mena de bestiotes, i don Gaspar va patir molt
d'esperit i li fou precs anar-se'n del local i sortir a pendre
l'aire. Desprs va llegir en el _Brusi_ que el tal domador mor
vctima de les urpes d'un tigre.

La visi dels animals de la selva li ha donat, aquest mat, una
concepci una mica estranva de la lluita per la vida.

-Ves si en sn, de forts i poderosos, aquests animals! Imagina't
la calor del desert, amb una mena de plantes que totes tenen
punxes, com les atzavares i les figues de moro; imagina't, sense
una gota d'aigua, amb una fam tan espantosa, les hores que fan de
cam, saltant marges altssims, sentint de lluny l'olor de la
carn, els perills que passen, els vols de mosquits que els punxen
els ulls! I ells, desafiant-ho tot, amb una valentia i agilitat
extraordinries, saltant damunt de la presa, i empaiten els
caadors, i es mengen els negres i els roben les criatures!

Ves si ens ensenya coses el Creador, per medi dels animals sense
intelligncia! Ves si n'hem d'apendre, de llions, d'aquests
irracionals magnfics que aqu tenim empresonats dins d'una gbia!

I nosaltres, homes, que amb poca aigua ens ofeguem; i tu, Gaspar,
que vius limitat per la teva timidesa, i no ets altra cosa que un
conill casol rosegant una fulla de col miserable!

En Melrosada gasta amb ell mateix una terrible eloqncia. Sort
que ha anat tirant caminal amunt, i ja s davant de la gbia de
les oques.

Les oques, amb llur cridria incivil i amb llur aspecte de
peixateres enfarinades han aigualit una mica la fora del seu
soliloqui.

Don Gaspar pensa: -Ella s com les oques; ella s barroera i sense
comprensi, com aquests vils animals! Per qu dius, pecador? No,
no: la venjana mai! Ella no s com les oques!

I guaita de seguida una grua de Numdia, lleugera i esbelta, tota
desdeny i distinci; i en Melrosada pensa que ella s com aquesta
au fina i flexible, i ell s un imprudent de sollicitar-la. No
s'han fet, aquests ssers meravellosos, per als homes com en
Melrosada. S: ella s aix, polida i saltadora, amb aquest tnue
plomall de la cua, que fa l'efecte d'una cascada de neu.

-Si jo tingus l'nima del tigre, podria enamorar la Isabel!- diu
don Gaspar, tot convenut; -per jo tinc l'nima del camell, i duc
el gep de la meva poca cosa a l'esquena: jo tinc d'inspirar
pietat. I qui s'apiadar de mi?

Ms amunt ha vist els galls i els pavons i els faisans com criden
i encalcen les famelles, i en Melrosada diu: -Coratge, Gaspar
coratge! _Audaces fortuna juvat!_- exclama, tot satisfet d'haver
recordat la sentncia llatina.

Don Gaspar frueix la passejada i les meditacions perqu ja s hora
de dinar i se'n va cap a la dispesa.

Desprs de dinar es pregunta: -Hi anirs? No hi anirs? Bah!
anem-hi! Amb quina cara et rebran? _Audaces fortuna juvat!_- torna
a dir, ms engrescat encara.

Feia dos mesos que no havia estat a casa els Buxareu. Hi va
arribar tremolant com la fulla a l'arbre. Va trucar feblement,
enretirant de seguida el dit del bot (com si hi haguessin posat
una punxa), i va esperar que la cambrera obrs.

Ell pensava trobar una cara coneguda; per feia pocs dies que els
Buxareu havien canviat de minyona, i sort a rebre'l una mossa
castellana que no havia vist mai.

La noia tingu grans dificultats per a apendre el seu nom, i el
fu esperar al recibidor. Al cap d'un moment aparegu en Vctor
estossegant, amb una cara alegre, tot efusiu. Li dna un cop a
l'esquena, dient-li: -Melrosada! ditxosos ulls! Ens pensvem que
s'havia mort! Per qu ha fet? Que ens t oblidats? Tot aix ho
digu precipitadament, sense donar-li temps de contestar cap
excusa. Quan en Vctor va fer una petita pausa per respirar, en
Melrosada engeg una profess de compliments, i fu valer, com
atenuant de la seva absncia, una malaltia que el tingu una
setmana al llit, i desprs la feina d'aquells ltims dies.

-Entri, entri. Som encara al menjador. Pendr una tassa de caf:
no s veritat?

En Melrosada, vermell i atrafegat, sense saber on deixar el
barret, va seguint l'amo de la casa, fins a arribar al menjador,
on s rebut amb una amabilitat corprenedora.

Els nens sn al jard, cosa que tranquillitza el professor,
perqu la sinceritat infantil el desconcerta. Hi ha la Maria de la
Merc, la tia Paulina, i la Lluseta i el seu marit, que fa pocs
dies que han arribat del viatge de nuvis.

El marit de la Lluseta est gras: s d'aquells nois que el
matrimoni els prova. Parlen de llur viatge: han estat a Itlia. En
Vctor, que tamb hi an amb la seva dona, vol discutir tot el que
diuen, i vol estar ms informat que ells dels hotels, de la color
dels tramvies, de les tendes de macarrons, de les cerveseries, i
de l'abillament una mica estrafalari, que duen els guardes sussos
del Papa.

La Lluseta parla de Vencia amb un tremolor emocionant. Al seu
marit, el que li agrad ms, de la ciutat ducal, fou un plat de
petxinetes amb mostaa que els serviren a l'hotel, i aquells
grinyols incomprensibles que fan, a la nit, els gondolers.

La tia Paulina, que no hi ha estat mai, diu, tota commoguda:

-Itlia! Itlia!

I en Melrosada, que tampoc hi ha estat mai, repeteix, tamb
commogut:

-Itlia! Itlia!

En Vctor diu, dolament, a en Melrosada: -All s la terra per a
vost! Com fruria!

I en Melrosada respon:

-No me'n parli, no me'n parli! Tantes coses volem, que no podrem
aconseguir mai! Itlia s un dels meus somnis daurats; per qu
s'hi ha de fer!...

Aquest to elegac d'en Melrosada ha entristit una mica la
conversa. La Lluseta, amb la seva alegria animal, i passant la m
per les galtes del seu marit, vol animar la concurrncia.

El marit, complagut per aquella pblica expansi de la seva dona,
guaita la Lluseta amb una estpida tendresa; i la tia Paulina,
confidencialment, s'acosta a en Melrosada.

-Ja ho veu, Melrosada! Ells sn felios!

Don Gaspar, amb estranyesa, s'adona que la seva presncia a casa
dels Buxareu no desperta la situaci enutjosa que ell esperava.
Est ben vist que ning es recorda, en aquells moments, del seu
fracassat matrimoni, ni de la ridcula histria de les lligacames:
una vegada ha pres la tassa de caf, li fa l'efecte que totes
aquelles coses era ahir que les veia, i que res no ha passat des
de la darrera visita. Aix li dna tranquillitat, i rpidament en
Melrosada torna a pensar en les consideracions que feia el mat:
la imatge del tigre de la selva hindostnica, i la imatge del
conill rosegant la fulla de col, se li apareixen clares
esperonant-lo; i aleshores, una idea, que ja altres cops se li
present i va rebutjar-la com un mal pensament, se li present de
nou, i a en Melrosada no li sembl pas tan despreciable.

s un pensament obscur que ja fa temps dorm en el fons de la seva
nima; una cosa que ell mateix no s'ha atrevit a confessar-se, que
ha persistit abans i desprs de la seva aventura matrimonial, que
ha anat creixent i prenent forma sense que ell se'n dons compte.
I ara, escoltant les paraules de la tia Paulina el va encenent a
poc a poquet; i, el que li sembl un temps cosa impossible i
absurda, ara ho vol amanyagar com l'esperana nica, coordinant
aquesta esperana amb el soliloqui suggerit pels animals de la
collecci zoolgica.

La tia Paulina parla:

-Ja ho veu, Melrosada! Ells sn felios! Si sabs l'alegria i la
tristesa que m'ha causat, el casament de la meva neboda! Ja em
comeno a sentir vella! Ja ho veig: tota la vida he estat i ser
aix: una germana de la caritat!

En Melrosada sospira, tremola, es torna vermell, i, molt baixet,
perqu noms el senti la tia Paulina, diu, emocionadssim:

-Escolti, Paulina: i no voldria ser tamb una germana de la
caritat, per a aquest pobre malalt, que l'estimaria amb tota
l'nima?



IV

El menjadoret de Paulina s, aquesta nit, ple de batecs
invisibles. La llum malva deixa endevinar tot just els objectes.
El canari canta friss dins la gbia, i no vol adormir-se de cap
manera. Paulina ha deixat les plates gaireb intactes. La cambrera
ha insinuat tmidament:

-Senyoreta: que no es troba b?

-No s res, no s res- ha contestat Paulina; -ja podeu anar a
sopar.

Paulina ha pres una pera de confitura, i l'ha mastegada d'esma
sense trobar-li cap gust. Desprs ha plegat el tovall i ha begut
un glopet d'aigua.

-Du meu, Du meu!- exclama Paulina. -Per s possible? Com s'ha
atrevit a dir-m'ho? I jo no he sabut contestar-li res? Per s que
ha perdut el seny? s que s'ha tornat boig? De quina manera la
nostra amistat ha pogut convertir-se en una cosa que jo no
sospitava mai?

El que passava a Paulina era verament per a preocupar-la una mica.
Des de la mort d'aquell poca pena d'en Lpez Mantecn, ning (el
que es diu ning!) havia dirigit a Paulina una paraula d'amor.
Ella, malgrat el seu escepticisme matrimonial i malgrat les coses
que s'han contat en aquest llibre, havia mentit tota la vida, i,
sense voler, de vegades li sortia a flor de llavi el veritable
neguit de la seva nima. Paulina no va renunciar mai a l'amor: si
aparentment s'hagus pogut creure en aquesta renncia, eren els
fets, i noms els fets, qui la imposaven.

La persona que havia intimat ms amb ella, encara que ens sembli
absurd, era en Melrosada. Paulina no sentia, pel professor,
solament un afany de manefleria i de fer el mestre-fanguet: alguna
cosa ms lligava les dues nimes.

s segur que, si ella no hagus furgat l'esperit del professor i
no li hagus desenrotllat coses mortes, ell no hauria estat capa
de sospitar, ni un moment, que el seu matrimoni amb Paulina
arribs a ser altra cosa que un somni.

La figura de la Isabel havia estat una mena de pantalla: sense
saber-ho, Paulina, s'havia sacrificat ella mateixa: el que hauria
volgut per a ella mateixa i no hauria gosat mai a demanar-ho, va
intentar exigir-ho per a la seva amiga.

Quan ella somiava en la figura del professor una mica idealitzada
al seu gust; quan el veia casat i feli amb la Isabel, i
s'imaginava la seva prpia persona al marge de la intimitat
d'aquell matrimoni; s segurssim que el seu altruisme no era res
ms que una mentida, i que per dignitat, per por, o pel que sigui,
ni a ella mateixa s'hauria confessat que el personatge que li
hauria plagut jugar en la comdia d'aquell matrimoni no fos
precisament el de l'amiga, sin el de l'esposa.

Per s natural que aquestes coses no s'atrevs ni a pensar-les.
Encara que el professor li fos simptic i trobs un especial gust
a fer-lo confident del seu migrat sentimentalisme, no podia
oblidar, Paulina, la condici una mica inferior d'en Melrosada, el
prestigi que ella es pensava tenir dins la famlia Buxareu, la
seva posici social i les seves relacions: ella no podia ser altra
cosa que una protectora, una amiga si es vol, d'en Melrosada. Per
d'aix a ser la seva esposa, a emparentar-lo amb els seus nebots,
hi havia un veritable abisme. Dems Paulina no podia sospitar mai
que en Melrosada arribs a enamorar-se d'ella, i fins sentia forts
remordiments d'haver desgavellat la vida d'aquell bon home amb
tots els equilibris que li va imposar per casar-lo amb la Isabel.
Decididament, la seva boda amb en Melrosada era una bogeria; i
podem estar segurssims que Paulina Buxareu no havia pensat mai en
tal cosa.

Per des d'aquella tarda els fets havien canviat. La tranquila
resignaci de les dues nimes havia sofert sotragades de revolta:
el que mai s'haurien confessat havia sortit a plena llum i havia
estat clarament dit per unes paraules plenes d'emoci. Tot aix
potser era un disbarat molt gran; per ja estava fet, i calia
pendre una determinaci o altra.

De primer, Paulina Buxareu va fer amb l'imaginaci un anlisi
detingut del seu pretendent; el seu instint an perdonant els
defectes fsics, i an ennoblint les qualitats espirituals. Aquest
anlisi va durar una bella estona, i Paulina en va treure, com a
conseqncia, que, pel que feia referncia a l'aspecte d'en
Melrosada, no hi havia cap inconvenient en acceptar-lo com a
esps.

Desprs va voler endinsar-se en tot el que feia referncia a les
condicions conjugals, fins a despullar-les dels vels ms ntims.
Aqu la pobra dona s'hi va perdre una mica. De joveneta l'havia
preocupada, tot aix; per de seguida la seva conscincia s'en
ressentia quan hi aturava massa els pensaments. Desprs passaren
els anys; i, encara que alguna amiga casada li havia fet certes
revelacions, eren coses aquestes que sempre li enrojolaven la
cara, i no n'havia vist mai el desllorigador. Desprs de donar-hi
voltes i voltes, va deduir que ella no era pas diferenta de les
altres dones; i, en fi, Du sobre tot. Dems, a can Subirana venen
un llibret que ella noms coneixia per les cobertes; per li
constava perfectament que una cosina seva en tenia un exemplar
guardat entre l'ntim embalum de la roba blanca.

Una vegada resolt aquest punt, esguard l'aspecte social del seu
matrimoni. Aix s el que ms la preocupava. Quina cara farien
els seus nebots davant d'aquesta decisi? L'efecte tenia de ser
fatal: no calia dar-li voltes. Era impossible que els seus nebots
trobessin b aquest matrimoni. Ella, la invulnerable, la
respectada tia Paulina, la consellera i la predicadora, la que
semblava que estigus per sobre de les contingncies passionals,
amb quins ulls fora mirada, amb quines paraules comentada! quines
amargues ironies despertaria el seu casament amb el professor!

Per Paulina pensa, de seguida: -Tota la vida t'has sacrificat per
ells; la teva persona no ha estat mai per a tu: ha estat per als
altres; les teves llgrimes han plorat la dissort d'altri; les
teves paraules han aconhortat la tristesa dels altres! I t'ho
agraeixen? Es recordaran de tu, quan et moris? s que que no tens
dret de respirar l'aire amb els teus pulmons?

Paulina es va enfortint amb un egoisme eloqent: val ms la
felicitat d'ella que tot; la seva felicitat est per sobre del que
pugui dir la gent. Desprs de molts anys, Paulina recobra el gest
de romntica rebelli. En definitiva, Paulina decideix dir que s
a en Melrosada: un s ple d'esperances.

No cal afegir que Paulina ha passat la nit en blanc, i que
infinites vegades aquests temes van i vnen per llevar-li la son i
per donar-li un estat d'inquietud semblant a la febre.

L'endem, abans de llevar-se, la cambrera li anuncia una visita:
s don Gaspar. La presncia d'aquest home, que mai l'havia
torbada, l'omple d'angnia i d'esverament. Paulina es lleva. s
clar que no va arreglada per a rebre ning; per pensa: -A ell no
vull enganyar-lo: vull ser sincera en tot.- I al cap d'un quart
d'hora surt a la saleta per rebre el seu proms.

En Melrosada est ms emocionat que ella. Paulina el saluda, i li
diu, tremolosament:

-Melrosada: qu ha fet?

-Paulina, digui'm que s: no allargui ms la meva tortura!

-M's impossible negar-li res. S: les nostres nimes han nascut
per estimar-se...

Desprs d'aquest dileg curtssim, els dos enamorats han quedat
sense paraula. En Melrosada voldria dir moltes coses, per no sap
per quina comenar. Senten una gran vergonya l'un de l'altre. Don
Gaspar no s'atreveix a abraar-la. Per fi s'insinua; i ella, sense
fer-se pregar gens, s'abandona a damunt l'americana del professor,
i es posa a plorar dolament. Han passat alguns minuts, i els
sembla que per avui ja n'han fet prou. En Melrosada se'n va. Es
diuen que es veuran, que s'escriuran, que seran molt felios...

Paulina Buxareu, davant del mirall, una estoneta desprs, es mira
i es remira i, amb una llangor d'enamorada, es decideix a
rissar-se els cabells, encara abundants i negres.

De seguida pensa Paulina que una situaci com la seva no pot
aguantar-se gaire temps i que els fets s'han de precipitar per
fora. I, una vegada vestida, se'n va a missa, i desprs al
despatx del seu nebot.

En Vctor, en veure-la tant de mat, s'esvera una mica. La tia
Paulina, amb gran cerimnia, comena a engegar aquest discurs:

-Vctor: tu ets el ms gran dels meus nebots i tu ets el cap de la
nostra famlia; a tu t'he estimat ms que ning, i el teu consell
ha sigut sempre escoltat per mi. Mira, Vctor: creuria faltar si
no comuniqus a tu primer que a tothom una nova que estic segura
que ha d'estranyar-te.

En Vctor Buxareu resta amb la boca oberta. Encara que acostumat a
les extravagncies de la seva tia, no les t totes en sentir
aquelles paraules i en veure-la excitada i tremolosa de cap a
peus.

-Vctor: he de fer-te saber que em caso. Em caso amb en Melrosada.

En Vctor ha quedat perplexe. Rpidament, hauria esclatat en una
rialla brutal; per en Vctor, encara que impulsiu, veu de seguida
que la cosa s una mica massa seriosa.

Resta mut uns segons, es cont, dna una forta pipada a la seva
cigarreta, i, mirant Paulina amb els ulls esveradssims, contesta,
lacnicament:

-Expliqui's, tia Paulina; expliqui's.



V

La tia Paulina es va explicar. En Vctor ja va veure de primer
moment que tot era intil: ell coneixia Paulina, i no fra cosa
gens fcil desviar la direcci impulsiva de la seva voluntat.
Naturalment que a en Vctor se li escapava el riure a estones, i
tenia de fer veritables esforos. Altres moments es mirava la seva
tia amb uns ulls de pietat profundssima, com si volgus dir:

-Mare de Du! Tot est perdut!

La tia Paulina cont, amb tots els pls i senyals, la gnesi de la
seva simpatia per don Gaspar. De tant en tant s'aturava per pendre
al o per eixugar-se una llgrima.

Un cop hagu finit la seva confessi, en Vctor, amb una gran bona
fe, li va dir aquestes paraules:

-Miri, tia: el que vost m'acaba d'exposar em ve tant de nou, que
no s qu aconsellar-li; per davant d'un cas com aquest, desprs
de tot el que vost m'ha dit, em sembla que el millor conseller ha
de ser vost mateixa. I qu li dir, pobre de mi!... Altres
persones ms autoritzades... Vost t el seu director
espiritual...

En Vctor no era home de directors espirituals; per va pensar que
a la tia Paulina, en aquells moments solemnes, un toquet religis
li vindria com l'anell al dit.

I la tia Paulina, aleshores, doctoralment, contest:

-Vctor: pots creure que la primera cosa que he volgut escoltar ha
estat la paraula de Du, i el director espiritual ja est al
corrent d'aquestes coses: a tu et parlo com a cap de famlia i res
ms.

-Doncs, jo, tia Paulina, com a cap de famlia, no poso cap
inconvenient que vost es casi: el senyor Melrosada s home de
totes les meves simpaties, i el crec persona honrada i decent.

-Prou, prou, Vctor, fill meu: tota la vida t'agrair aquestes
paraules.

La tia Paulina, amb gran torbament d'en Vctor, s'abraon al coll
del seu nebot i plor llgrimes d'infinita tendresa.

En Vctor no hi veia de cap ull; per, encara que es rebells
contra el sentimentalisme, s'arrib a posar tou com una cera.

-Pobra tia Paulina!- pensava en Vctor. -Pobra tia Paulina! A quin
extrem de guilladura ha arribat!

La tia Paulina impressionava l'nima d'en Vctor de dues maneres
distintes: l'una manera era francament grotesca; l'altra manera
era francament sentimental. Ell, com tothom, veia en la tia
Paulina aquella color extraordinriament cmica que la
caracteritzava tan b; per en Vctor no podia oblidar tampoc la
tia Paulina de quan era petit: la que es sacrificava per tothom;
la qu havia fet de mare a la seva germana; la que havia vetllat
els seus nens quan estaven malalts.

Aquests dos aspectes es barrejaren trbolament i enutjosa: el plor
sincer de la seva tia li causava una certa indignaci, i una
tendresa instintiva que li feia espurnar els ulls.

-Tia Paulina, calmi's, calmi's; calmi's; assereni's; deia en
Vctor, afadigat, collocant la dola Paulina, mig desmaiada, en
una butaca confortable.

Paulina Buxareu es calm. Aleshores cap d'ells dos no sabia qu
dir. Ella inici amb veu feble:

-Vctor...

-Digui, tia, digui.

-Tu comprens, Vctor, que les nostres relacions han de ser molt
curtes. Per... a casa meva... Jo no voldria que ning penss mal
de nosaltres. Si tu no hi tinguessis inconvenient...

-Vol callar, tia Paulina! Em faig crrec de la seva situaci; i a
l'hora que vulgui, a totes les hores que els sembli b, ja sap que
a casa meva...

-Grcies, fill meu, grcies. Ja ho he dit sempre, que eres un
ngel.

-Per Du, tia Paulina!...

-S, s, Vctor: d'homes com tu no en corren.

Paulina Buxareu, amb els ulls vermells i amb la respiraci
afadigada, es desped del seu nebot. En Vctor, quan es trob sol,
tanc la porta del despatx i va estirar-se en un sof, com si
estigus rendit per un esfor enorme.

-Per s possible? Ai carat de Melrosada!

En Vctor no sabia ben b si tot all ho havia somiat. Desprs
rigu com un beneit. Desprs pos la cara seriosa i anava
repetint:

-Pobra tia Paulina! Pobra tia Paulina!

Encengu una pila de cigarretes, i va llenar-les totes a mig
fumar. S'estirava els punys; s'agafava el nus de la corbata;
comenava una carta i l'estripava tot seguit... En Vctor no podia
treballar ni estar quiet. Agaf els guants, el barret i el bast,
i sort disparat a pendre l'aire.

Quan en Vctor arrib a casa, la Maria de la Merc va dir-li:

-Qu tens? Qu et passa?... Que no t'han escrit de Bilbao?

-Qu Bilbao ni qu romansos! Escolta, i et quedars sense sentit.

-Vctor!

-La tia Paulina es casa.

-No pot ser!

-Es casa: es casa amb en Melrosada!

-Per... Vctor!... avui no som als innocents!

-Desgraciadament no som als innocents; el que t'he dit s la pura
veritat.

La dona d'en Vctor va fer uns escarafalls, unes rialles i uns
comentaris que el seu marit li tingu de dir prou.

Ms de pressa que la llum va crrer la notcia fins a les ltimes
ramificacions familiars, fins a les relacions amicals ms febles:
no es parlava d'altra cosa.

-Paulina Buxareu es casa.

-Paulina Buxareu es casa amb un professor de dibuix.

-Paulina Buxareu s'ha tornat boja.

Quan la Isabel va saber-ho, no se sap ben b per qu, sent un
despreci molt gran per la seva amiga. Tothom s'ho va pendre
malament: la pobra tia Paulina va ser retallada, estripada,
esmicolada, per tota mena de befes i paraules d'impietat.

En Vctor fou l'nic a compadir-la, encara que no s'atrev a
defensar-la davant de ning. El festeig s'inici de seguida. A una
hora discreta, anava don Gaspar a veure la seva estimada. El
menjador dels Buxareu fou l'escenari d'aquell idilli trist.

Els nens, un dia s'amagaren darrera les cortines i escoltaren la
conversaci dels nuvis. Desprs, a taula, la referen amb una barra
espantosa. La seva mare els volia fer callar, per ells estaven
esvalotadssims; fins que en Vctor bramul com un lle i va
deixar-los sense postres.

A la Maria de la Merc li venia molt malament el festeig de
Paulina, i se'n queixava sempre al seu marit. En Vctor deia:

-Qu vols fer-hi? No tinc altre remei.

La tia Paulina trobava la seva situaci la cosa ms natural del
mn. Com que ning gosava riure-se-li'n a la cara, s'envalenton
en el paper de nvia: es pos bruses clares i cintetes al coll;
volia fer postures, i la pobra dama cada dia agafava un aspecte
ms deplorable. Estava radiant de satisfacci: si les grcies
fugien del seu cos, la seva nima era la mateixa que a divuit
anys. Aquest contrast produa un efecte desagradable a en Vctor
Buxareu, que no sabia com fer-s'ho perqu la seva tia proceds
d'una manera ms discreta.

El pobre don Gaspar Melrosada oferia un espectacle encara ms
trist: el seu amic Punt li posava fre a les corbates, per ell no
en feia cabal. A la dispesa li prenien el pl de mala manera, i
ell no se n'adonava: estava tan satisfet, tan satisfet, que fins
contava detalls del seu festeig a la dispesera.

Aquelles relacions duraren un parell de mesos. En Vctor acab
d'arreglar algunes qestions d'interessos que hi havia pendents
entre ell i la seva tia. Desprs es tract de solucionar-ho tot.
Moblaren la casa amb mobles de Paulina i alguna cosa
imprescindible que compraren a corre-cuita. Llur niu era una
torreta del Putget, amb una mica de jard, molt ben orientada i
amb sol a bastament.

Vingu el dia desitjat. Es casaren a la parrquia de la Bonanova,
i el pare Tud va beneir-los. Fou una boda ntima, celebrada de
matinet, sense dinar i sense invitats.

En Melrosada anava de levita; la tia Paulina duia mantellina
negra. Actuaren de padrins en Vctor i un germ del pare Tud.

La nit de nuvis la passaren a Montserrat. Fou cantada una salve
expressament per a ells. La tia Paulina estava boja. A en
Melrosada l'havia estabornit l'emoci. Quan ja eren dins de la
cambra no s'atrevia a abandonar la finestra, encantat amb un b de
Du d'estrelles que coronaven els geps sinistres de la gloriosa
muntanya.



VI

Paulina sentia arreu del seu cor una benaurana veritable: el
matrimoni havia estat per a ella el que se'n diu posar oli en un
llum. El qui estava cohibidssim, sobre tot davant de la gent, era
el pobre Melrosada. La seva dona l'omplia de manyagaries i
atencions, el presentava a les seves coneixences, molt satisfeta;
per ell era tan tmid de natural, que no sabia acostumar-se al
paper de marit.

Ara, ntimament, era tot un altre home: menjava tan de gust,
dormia tan satisfet, es despertava amb el cor tan ple d'harmonies,
que tots els matins plorava com una criatura en contemplar els
preparatius que feia la seva dona per rentar-se i pentinar-se.

La companyia femenina li an polint una srie de detallets ntims:
Paulina el tractava com si fos un infant; per a estones li
agradava fer el paper de nena, i aleshores en Melrosada es veia
perdut. Feien tantes ximpleries i tantes postures, que la minyona
s'escandalitzava cada dos per tres.

-Ai Reina! Quines senyoretes! Tan grans, sembla que no els escau!-
deia la carnissera comentant els escarafalls de la minyona.

Al barri arribaren a fer-se populars: tots els vens parlaven
d'aquella dola parella. Algun cop els miraven passejar-se pel
jardinet, agafats de bracet i partint-se una cirera.

En Melrosada no sabia administrar els bns de la seva dona: ella
tenia de fer-ho tot; i el pobre home estava admiradssim del seu
talent.

-Jo no s per qu Nostre Senyor ha volgut fer-me tan feli,
Paulina!

La seva dona somreia, i li posava les mans, grassonetes, damunt
dels ulls:

-Qui s, el reiet de casa?

* * *

Un dia vaig visitar la parella encisadora. Era pel mes de mar.
Feia un sol agradable i una temperatura tbia. Els dos esposos
acabaven de dinar.

Jo no havia vist Paulina des d'abans del seu casament. La pobra
dona s'esver una mica, i en Melrosada no sabia qu dir-me. Em
tractaren com a una visita de pur compliment; per jo vaig cometre
diverses indiscrecions i vaig fer certes referncies a llur
idilli. Aleshores Paulina perd la fredor, i es va desfer en un
torrent de confidncies.

Paulina m'enseny la casa: de primer el menjador; desprs
penetrrem a la cambra de dormir. Paulina estava visiblement
emocionada. Encara que tot ho tenien molt endreat, no deixaven de
descobrir-se algunes coses ntimes. En Melrosada seguia sense dir
res: feia la cara satisfeta i repugnant d'aquell que totes li
ponen.

Desprs anrem al jardinet. Hi havia fruiters florits i algunes
roses. Estava tot molt ben cuidat. Al cap d'una estona tornrem al
menjador. Paulina parl de la seva neboda, casada recentment, d'en
Vctor... d'una pila d'incidents familiars...

La Paulina volgu que prengus xocolata, i jo no em vaig fer
pregar. Des del menjador es dominava una bella vista. Paulina llo
la situaci de la seva casa:

-Diguin el que vulguin, aix s sa: aqu es respira millor que en
un piset. Pots sortir a passejar amb el vestit de casa i ning et
diu res.

S'empallid la conversa. Paulina reposava en un sof. El seu
marit la guaitava abstret, com si no s'adons de la meva
presncia. Jo vaig acomiadar-me, i vaig adonar-me que la meva
visita els havia proporcionat una bona estona. Em varen pregar que
ans a dinar-hi un dia, i Paulina em digu moltes vegades que jo
era un amic de deb i que no tenia de fer cap compliment.

Paulina havia perdut una mica del seu to doctoral i de la seva
conversa exaltada: s'havia endolcit no poc, i era tota una altra
dona.

Confesso que en Melrosada em va repugnar, i, no s perqu, em
sembl que el matrimoni havia idiotitzat la seva insignificana.
Desprs vaig rectificar aquesta opini, i em sembl senzillament
la bona persona de sempre. En canvi Paulina Buxareu, em va donar
una tan pura sensaci de joia limitada i honesta, que el seu
record em perdur una pila de dies. Paulina Buxareu era, als meus
ulls, com una figa de coll de dama, tota de mel per dins, sense
malcia de cap mena; una mica emftica i pretensiosa, per
amorosida per un sol auster i velada per una finssima boira
tardoral.



EPLEG

Per esdeveniments que no sn del cas, he tingut de viure llarga
temporada lluny de Barcelona: aix ha fet que deixs de freqentar
algunes de les meves relacions.

La famlia Buxareu ha estat una d'aquestes. Fa quatre o cinc anys
que no visito la seva casa. Darrerament vaig informar-me de la
mort de Paulina, vctima d'una recent epidmia, quan finia
l'estiueig en un poble de la provncia de Girona.

He sabut que en Melrosada ha renyit amb els parents de la seva
dona: Paulina mor sense haver fet testament, i el pobre don
Gaspar ha continuat sent professor de dibuix. Alguns dies el veig
al Continental. Est desmillorat i envellit que fa llstima.
Guaita amb tristor el seu doble de cervesa, i no abandona mai una
punta de cigarreta que s'acaba.

En Vctor Buxareu ha guanyat molts diners amb la guerra. Quan el
trobo em saluda rialler, fent grans demostracions d'afecte; per
no s'atura mai a parlar-me.

A qui he deixat de saludar s a la Lluseta: no s si s que ja no
em coneix, o si ho fa veure. S'ha engreixat molt, i t tres
criatures.

La mort de Paulina va revifar-me una srie de records, divertits
per a mi, cmics i sentimentals. Jo volia homenatjar d'alguna
manera aquella dola vida femenina, que ja s'ha aclucat sense
deixar rastre de cap mena. Poc podia pensar Paulina Buxareu, quan
em feia vctima de la seva oratria, que rests dins de la meva
nima un tan agradable perfum de la seva persona.

Perqu no es perdi del tot aquest perfum vaig decidir-me a
comenar la histria de Paulina Buxareu. M'ha sortit una histria
desgavellada i desllorigada.

L'ombra de Paulina em perdoni, i cregui que l'nic esperit que ha
inspirat aquestes ratlles s aquell esperit clar, rosat i tebi que
es diu _simpatia_.



FI DE PAULINA BUXAREU

juliol, 1918-gener, 1919






End of the Project Gutenberg EBook of Paulina Buxareu, by Josep Maria Sagarra

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK PAULINA BUXAREU ***

***** This file should be named 24729-8.txt or 24729-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/2/4/7/2/24729/



Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
